Després de fer un segon tripartit, la satel·lització d’Esquerra eraun fet assumit per tot el món sobiranista. L’única estratègia per desmarcar-se de la tria espanyola d’ Esquerra des del 2003, era un procés de desmarcatge dels seus socis de govern. I la defenestració d’en Josep-Lluís Carod-Rovira com a candidat electoral, anava en aquesta direcció: eliminar qualsevol vestigi que pogués identificar la “nova” Esquerra del 2010 amb l’anterior.
Arxiu d'etiquetes: General
11-S: Que Esquerra no ens enganyi de nou!
[ eng. 11-S: Let us not deceive Left back! ] [ esp. 11-S: Que ERC no nos engañe otra vez! ] [ fr. 11-S: Ne nous laissons pas tromper restant de retour! ] [ deu. 11-S: Machen wir uns nichts zurück Left! ] [ it. 11-S: Non lasciamoci ingannare rimasto indietro! ] [ ch. 11 -局长：让我们不要欺骗的左后卫！ ] [ rus. 11-S: Давайте не будем обманывать Левый защитник! ] [ ar. 11 - دإ : دعونا لا نخدع الظهير الايسر! ]
Toca-li els ous a ta puta mare!
Sobre la consulta que avui s’ha celebrat a Arenys de Munt he de dir que d’entrada em deixava bastant fred. No és que a hores d’ara m’hagi despertat massa interés, però he de reconèixer que tindrà, o pot tenir, conseqüències positives. No em refereixo, és clar, al fet que a partir d’aquesta primera iniciativa no en puguin sortir d’altres similars, no tant sols al nostre país, si no també a Euskadi o a Galícia. Per què no? I el fet que n’hi hagi unes quantes més ajudarà a incrementar la sensació, ben estesa per les Espanyes, que a Catalunya, Euskadi i Galícia no hi ha res a fer, per què fent el que fan no hi ha forma d’impedir que les autèntiques nacions d’aquest Estat-gàbia anomenat Espanya expressem públicament el rebuig que ens produeix Espanya. Ja poden col·locar de forma immoral dos zipayos al capdavant dels nostres governs, que ni tant sols així aconsegueixen silenciar el clam de llibertat. Ha de ser trist per als pallassos Montilla i López comprovar que l’exercici mafiós i servil del poder no els serveix per a encaixar Catalunya i Euskadi a Espanya. L’un pactant amb el PP i l’altre oferint prevendes econòmiques i laborals a “independentistes” de boqueta.
Qui és més mentider?
Les conseqüències positives a les que em referia al principi, per a mi, són diàfanes. Iniciatives com les d’Arenys de Munt són útils en clau nacional. Perquè? Per què serviran per dificultar l’estratègia d’Esquerra de revalidar el 3r tripartit. És evident que si sumen tornaran a col·locar la “cosa” al capdavant de la nostra màxima institució nacional. Revalidaran a ulls clucs un nou mandat del PSOE a la Generalitat, per què el seu objectiu només és el de perpetuar les quotes de poder obtingudes fins ara, i si poden incrementar-les. El que em sembla evident és que una “excitació” nacional com la d’Arenys, sostinguda i sàbiament incrementada a mesura que s’acostin les eleccions, afegida a la previsible sentència negativa del Tribunal d’Ordre Públic (també conegut com a Tribunal Constitucional), deixarà poc marge de maniobra a Esquerra.
La pèrdua de diputats que puguin experimentar (algunes fonts parlen de fins a 1o diputats menys, tot i que jo dubto que la patacada sigui tant forta), i la clara inclinació del PSOE català cap a la seva “puta” mare espanyola, dificultaran molt la justificació del pacte. Impossibilitar el pacte? No, el faran igualment. Però a l’igual que Carretero parla de l’error d’Espanya d’haver-se pres el referèndum d’Arenys seriosament, el “previsible” error d’Esquerra revalidant el 2n mandat de la “cosa”, serà la sentència definitiva del partit. I amb a penes uns diputats (potser 15, amb sort), la seva satel·lització del PSOE serà definitiva, convertint-se en irrellevants en el mapa polític català: haurà nascut la nova Euskadiko Ezkerra catalana. A les eleccions del 2.010 potser pintaran alguna cosa, però quatre anys més tard ja només seran part del grup mixt, si tenen sort.
