El dia 3 de juny de l’any passat vaig escriure, en aquest mateix blog, un article titulat “Què s’amaga darrere de Reagrupament?” Ha estat, de llarg, l’article més llegit del meu blog, amb 1.319 lectures. Lamentablement, encara avui, segueix sent molt llegit, arrel dels successos del darrer cap de setmana i de les notables expectatives i il·lusions que despertava l’associació. No tinc cap intenció de renegar d’aquell article, és clar, però si manifestar públicament que, 8 mesos després, si l’hagués de tornar a escriure, no tindria el mateix to He pensat moltíssimes coses, durant aquests tres tristos dies, i he rebut un munt d’informació provinent de fonts molt diferenciades, per no dir enfrontades.
Arxiu d'etiquetes: normalitat
Som el millor país del món!
Hi ha gent, a Catalunya, que té tendència a veure-ho tot de color negre. És obvi que no són votants del PSOE-Catalunyés, Esquerra (abans ERC) o Iniciativa per Catalunya, ni familiars, coneguts o saludats d’algú que treballi en alguna “canongia” tripartita. La situació de crisi econòmica, amb uns índexs d’atur que són capdavanters al món occidental, i l’ineficàcia i pèssima gestió del govern “progressista” català, tenen fregits a un gran nombre de catalans… i catalanes, que no és qüestió de cometre oblits masclistes.
Sense malícia!
Els d’Esquerra encara segueixen llepant-li la fava al paio aquell d’Iznájar?
Als catalans encara ens perd l’estètica?
Al paio aquell d’Iznájar encara li cau la baba quan sent a parlar d’Espanya?
Els votants “catalans” del PSOE pateixen “desafecció” política?
Els estats no fan ús del nacionalisme?
Les nacions coincideixen amb els estats?
Perquè lluitar contra el nazisme o el feixisme està ben vist, però lluitar contra l’islamisme no?
Perquè al Messi se li permet el que no es tolera a ningú més?
Què té Catalunya que tots els exfutbolistes de clubs catalans s’hi volen jubilar?
La llibertat d’empresa no forma part de la llibertat?
A tomb de què els catalans pensem que els diners cauen del cel?
És lògic que una societat “normal” vulgui ser funcionària?
Si no hi ha riquesa, com se’n pot repartir?
Perquè hi ha gent que es creu amb dret a decidir sobre el què han de fer els altres?
La plastilina amb què ens educaven de petits, servia per alguna cosa?
Perquè les esquerres parlen de repartir la riquesa, si detesten la forma com es crea?
Són conciliables els conceptes intel·ligència i Joan Saura?
En Joan Puigcercós serà capaç d’enganyar algú?
I en Joan Carretero serà capaç d’engrescar a prou gent com per entrar al Parlament?
Perquè existeixen els Col·legis Oficial de Periodisme, si no hi ha periodistes?
Si no fos obligatori, alguna empresa pagaria la quota a les Cambres de Comerç?
Perquè les dones són com són?
I els homes perquè fan el què fan?
Aconseguirà Artur Mas ser President de la Generalitat?
Tornarà Xavier Vendrell a repartir, casa per casa, productes etiquetats en català?
Els Estats Units han ocupat mai cap país per quedar-s’hi?
Què va fer Dani Jarque en vida per mereixer el reconeixement que ha tingut en morir-se?
Odien més el país d’acollida els immigrants de segona generació que els de primera?
Perquè hi ha tant poca neurona en el món independentista?
Tenint les dents que tinc, com és possible que hagi tingut relacions amb dones?
A totes les dones els agrada ballar?
Què passaria si a les escoles s’expliqués que significa la democràcia?
Com s’entèn que els idiotes dominin tantes àrees de poder a Catalunya?
Què diferencia l’IRA d’ETA?
Perquè els informatius de les televisions de l’estat només allliçonen i no a informen?
Perquè el “senyor” Joan Roures encara no està a l’atur?
A qui defensen els sindicats?
El papu del PP és tant dolent com diuen?
