Aquest país nostre cada dia que passa va a pitjor. Ens estem acostumant a defugir les nostres pròpies responsabilitats i solem buscar a l’exterior el culpable de tots els nostres mals. Ara la gran novetat de la nostra “casta” política és carregar els neulers al PNB per la docilitat que demostren amb el govern estatal, ara que han mostrat la seva disposició a aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2009. Cal dir prou d’una vegada per totes. I cal dir-ho ben alt i clar. El nostre problema no és el que faci el PNB, el BNG o la Coalició Canària de torn. El nostre problema té un nom, i tal i com diu l’himne del Barça, el sap tothom: és el PSC.

El mal finançament, culpa del PNB

Ja està bé d’anar llençant cortines de fum per distreure el personal. El 6 diputats del PNB a les Corts espanyoles són 4 vegades menys decisius del que ho són els 25 diputats del PSC. I aquest 25 “representants” del poble de Catalunya són els que votaran allò que els digui el PSOE… no perquè estiguin sotmesos, obligats, amenaçats, o siguin víctimes d’un xantatge, no, sinó perquè són diputats del PSOE fins al moll de l’ós. I ja n’hi ha prou d’anar tirant de beta. Les coses són com són, i no com ens agradaria que fossin. Els nacionalistes bascos fan a Madrid allò que la ciutadania d’Euskadi els demana: defensar el seu autogovern, i com a part essencial d’aquest, el concert econòmic. I el concert, garantit i assegurat fins i tot per les institucions europees, no el qüestiona ni el Gobierno ni cap altra institució de l’Estat. La clau de volta que decidirà si el soci majoritari del tripartit basc -el PNB- dóna suport als Pressupostos o no, serà el traspàs o no de determinades matèries, com ara totes aquelles relacionades amb les polítiques d’ocupació, pendents des de fa molts anys. Intentar vincular els bascos a la nostra lluita pel compliment de l’Estatut és, com moltes altres coses, una fal·làcia que ens venen per tapar al misèria de la nostra política.

Fotos boniques, però...

Possiblement a bascos, catalans i gallecs ens uneix una coincìdència essencial: la incomoditat que ens suposa l’Estat Espanyol. I punt. Ni més ni menys. Tant i alhora tant poc. I a partir d’aquí cada poble, encapçalat pels seus legítims representants, emprèn el camí que considera més adequat per satisfer les seves justes ambicions nacionals. El conflicte basc (tant en clau interna -ETA- com en clau externa -relacions amb l’Estat-) el resoldran, o no, ells sols, amb tots els suports externs que facin falta. El conflicte català, de la mateixa manera, l’hem de resoldre nosaltres sols comptant, també és clar, amb totes les complicitats que poguem aconseguir. Però les complicitats externes al propi conflicte (digueu-ne solidaritat, si voleu) només ajuden, en cap cas en determinen la resolució.

No us tapeu, que ja sabem que no en teniu!

El Secretari General d’Esquerra (antiga ERC) Joan Puigcercós ho va dir ahir molt clar als informatius de TV3: Si no hi ha un bon acord de finançament, la Generalitat es veurà obligada a prorrogar els pressupostos, amb el cost social que això pot suposar. Doncs ja era hora que algú diguès les coses clares. Molt bé per parlar clar d’una punyetera vegada. El problema de l’amic Puigcercós -que entronca perfectament amb allò que deia al principi d’amagar la realitat- és que per la mateixa regla de tres en què sustenta la seva afirmació, a continuació s’hauria d’haver preguntat perquè no és possible que aquesta mateixa pròrroga es produeixi a nivell estatal? La resposta la sap ell, el seu partit, els seus socis de govern i el conjunt de forces polítiques catalanes i espanyoles… i com no, la ciutadania d’aquest país: Perquè per al PSC, a l’igual que per al PSOE, l’Estat és un element bàsic de primer ordre, mentre que la Generalitat no deixa de ser una entitat de segon ordre. Pels qui no ho hagin entès encara: Els Pressupuestos Generales del Estado són importants -com el mateix Estat-, mentre que els Pressupostos de la Generalitat són accessoris. A España s’han d’aprovar com sigui, i a Catalunya es poden prorrogar sense problemes. Una de les línies vermelles que vostè va traçar com a infranquejables ja ha estat traspassada, senyor Puigcercós!

En Zaragoza pels locals del PSC

Deixeu-me acabar amb un comentari sobre un dels personatges més repulsius de la política catalana dels darrers anys: el senyor José Zaragoza. El personatge, a l’edició de l’Avui,  afirma textualment: “Nosaltres, per arribar a un acord (de finançament) com els que aconseguia Convergència, ja faria tres mesos que el tindríem”. Una cosa és que vostè es consideri imbècil, l’altre és que ens prengui als catalans com a tals. Si vostè no fos un bocamoll i un miserable, hauria d’haver explicat a continuació quin és l’import d’aquest acord econòmic que ja tenien fa 3 mesos. D’aquesta forma sabríem si el finançament que finalment sortirà de l’aprovació dels Presupuestos Generales serà millor o pitjor que el que vostès ja tenien. Aleshores podríem saber, tots els catalans, quina capacitat real de pressió té el PSC enfront del PSOE. “Fets i no paraules”, deien vostès.

El "bufón" dirigint els teatres de Madrid

I darrera pregunta que vostè hauria de contestar si tinguès un mínim de sentit del rídicul: Si fa tres mesos sabien quin import ja tenien, perquè els és tant complicat acordar amb l’oposició una xifra mínima de millora del finançament? Fins i tot podrien enganyar als convergents, no? De vostè només es poden pensar dues coses: és un mentider compulsiu i un demàgog fastigós. Miri, senyor Zaragoza, vostè no és res més que el bufó de la cort. Si vol convèncer algú, procuri persuadir els ”seus” diputats de Madrid. Segur que ni ho ha intentat. En aquelles terres de Castella els bufons dirigeixen els “teatros” de la Comunidad de Madrid. Si vostè i el senyor Puigcercós són algú en la política catalana és perquè en aquestes contrades cotitzen a l’alça els “fantasmes” i a la baixa els polítics ”capaços”… que en queden pocs, però encara se’n pot trobar algún.