Calen nous instruments!
I en aquesta nova traició d’Esquerra hi haurà la seva mort prematura i l’èxit fulgurant de Reagrupament, si aquestes sigles perduren aleshores. L’oportunitat de Reagrupament, si l’hem de tenir algun dia, vindrà més donada pels errors d’altres que no pas pel bé que ho fem nosaltres. El que hem de fer és tenir la coherència i la claredat d’idees que hem demostrat fins ara, i saber tenir la paciència i la voluntat d’anar treballant de mica en mica, sense aturador, en pro d’una autèntica alternativa independentista a l’escleròtic panorama polític actual. Si d’aquí a un any -o abans i tot- aconseguim entrar al Parlament l’èxit ja seria majúscul, amb 3, 5 o amb els diputats que fossin. L’important serà entrar-hi. Crec que el salt definitiu de l’independentisme polític -ara orfe- es produirà d’aquí un temps. El que caldrà serà saber ser al lloc indicat en el moment i l’hora adequada. I a Reagrupament ho estem fent tot per ser-hi quan calgui. Si pot ser el 2.010 millor, però si no hi serem el 2.014. D’altres, PSC, Esquerra o IC-Hamàs ja sabem on acabaran situant-se: a la trinxera de l”Espanya… progessista, és clar.
¿Qué tal, te parece bien que mandemos nuestros hijos a Arenis?
I Convergència, es preguntarà algú? Doncs estaran a un costat o a l’altre de la trinxera depenent de com li vagin les properes eleccions nacionals. És molt fàcil d’entendre-ho. Si la seva “tímida” aposta sobiranista actual es veu refrendada a les urnes, d’aquí a un any, aleshores la direcció podria inclinar la balança definitiva cap al “sobiranisme” nítid i contundent. Si pel contrari l’aposta els surt malament, i no se situen en posició de dominar el Palau de la Generalitat i el Parlament, assistirem a un refredament nacional evident. Per tot això cal que a les eleccions nacionals properes es configuri un panorama en què les opcions nacionals de debó (CDC, UDC, ERC, Reagrupament, Catalunya Acció o les CUP) superin claríssimament els 75 escons, impossibilitant d’aquesta forma la temptació d’alguns (CiU i ERC) de fer nous aventurismes amb PSOE’s i PP’s. Cal fer reviure l’eix nacional, espanyols a una banda, catalans a l’altre, per recuperar de nou la nació. Aleshores que cadascú triï a quin costat de la barrera vol ser. Per què el PSC no hauria de ser a la trinxera catalana? Que no són capaços de separar-se del PSOE? Una CiU amb 55 diputats, una Esquerra amb 15, i un Reagrupament amb 5, seria un mapa polític força agradable, d’entrada. El 2.014 ja el canviaríem, per variar-ne les forces respectives. El moment de Reagrupament i d’alliberar-nos del jou espanyol s’acosten, però no serà tant immediat com alguns volem. Com deia el gran Winston Churchill, sang, suor i llagrimes. Sagnarem i suarem de nou, però les properes llagrimes que vessarem no seran de dolor i patiment, seran de joia i d’alegria. La independència ens les provocarà.
Puigcercós fa comèdia: torna l’equidistància!
Esperant?
S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional. I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré. Durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats). En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat: l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.
Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà, forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que potser serviran per endevinar tendències futures.
Núvols negres sobre el Govern
El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.
És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net. El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSC, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).
Tots ben progres...
Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSC. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSC els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”. Només cal veure les darreres declaracions d’ahir del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.
