[Smoke, smoke, curse!] [Fumée, la fumée, la malédiction!] [Rauch, Nebel, Rauch, Fluch!] [烟，烟雾，诅咒！] [Дым, дым, проклятие!] [الدخان ، والدخان ، لعنة!] [Fumad, fumad, malditos!

Tanta abnegació... perquè?

Hi ha gent en aquest país que es mereixen un homenatge. Però no un homenatge per tota una vida dedicada al proïsme, ni per una dilatada trajectòria professional, no. Són persones que s’han guanyat un homenatge diari, perpetu i etern, m’atreviria a dir. Són persones que, volent-ho o no, ajuden als aturats a subsistir, contribueixen a cuidar persones malaltes o a salvar vides, permeten que la gent gran cobri les seves pensions, sostenen una part important del teixit industrial, estimulen la supervivència del comerç de barri i, a més a més, estan fermament compromesos amb la causa nacional, fent valuosíssimes aportacions a la reducció del dèficit fiscal català. I vosaltres us preguntareu qui són aquests sants barons tan abnegats, sacrificats, valents i compromesos amb la seva gent i amb els temps que ens ha tocat viure?

No tens un pitillu? No. L'estanc està tancat. Buà, buà, buà...

Són persones que, conscients com són del període de dificultats que travessem, no dubten ni un sol instant a desprendre’s dels diners que duen a sobre. Són tan vocacionals en la seva dedicació als altres, que s’apressen a servir-los desinteressadament, sense ni tan sols plantejar-se si la seva economia els permet o no ser tan generosos. I no només són capaces de suportat estoicament aquesta tortura, sinó que també són conscients que la vida de dedicació al seu petit “vici”, no tan sols els suposarà una minva important en el seu estat de salut (oferir tanta felicitat a la humanitat es paga, inevitablement, amb elevats costos personals) i escurçar la seva estada en aquesta vall de llàgrimes anomenada terra. Però és que tot i la pesada creu que carreguen, també pateixen l’escarni i la befa de molts inconscients que es neguen a acceptar el seu model de vida

La meva foto, d'aquí 40 anys!

Qui són aquests ésser magnífics, us preguntareu ja amb la mosca al nas? Capellans i monges, potser, els polítics que ningú s’estima, els membres del club de fans d’en Carod-Rovira, o més aviat ens referim als seguidors de Jiménez Losantos? No. Parlem, és clar, dels fumadors. L’ase de tots els cops, el primer i darrer recurs de qualsevol governant incapaç de quadrar els números.

Jo mateix, com a soci fundador -i únic membre fins avui- de l’Ordre del Santíssim Pitillu Combregat demano públicament que quan em trobi al llit de mort, exhalant el meu darrer alè de vida, i amb un cigarret encès entre la comissura dels llavis, s’em lliui la Creu de Sant Jordi… al ciutadà més “tonto” i bona persona d’aquest país…. que ho va donar tot -especialment els impostos- per tal que tothom pogués viure una mica millor. No me’l mereixo aquest petit premi, quan l’entranyable Ducados ja costa 3 € a l’estanc?