Arxiu d'etiquetes: Xavi Hernàndez

Samuel Eto’o, millor davanter del món!

Posted in Barça, Blogs, Boixos Nois, Catalunya, Esport, Història, Personatge, Televisió by

Roger Malló[Samuel Eto'o, best striker in the world!]  [Samuel Eto'o, le meilleur attaquant au monde!] [Samuel Eto'o, beste Stürmer der Welt!]  [埃托奥，最佳射手的世界！] [Самуэль Этоо, передовой личинки в мире!]  [والكاميروني صامويل ايتو ، وأفضل مهاجم في عالم] [Samuel Eto'o, mejor delantero del mundo!]

Un fenòmen!

A phenomenon!

Avui s’ha tornat a demostrar: el Barça té el millor davanter del món a la seva plantilla. I a qui no li agradi, que es grati. Samuel Eto’o ha tornat a demostrar el que ja tothom hauria de saber, però que molts es neguen a concedir-li. He dit milers de vegades, en aquest blog i en altres fòrums, que la massa social del Barça, en general, fa autèntica pena, llàstima i fàstic. I és en aquesta dinàmica absurda del barcelonisme on cal encabir-hi els eterns retrets a Samuel Eto’o, les crítiques fora de to contra Victor Valdés, o els comentaris de constant minusvaloració cap als nostres jugadors.

Pit i collons!

Samuel Eto'o is the best!

Caldria algun estudi psicològic per esbrinar quin cony de malaltia mental afecta les neurones del barcelonisme de més edat, el que correspon a la majoria de socis que assisteixen al Camp Nou. Com és possible que critiquem a Samuel Eto’o per que sovint parla quan no ha de parlar, però siguem tant miserables de no concedir-li tots els honors pel munt de punts i gols que ens ha donat? Li hauríem de fer un monument allà on ara hi haurà l’antiga Masia. Jo, que sóc blaugrana i moriré estimant els mateixos colors (tot i que odio el color de la samarreta) he desistit d’interpretar aquesta frenopatia que ens afecta com a col·lectiu. Ara passo olímpicament de fer cas del munt d’estúpids “veins” del meu seient a l’estadi. Em limito a escoltar Rac-1, i a gaudir del que, per a mi, és el millor equip de la història. Quan la tonteria mental dels espectadors desapareixi de la seva closca, aleshores tornaré a escoltar els seus comentaris. Mentres, ja s’ho faran ells amb les seves neures. Perquè, mirat objectivament, s’ha de ser ben imbècil per dubtar d’aquesta Barça, just l’any que fem millors registres i juguem el millor fútbol del món. Visca el Barça, i mori el mal… soci culé!

Leo Messi és Déu!

Posted in Barça, Blogs, Boixos Nois, Catalunya, Comentarista, Espanya, Esport, Món, Televisió by

Comentarista de luxe

Recordem el teu nom...

Recordem el teu nom...

Ahir el Barça va tornar a remuntar un partit -i en van…-, en aquest cas a l’estadi d’El Sardinero, contra un Racing de Santander que, fins ahir, era un dels 3 únics equips que encara no havien perdut contra el qui, pràcticament amb tota seguretat, serà el campió de la Lliga espanyola. Al Numància, que era l’únic equip amb qui havíem perdut, ja el vam superar la setmana passada (4-1), i ara, per culminar una Lliga de somni, en que haurem guanyat a tots els rivals, només ens falta superar al Getafe, que va aconseguir empatar-nos a 1, al Camp Nou. Per a mi, l’equip madrileny va ser, amb diferència, l’equip que ha sabut jugar millor en contra nostra.

Tornant a Santander, poques coses es poden dir. Jo només en diré dues: al Barça cada cop li costa més guanyar els partits (no sé si per cansament físic o psíquic), i que Lionel Messi, ahir si, va estar pletòric. Com que el noi no és un fenòmen parlant, però si que ho és jugant, deixem que parli de la millor forma que sap fer-ho: jugant a futbol. Aquí teniu el vídeo dels gols cantàbrics del Barça.

Barça: l’exèrcit de Catalunya!

Posted in Barça, Boixos Nois, Catalunya, Espanya, Esport, Franquisme, Història, Personal, Personatge, Política, Televisió, Violència by

Què bonic de veure

Què bonic de veure

Comentarista de luxeAhir vaig anar al Camp Nou a veure el Barça. Amb poques paraules està tot dit: extraordinari i meravellós. Gaudir d’un estadi amb 84.000 persones, totes excitadíssimes i satisfetes; poder comprovar com la comunió amb l’equip de fútbol és total; veure un mosaic preciós que dibuixa les insignies que més m’estimo; comprovar com el pitjor Messi de tota la temporada és una peça imprescindible en un engranatge que funciona de forma impecable; assaborir un estadi capaç d’aplaudir i  victorejar els seus ídols amb una delectació desconeguda fins ahir -que li preguntin a Tití Henry-  i, per sobre de tot, comprovar com el millor club català de la història és un motor claríssim de foment de la sentimentalitat catalana, elevada a l’enèsima potència. A l’estadi, ahir, vaig comprovar quelcom que no m’esperava, si més no en un grau tant elevat. Quan Keita va entrar al camp, substituint Xavi, tots els qui estaven al meu costat van cridar, a l’uníson: Keite, Keite… No cridaven el nom del futbolista malinke, sinó el de la seva paròdia al programa de TV3. Futbol i televisió plegats: iconografia nacional a ple rendiment. I ja fa temps que bona part dels crits de suport a l’equip es canten en català.

Això és el que no suporten!

Això és el que no suporten!

I, finalment, comprovar com aquest club de fútbol -boixos al marge- és realment allò que s’havia proclamat durant molts anys: l’autèntic exèrcit de Catalunya. Si no fos perquè ja s’ha estudiat ampliament, valdria la pena tornar a fer un estudi per comprovar com al nostre país hi ha molt poques entitats -no és l’única, per sort- tant potents com el Barça, que serveixin d’esquer de la catalanitat, sobretot entre els nou vinguts al país. No em sorprèn gens que hi hagi, a tot arreu, tanta gent obsessionada amb fer mal al Barça, obsessionada amb empetitir la grandesa de l’entitat, obsessionada amb eliminar-ne la càrrega simbòlica, al preu que sigui… Sense el Barça, Catalunya seria menys catalana del que és. Sense Catalunya, el Barça no tindria sentit. El Barça i Catalunya, agradi o no, van junts, són inseparables.

Carro pel pedregar

Carro pel pedregar

La llàstima és que quan un va bé, l’altra va malament. Quan el país va pel pedregar, el Barça és el refugi on sobreviu l’orgull de ser català. Quan el Barça va malament, la política i el país mostren la millor cara.Aquesta és la nostra dissort. Els que pretenen que el Fútbol Club Barcelona sigui un simple club esportiu, que es calcin: això només succeirà quan el país assoleixi la plena normalitat nacional. I, avui per avui, aquesta normalitat, desitjada, qui millor l’encarna és el Barça. Per això els èxits del Barça fan nosa a més d’un. Aquest és el dilema que els nostres enemics no es poden permetre: l’anormalitat nacional comporta també l’esportiva. Si em deixessin triar, la meva opció seria diàfana: país normal, club normal. Però, vès a saber perquè, no em permeten decidir. De què tenen por?