Embadalit amb un 3r tripartit
L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit. Tant als socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català: el PSC i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern. Més PSC i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSC, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.
Una foto que cal amagar
L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme. La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment i d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.
Altra cop fora del Govern?
L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSC, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President. I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta. Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:
CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3
La variació d’aquests números permetrà, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:
Majories absolutes, ara?
El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa absolutament impensable a hores d’ara. El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSC fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSC acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris. Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.
Última oportunitat!
Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSC, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes. En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons), PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).
Tornarà a ser "clau"?
Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSC com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.
Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.
Una iniciativa de la societat
El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc) tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques. Aquestes iniciatives, lloables totes elles, d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.
A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:
- - O la formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
- - O bé que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.
PSOE, PP... tant li fa!
Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya. O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra. El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.
S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional. I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré. Durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats). En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat: l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà, forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que potser serviran per endevinar tendències futures.
Núvols negres sobre el Govern
El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.
És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net. El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSC, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).
Tots ben progres...
Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSC. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSC els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”. Només cal veure les darreres declaracions d’ahir del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.
Embadalit amb un 3r tripartit
L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit. Tant als socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català: el PSC i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern. Més PSC i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSC, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.
Una foto que cal amagar
L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme. La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment i d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.
Altra cop fora del Govern?
L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSC, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President. I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta. Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:
CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3
La variació d’aquests números permetrà, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:
Majories absolutes, ara?
El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa absolutament impensable a hores d’ara. El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSC fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSC acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris. Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.
Última oportunitat!
Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSC, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes. En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons), PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).
Tornarà a ser "clau"?
Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSC com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.
Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.
Una iniciativa de la societat
El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc) tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques. Aquestes iniciatives, lloables totes elles, d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.
A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:
- - O la formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
- - O bé que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.
PSOE, PP... tant li fa!
Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya. O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra. El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.
Les mentides de la Franja de Gaza!
Franja de Gaza
Ahir, 4 de febrer, l’ONU va desmentir la informació que va facilitar a l’opinió pública mundial el dia 6 de gener, en què acusava l’exèrcit d’Israel (Tsahal) d’haver causat la mort de 43 persones en el bombardeig de l’escola que la UNRWA tenia a Gaza, i en la qual s’hi havien refugiat centenars de palestins. Al diari Haaretz d’Israel, Maxwell Gaylord -que és Coordinador Humanitari de l’ONU a Jerusalem- ha volgut aclarir que la informació era incorrecta. Segons el propi membre de l’ONU, el dia 6 van morir tres alumnes -a l’exterior de l’escola- a causa de l’explosió de dues bombes de morter.
Camions de l'ONU
Ahir mateix, també, un portaveu de la mateixa UNRWA va acusar a la polícia de Hamàs d’haver robat ajuda humanitària destinada a la població civil palestina de la Franja de Gaza. Segons el responsable de l’ONU, 3.500 mantes i més de 400 paquets d’aliments van ser confiscats, del centre de distribució de Beach Camp. Aquest succés va esdevenir després que la UNRWA es negués a gestionar el repartiment de l’ajuda humanitària a través del Ministeri de Benestar Social, controlat per Hamàs. Molestos per la negativa de la UNRWA, diversos polícies van irrompre a les instal·lacions, i van apropiar-se de l’ajuda, destinada a 500 famíles palestines. Tant el govern d’Israel com la pròpia Autoritat Nacional Palestina han denunciat, en múltiples ocasions, l’apropiació, per part de Hamàs, de l’ajuda humanitària, així com la interferència de Hamàs a l’hora de distribuir-la entre la població de la Franja de Gaza.
Escuts humans... voluntaris?