Qui no té ganes de fotre una hòstia ben donada a la Leire Pajín?
És cert que Madrid és comunidad autónoma?
Esperanza Aguirre, lliberal?
Sandro Rossel o Xavier Sala Martín?
Perquè la riquesa aliena està mal vista?
Els turcs mereixen formar part d’Europa?
Què hi fa un equip de “galàctics” al Planeta Terra?
Intersindical-CSC, sindicat nacional i de classe?
Un assassí pot tenir un càrrec en un sindicat?
“Un patriota, un idiota”, val per a tothom?
És creible lligar la paraula funcionari amb servei públic?
Conduir a 80 km/h és conduir?
És normal que les televisions privades facin 15 minuts de publicitat just quan en falten 5 per acabar una sèrie?
Es pot ser tant curt com per arribar a pensar que abans vivíem millor?
Quina lògica té dir-ne “espanyol” de l’idioma castellà?
Els argentins saben ser alguna cosa més que argentins?
Segurament qualsevol dels lectors d’aquest blog podria formular centenars o milers de preguntes diferents. Doncs que ho faci, i així tots plegats sabrem quines coses són les que no entenem o, parlant clar i català, les que no acceptem. Feu aquest exercici. És molt saludable, per saber realment com sou, però sobretot per saber com no voldrieu que fos la realitat que us envolta.
No hi ha mal que duri 100 Montillas!

La veritat és que fa molts dies que no escric. I no és pas per falta de ganes, eh. Tot es limita a una certa mandra per posar-m’hi. El problema es produeix, essencialment, perquè tinc el cervellet ocupat intentat integrar totes les coses noves que la feina comporta. Algú podria dir-me, i segurament tindria raó, que el dia té 24 hores: 8 per dormir, 8 per treballar i 8 per “esbargir-se”. Segurament d’aquí uns dies, quan les meves neurones ja hagin integrat totes les novetats, i el meu cos s’hagi adaptat a la nova normalitat, retrobaré temps per tornar a escriure sobre la actualitat.
Una actualitat que, convé dir-ho, realment és estimulant, contràriament al que podria semblar. D’aquí a pocs dies (el 7 de març), milers de catalans envairan pacíficament Brusel·les per recordar al món que els catalans no volem allò que tenim, sinó que aspirem a ser el que volem:lliures. Per altra banda, s’acosta el moment de la veritat respecte l’Estatut i el finançament, i les màscares començaran a caure. A més a més s’acosta la fí d’un cicle polític marcat per la submissió de la política nacional als interessos espanyols: al tripartit se li acaba la corda. A Esquerra, la millor militància del país comença a posar contra les cordes ala nefasta direcció que ara els lidera, de la mà de l’Uriel Bertran, de la Ruth Carandell i del Doctor Carretero, de qui esperem una promta reaparició.
Tot això, per força ha d’acabar repercutint en una època de “canvis”. I no crec, tot i la meva tendència al negativisme, que els canvis siguin per anar a pitjor. Perquè, podem estar pitjor? Segurament si. Existeix aquella llei universal que proclama que el que pot empitjorar, empitjorarà. Però no me la crec. Després d’èpoques de devastació (i políticament aquest país està desballestat) arriben èpoques de bonança. I arribaran. No hi ha mal que 1oo Montillas duri!!
Barça: l’exèrcit de Catalunya!
Ahir vaig anar al Camp Nou a veure el Barça. Amb poques paraules està tot dit: extraordinari i meravellós. Gaudir d’un estadi amb 84.000 persones, totes excitadíssimes i satisfetes; poder comprovar com la comunió amb l’equip de fútbol és total; veure un mosaic preciós que dibuixa les insignies que més m’estimo; comprovar com el pitjor Messi de tota la temporada és una peça imprescindible en un engranatge que funciona de forma impecable; assaborir un estadi capaç d’aplaudir i victorejar els seus ídols amb una delectació desconeguda fins ahir -que li preguntin a Tití Henry- i, per sobre de tot, comprovar com el millor club català de la història és un motor claríssim de foment de la sentimentalitat catalana, elevada a l’enèsima potència. A l’estadi, ahir, vaig comprovar quelcom que no m’esperava, si més no en un grau tant elevat. Quan Keita va entrar al camp, substituint Xavi, tots els qui estaven al meu costat van cridar, a l’uníson: Keite, Keite… No cridaven el nom del futbolista malinke, sinó el de la seva paròdia al programa de TV3. Futbol i televisió plegats: iconografia nacional a ple rendiment. I ja fa temps que bona part dels crits de suport a l’equip es canten en català.
