[Fatwa against the sect!] [Fatwa contre la secte!] [Fatwa gegen die Sekte!] [法特瓦对节!] [Фатва против секты!] [الفتوى الصادرة ضد الطائفة!] [Fátua contra la secta!]
Cada dia plego a les 6 de la tarda. Avui, un fet m’ha obligat a “escapar-me” de la feina una estona abans. A la feina tenim un “meravellós” fil musical, a càrrec de l’orquestra de Ràdio Kiss FM. Es passen tot el dia repetint temes d’èxit, un rere l’altre. La selecció musical està prou ben triada, i escoltar-la permet gaudir d’una barreja de temes actuals i de temes “clàssics”, que fan agradable la feina. Però avui, quan havien de fer l’informatiu de les 5 de la tarda, enlloc de sentir el típic “vomitori” s’han sentit trets. Hòstia, hem pensat tots els que èrem a l’oficina. Hi havia entrat algun treballador disgustat amb la direcció, i amb algun encàrrec per al Director -tipus Columbine (USA)? No. Immediatament després dels trets, s’ha sentit una veu, potent i molt, però que molt, masculina, que ha interromput al pobre locutor, tot cridant, embogit:
- S’ha acabat Ràdio Kiss, aquesta cosa, a partir d’ara s’anomenarà Ràdio Petons, per collons!
El locutor, acollonit, ha dit que hi estava d’acord, però que no el matés, que tenia família, i que ell no havia fet mal a ningú… Quins pebrots! Turmentar l’audiència, dia si dia també, hauria de ser motiu més que suficient com per no fer una afirmació gratuïta com aquesta. S’ha sentit, de sobte, com l’interruptor fotia una empenta a l’interromput, mentre li dei: “Fot el camp d’aquí, mitja cerilla!”
I a continuació, s’ha dirigit a l’atònita audiència, per informar-nos que llegiria un comunicat. A la feina ningú es movia. Aquesta quietud ha durat, amb prou feines, el temps que ha trigat l’inclít a llegir el comunicat. Tot seguit, just a l’acabar la lectura, jo he sortit esperitat de l’oficina.
El comunicat començava amb un “Catalans, catalanes, i catalans dubtosos, o catalanes dubtoses, o com volgueu anomenar-vos, coi, el poble català, la pobla catalana… merda amb el llenguatge políticament correcte…, en fi, que el Govern Independentista a l’Ombra (secció Esquerra) hem decidit ocupar els mitjans de comunicació per informar que s’ha dictat una fàtua contra l’apòstata Carretero. Volem informar que aquesta fàtua obliga tots els “bons” independentistes” a perseguir, assetjar, denunciar, i finalment executar tots els membres de Reagrupament.cat que no renuncïin explícitament al credo de la nova religió CARRETERISTA. Només es permetrà que visquin aquells que abjurin d’aquesta secta, i es comprometin a tornar a la recta via. Ordre directa emesa pel Imam Ripollès, i acatada pel Vice-Imam Cambrilenc”.
A continuació ha sonat una ràfega d’ametralladora. S’ha sentit com rebentaven els vidres de l’emisora, i a continuació s’ha fet el silenci. No us puc explicar res més, perquè ja no era a l’oficina. He sortit de l’edifici, tant ràpid com he pogut. M’he dirigit cap on aparco la moto, però no hi he pogut arribar. Sort que m’he adonat que una turba es dirigia cap on jo era, tot cridant: “A por ellos, a por ellos… ni en el metro carteristas, ni en política carreteristas” Ara no puc comentar-vos res més, perquè estic amagat. No us diré on, és clar, perquè un “traidor” m’ha avisat que el Govern Independentista a l’Ombra (secció Esquerra) ha dictaminat que es recuperava una vella tradició hispànica: la Llei de Fugues… contra els seguidors d’en Carretero.
Algú podria venir a rescatar-me? Vull viure, però no vull convertir-me en calabrés. Ja sé que el meu ídol, l’il·luminat de Puigcerdà ha pogut travessar la frontera, i ja ha demanat asil al Castellet de Perpinyà. Me n’alegro. Em comprometo, això si, a iniciar un Moviment de Resistència… si aconsegueixo esquivar aquesta bala que m’acaba de disparar un “assessor” governamental d’Esquerra, que no m’havia adonat que estava darrera meu…. arg, arg, arg… no he pogut esqui… var la ba… la… ah, ah, ah…



Ahir, a 1/4 de 12 de la nit vaig sentir fàstic. És fàcil d’imaginar el perquè. Era repugnant sentir els xiscles que el gol de Cesc Fàbregas havia prov
ocat entre els meus conciutadans. L’encert del darrer penal del jugador català de l’Arsenal, que donava la classificació per a les semifinals de l’Eurocopa 2008, a la selecció espanyola -enfrontada a Itàlia-, era el tret de sortida a les manifestacions embogides dels espanyols que, desgraciadament, viuen a Catalunya. En el barceloní barri on jo visc, a Les Corts, potser les celebracions no van deixar de ser les normals, o si més no, les previsibles. Segurament més de les que jo hauria volgut sentir, però moltes menys de les que alguns “espanyolistes” haurien desitjat. Tot i que, mirat fredament, van durar molt poca estona, i amb prou feines representaven a petits grups de gent, em van mo
lestar profundament. A mi, afortunadament, encara se’m remou l’estómac quan sento aquell crit gutural dels espanyols bramant el nom del seu estat.
gnies nacionals, sense cap pudor. Aquest estat de coses actual és la conseqüència natural del pas del temps. Però quan dic “conseqüència natural” no vull dir que hagi estat un procés neutral. Aquesta presa de consciència nacional espanyola ha estat induïda i estimulada a consciència pel poder polític i mediàtic espanyol, i és el resultat final de l’ocultació deliberada i perniciosa de la seva història, quan no de la manipulació directa de la mateixa. Només cal veure aquella sèrie repulsiva que va emetre TVE sobre una família durant la transició democràtica (Cuéntame cómo pasó), per adonar-se de la voluntat clara d’endolcir i fer agradables, a ulls dels propis espanyols, un període negre i fosc de la seva -i per desgràcia nostra- història. I conseqüentment d’acceptar-la amb normalitat.
s veïns, sinó ni tant sols una mica sostenible. I la profunda caspositat que encara exhibeix Espanya de forma impúdica, és el clau al qual s’agafen tots els espanyols que, tot i portar un munt d’anys a Catalunya, es continuen negant a adoptar un nou marc nacional de referència. D’on us penseu que ve sinó el seguiment del Txikilicuatre fins i tot a casa nostra?
senten prou segurs. El que hem d’aconseguir, doncs, és que des de la indiferència que provoquem als fills espanyols de la immigració hispana dels anys 60, evitem la hostilitat descarada amb que podrien actuar si no hi posem aturador. I solucions n’hi ha unes quantes. Algunes no les diré en el bloc -em podrien jutjar-, però d’altres passarien per deixar-los clar que de la seva simbologia en passem com de la merda.


Per acabar voldria fer un comentari breu. Entre els semifinalistes hi ha quatre dels països amb els historials genocides i totalitaris més “sagnants” del món: Rússia, Alemanya, Turquia i Espanya. Em faig una pregunta des de fa dies, i és la següent: Qui guanyarà, el país més genocida en quantitat (Rússia, Alemanya, Turquia o Espanya, ordenats per nombre de morts) o en qualitat (Rússia, Espanya, Alemanya o Turquia, ordenats per durada d’anys de dictadures)?