Periodistes presents a la Franja de Gaza, amb posterioritat a la retirada de les tropes israelianes, han pogut anar oferint informació contrastada sobre les actuacions dels membres de Hamàs durant els enfrontaments. D’entrada hi ha moltes dades que assenyalarien que el nombre de morts, per la banda palestina, se situaria entre els 500 i els 600, molts dels quals haurien estat xicots de 16 i 17, enrolats per Hamàs per ser enviats a morir. També han pogut explicar, abastament, com s’utilitzaven escoles i hospitals per a disparar misils contra territori israelià, la pràctica habitual dels militants de Hamàs de confondre’s i amagar-se entre la població civil, així com la costum d’usar hospitals com a centres logístics o bé com a magatzems armamentístics. En resum, la utilització de la població civil com a escuts humans.
La bandera dels nous feixistes
És evident, o a mi m’ho sembla, que Israel té un problema d’imatge en determinats paísos, un dels quals és el nostre. Tampoc és que sigui necessari generalitzar, perquè és evident que, per fortuna, a Catalunya molta gent ha estat capaç de sortir en defensa del poble d’Israel, i contra la barbàrie que significa una organització com Hamàs. Eines com internet han permès fer aflorar un conjunt gens menystenible de ciutadans que hem gosat plantar cara al discurs políticament correcte de la progresia que ens governa -políticament i mediàtica-, aconseguint ubicar aquest discurs mediàtic majoritari en les coordenades exactes que li correspòn: com a còmplice de la ideologia totalitària i feixista que representa l’islamisme radical. Perquè deu ser -casualitats de la vida- que la ideologia totalitària en què es basen els nostres dirigents actuals, sent tanta simpatia vers els moviments jihadistes actuals? Tant en català com en castellà sabríem trobar-hi fàcilment aquella frase que ho explica: “Tots els extrems es toquen” i “Dios los cria y ellos se juntan”.
Diguem-li que som catalans!
A Catalunya som molts els qui estem disposats a denunciar aquesta connivència tant repugnant entre l’esquerra nostrada i el feixisme islamista. Hauríem de ser molts més? Segur. Ara que tant ens preocupem per internacionalitzar el conflicte català, jo faig una proposta que, talment com una gota d’aigua, pot ajudar a visualitzar el nostre país de cara a l’exterior. Només cal que cliqueu aquí mateix i firmeu la petició, adreçada a l’ONU, per tal que es reconegui a Hamàs com a responsable de crims de guerra. A l’apartat on posa Country (país) no és obligatori posar-hi Spain, com passa sovint a la majoria d’enquestes. Podem posar-hi Catalonia, com he fet jo mateix (petició número 48.239). No seria fantàstic que centenar o milers de ciutadans d’aquest país, com a catalans , adrecèssim una petició directa a l’ONU? Deixaríem clar que “Catalonia is not Spain” i que no volem saber res amb el feixisme. Mataríem dos ocells d’un sol tret. Perquè no fer-ho, si no costa res?
ERC independentista? Ni de broma!!
Artur Mas, independentista?
Començo a estar francament empipat amb Esquerra (abans ERC). Algú podrà dir-me, després de llegir l’article, que el que diré a continuació també ho podria dir de Convergència i Unió (CiU) o bé de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Doncs d’entrada he de dir que no serà el mateix, per una raó molt senzilla: Esquerra (abans ERC) es proclama independentista i afirma que el seu objectiu és aconseguir la independència de Catalunya, mentre que els convergents aspiren a les quotes màximes d’autogovern pel país. Hi ha una lleugera diferència…
Ha resistit poc l'Estatut de Miravet
El que em molesta extraordinàriament d’Esquerra (abans ERC) és l’apel·lació constant al sant cristo gros de la independència nacional, quan aquest objectiu pretès no quadra per enlloc ni amb els fets que caracteritzen la seva actuació política, ni amb les declaracions constants que fan, especialment ara que l’Estatut de Miravet, el finançament just, i la reducció del dèficit fiscal semblen ja autèntics cadàvers, pendents només de ser enterrats quan més aviat millor. El que m’ha encès definitivament han estat les declaracions d’avui, tant del Secretari General, Joan Puigcercós, com del vicepresident del govern de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, ambdues en el sentit que caldria una gran manifestació a principis de l’any vinent si per aquelles dates encara no hi ha un nou sistema de finançament. No parlen ni tant sols d’un bon sistema, d’un sistema just, o del sistema regulat a l’Estatut de Miravet. Sembla talment com si ja haguessin acceptat la tesi dels socialistes catalans, aquella que estableix que amb 1 € de més sobre l’actual sistema, converteix el nou sistema en el millor de la història. Tanta proclama abrandada per a tant poc rendiment. Crec que, davant de tanta tonteria, només se’ls hauria de formular tres preguntes: Quin seria l’objectiu de la manifestació i contra qui es dirigiria? En què beneficiaria la manifestació de cara a l’obtenció d’un sistema de finançament just per al país? La manifestació seria unitària… o sia, inclouria el PSC?