I, finalment, comprovar com aquest club de fútbol -boixos al marge- és realment allò que s’havia proclamat durant molts anys: l’autèntic exèrcit de Catalunya. Si no fos perquè ja s’ha estudiat ampliament, valdria la pena tornar a fer un estudi per comprovar com al nostre país hi ha molt poques entitats -no és l’única, per sort- tant potents com el Barça, que serveixin d’esquer de la catalanitat, sobretot entre els nou vinguts al país. No em sorprèn gens que hi hagi, a tot arreu, tanta gent obsessionada amb fer mal al Barça, obsessionada amb empetitir la grandesa de l’entitat, obsessionada amb eliminar-ne la càrrega simbòlica, al preu que sigui… Sense el Barça, Catalunya seria menys catalana del que és. Sense Catalunya, el Barça no tindria sentit. El Barça i Catalunya, agradi o no, van junts, són inseparables.
La llàstima és que quan un va bé, l’altra va malament. Quan el país va pel pedregar, el Barça és el refugi on sobreviu l’orgull de ser català. Quan el Barça va malament, la política i el país mostren la millor cara.Aquesta és la nostra dissort. Els que pretenen que el Fútbol Club Barcelona sigui un simple club esportiu, que es calcin: això només succeirà quan el país assoleixi la plena normalitat nacional. I, avui per avui, aquesta normalitat, desitjada, qui millor l’encarna és el Barça. Per això els èxits del Barça fan nosa a més d’un. Aquest és el dilema que els nostres enemics no es poden permetre: l’anormalitat nacional comporta també l’esportiva. Si em deixessin triar, la meva opció seria diàfana: país normal, club normal. Però, vès a saber perquè, no em permeten decidir. De què tenen por?
Eurocopa 2008: Stalin, Franco, Ataturk, Hitler…
Ahir, a 1/4 de 12 de la nit vaig sentir fàstic. És fàcil d’imaginar el perquè. Era repugnant sentir els xiscles que el gol de Cesc Fàbregas havia prov
ocat entre els meus conciutadans. L’encert del darrer penal del jugador català de l’Arsenal, que donava la classificació per a les semifinals de l’Eurocopa 2008, a la selecció espanyola -enfrontada a Itàlia-, era el tret de sortida a les manifestacions embogides dels espanyols que, desgraciadament, viuen a Catalunya. En el barceloní barri on jo visc, a Les Corts, potser les celebracions no van deixar de ser les normals, o si més no, les previsibles. Segurament més de les que jo hauria volgut sentir, però moltes menys de les que alguns “espanyolistes” haurien desitjat. Tot i que, mirat fredament, van durar molt poca estona, i amb prou feines representaven a petits grups de gent, em van mo
lestar profundament. A mi, afortunadament, encara se’m remou l’estómac quan sento aquell crit gutural dels espanyols bramant el nom del seu estat.
Segurament tot plegat no té més importància, ni tampoc té cap translació a cap més àmbit que no sigui l’estrictament sentimental o al testicular, que és on el pensament espanyol es troba més a gust amb si mateix. No obstant, em sembla destacable la desinhibició amb que, els darrers anys, es va exterioritzant l’orgull de ser espanyol, fins i tot a Catalunya. Segurament és un procés al qual hi hauríem arribat igual (tant li fa si l’haguéssim intentat evitar), atès que la “modernització” i l’”estandarització” d’Espanya a nivell mundial, fan que ja no els sigui vergonyós l’exhibició de llurs insí
gnies nacionals, sense cap pudor. Aquest estat de coses actual és la conseqüència natural del pas del temps. Però quan dic “conseqüència natural” no vull dir que hagi estat un procés neutral. Aquesta presa de consciència nacional espanyola ha estat induïda i estimulada a consciència pel poder polític i mediàtic espanyol, i és el resultat final de l’ocultació deliberada i perniciosa de la seva història, quan no de la manipulació directa de la mateixa. Només cal veure aquella sèrie repulsiva que va emetre TVE sobre una família durant la transició democràtica (Cuéntame cómo pasó), per adonar-se de la voluntat clara d’endolcir i fer agradables, a ulls dels propis espanyols, un període negre i fosc de la seva -i per desgràcia nostra- història. I conseqüentment d’acceptar-la amb normalitat.
Quan a les escoles, a les famílies, i als àmbits de relació comuns, les referències a la història d’Espanya -més negra que el carbó- han desaparegut, l’aparició d’un nou relat espanyol -discurs, en deien abans- té assegurat el triomf. I enfront d’aquest nou relat nacional espanyol, totalment desacomplexat, els catalans no hi podem oposar cap altre discurs equivalent, no ja tant potent com el dels nostre
s veïns, sinó ni tant sols una mica sostenible. I la profunda caspositat que encara exhibeix Espanya de forma impúdica, és el clau al qual s’agafen tots els espanyols que, tot i portar un munt d’anys a Catalunya, es continuen negant a adoptar un nou marc nacional de referència. D’on us penseu que ve sinó el seguiment del Txikilicuatre fins i tot a casa nostra?
El fumut és que ells han sabut “curar” els seus mals, a base de negar que existissin i d’inventar-se un passat fictici i idíl·lic, mentre nosaltres seguim a roda d’aquesta púrria illetrada i analfabeta a qui, no sé per quins set sous, respectem i tractem de forma diferent a com ells ens tracten. És evident que les seves armes són molt potents, i que les nostres, des de fa anys, estan rovelladíssimes. No obstant, estic convençut que, a Catalunya i a Euskadi, els espanyols encara no s’hi
senten prou segurs. El que hem d’aconseguir, doncs, és que des de la indiferència que provoquem als fills espanyols de la immigració hispana dels anys 60, evitem la hostilitat descarada amb que podrien actuar si no hi posem aturador. I solucions n’hi ha unes quantes. Algunes no les diré en el bloc -em podrien jutjar-, però d’altres passarien per deixar-los clar que de la seva simbologia en passem com de la merda.
El diumenge que ve, dia de la final de l’Eurocopa, que jugaran Espanya i Alemanya, pengem als balcons banderes catalanes i alemanyes… però fem-ho després que perdin. Us asseguro que això els deixarà fets una merda, i els farà callar durant molt de temps. Si pengeu la bandera abans, i guanyen, les hòsties les rebríem nosaltres. Sempre he sabut com provocar-los, i us puc assegurar que un espanyol és l’animal més fàcil de provocar. Si al final guanyen l’Eurocopa, fem com deia el gran Cervantes: “Ladran, luego cabalgamos.”



Per acabar voldria fer un comentari breu. Entre els semifinalistes hi ha quatre dels països amb els historials genocides i totalitaris més “sagnants” del món: Rússia, Alemanya, Turquia i Espanya. Em faig una pregunta des de fa dies, i és la següent: Qui guanyarà, el país més genocida en quantitat (Rússia, Alemanya, Turquia o Espanya, ordenats per nombre de morts) o en qualitat (Rússia, Espanya, Alemanya o Turquia, ordenats per durada d’anys de dictadures)?
Sobre assassins i assassinats!!
Acabo de llegir al meu diari -l’Avui-, una notícia que m’ha sorprés. D’entrada reconec que no sé massa coses del cas de l’assassí de la catana, però el fet que després de 7 anys, 9 mesos i 1 dia, l’assassí dels seus pares i d’un germana, ja pugui sortir en llibertat, no deixa de causar-me una certa perplexitat: em fa la sensació que hi ha determinats crims que surten realment “barats”. Suposo que en aquest cas, al dictar sentència, s’hi devien aplicar atenuats de tipus mental… Si així fos -i si m’equivoco que algú em rectiqui, per favor-, el que no puc entendre és perquè queda en llibertat total, sense cap mena de seguiment psiquiàtric o psicològic. Potser si que és cert que la presó rehabilita socialment, però el que no m’empasso és que arregli desajustos de tipus psicològic. Sempre he cregut que hi ha una frontera que si l’èsser humà traspassa -el fet de matar algú-, és impossible retornar a allò que considerem normalitat. La persona que, pels motius que sigui, és capaç de llevar la vida a algú altre -les motivacions que el portin a prendre aquesta decisió em semblen irrellevants- són persones que han d’estar sotmesos a controls periòdics per revisar la seva conducta… en els casos, és clar, que els assassinats hagin estat comesos en situacions d’extrema tensió, causats per situacions puntuals d’alienació mental o similars.
Un cas apart són els d’aquells que, amb expressa voluntat i intenció, n’han estat autors o inductors, tant és. En aquests casos, francament, em pregunto si la societat té dret a ser indulgent amb aquests subjectes, o no? I sincerament em plantejo que, en aquests casos, sense penediment i perdó cap a les victimes, no hi hauria d’haver cap mena d’indulgència. Aquella persona que no ha transitat per la via del reconeixement dels seus propis “errors”, i això passa inexhorablement per fer-ho públic, no crec que sigui mereixedora de recuperar la normalitat social que voluntàriament va violar quan, sense encomanar-se a ningú més que a si mateix i a la seva “consciència”, va optar per matar algú.
No es tracta, evidentment, de recuperar l’Antic Testament… l’ull per ull, dent per dent…, faltaria més. Però si de deixar molt clar, i la societat consisteix en això, que hi ha limits que no són traspassables; i que qui els traspassa, voluntàriament o no, no pot “pagar” una vida manllevada tantsols amb un aillament penitenciari, de curta o llarga durada. La vida val molt més que una simple condemna a uns anys d’aillament. No se surt net d’un assassinat, per molta presó que s’empassi l’assassí.
Sé que se’m podrà dir que no hi ha més remei que acceptar la situació actual, perquè és la menys dolenta de totes… perquè no n’hi ha d’altres. No ho sé, jo, si n’hi ha d’altres o no, de si són més efectives que les que aplica el sistema judicial espanyol o no… però l’agredolça sensació que et queda després de llegir notícies com aquesta que comento, no te la treu ningú.
Segurament que la meva evident formació cristiana marca les meves opinions; potser per això em va semblar formidable el procés de “reconciliació” emprés a Sud-Àfrica, acabat el lamentable període de l’apartheid. Que assassins confessos demanessin perdó als familiars de les víctimes i expliquessin públicament, amb péls i senyals, com havien estat assassinats, rehabilitava a les victimes i retratava als criminals. I en la majoria de casos, pel que sé, els botxins eren perdonats, malgrat que els familiars reiteraven, un cop i un altre, que mai podrien oblidar. Els assassins es lliuraven de la pena de presó, però no pas de la dura càrrega d’haver reconegut els seus execrables crims. I no podem oblidar que, quan el perdó és sincer i no fingit, díficilment es torna enrera i es repeteixen els mateixos crims.
Discussió apart mereixerien els “crims” polítics, atès que qui els comet és “terrorista”, “patriota” o “revolucionari”, simplement en funció de si guanya o perd. D’aquest tema, si cal, ja en parlarem en un altre moment. Però ja aviso d’entrada… no sóc contrari a la pena de mort, en casos de “polítics genocides”, i en aquest cas no m’indignen especialment les execucions de Saddam Hussein, de Nicolae Ceaucescu, ni Mussolini (em decep la forma en què es van dur a terme, d’amagatotis)… alhora que em violenta profundament que tants com ells morissin tranquilament.