No militava a Esquerra (abans ERC)
Els independentistes tenim molt clar que el nostre objectiu suposa una feixuga càrrega que cal portar amb sacrifici i esforç. El mateix que va prometre Winston Churchill als anglesos, quan es van iniciar els atacs alemanys contra el seu país: sang, suor i llàgrimes. Els independentistes d’Esquerra (abans ERC) semblen tenir una via totalment nova per acabar amb el jou espanyol, i que a hores d’ara desconec. L’independentisme ha de forçar l’status quo, per posar-lo en entredit, no pas conviure-hi i formar-ne part. Crec que amb una situació com l’actual, en què el recorregut estatutari ja sembla haver arribat a la seva fi, és el moment idoni per a intentar superar el marc polític actual i forçar l’aparició d’una nova perspectiva per al país. En aquest context Esquerra (abans ERC) hauria de precipitar la convocatòria d’eleccions, posar al descobert l’aposta espanyola de la majoria de forces polítiques catalanes (CDC i UDC incloses) i esdevenir d’aquesta forma l’única formació independentista de l’arc parlamentari, rebentant de pas el que, per a ells, és una invenció propagandística de l’entorn convergent (la Casa Gran del Catalanisme). Per on falla, però, tot això? Falla per la part imprescindible: la majoria de la gent del país no té present la independència per a res pràctic, i l’independentisme no domina ni té presència en cap de les institucions claus de Catalunya: l’economia, les universitats, els mitjans de comunicació…
Hereus d'Esquerra? Malament...
Com que tampoc estan disposats a renunciar a les minúcies del poder regional que ara gestionen, ni estan disposats a iniciar cap travessia del desert que els meni a modificar, modular i liderar la base social de la nació, en pro de l’alliberament nacional, com a mínim tingueu la decència d’aparcar els mots que tant impúdicament feu servir, i deseu-los al congelador, a l’espera que algú amb voluntat i criteri tingui ganes de recuperar-los i d’acabar convertint-los en instrument de lluita real i eficaç de l’alliberament, pel quals molts encara tenim esma de lluitar. Esquerra (abans ERC) ha aconseguit ser un partit catalanista d’esquerres, a l’igual que CDC i UDC ho són de centre i de dretes. L’independentisme polític, lamentablement, torna a estar orfe. Qui ocuparà el seu espai? Esperem que no siguin, de nou, grupuscles d’extrema esquerra… germens, sempre, de frustració a tots nivells. No ho dic jo. Ho diu la història.
Baltasar Garzón, altra cop!
Té una certa gràcia que el gran encobridor de les tortures de l’any 1992 continuïi amb la seva campanya de promoció personal. Faria riure si no fos patètic. La trajectòria d’aquest “superjutge” d’instrucció està farcida de fracassos judicials ben sonats, i d’operacions mediàtiques, fetes a mida del seu lluiment personal. Tot fa suposar, doncs, que l’obertura d’una causa contra el franquisme acabarà com la majoria de les “fantasmades” d’aquest Super López peninsular: al sac dels despropòsits.
El que més repugna d’aquesta iniciativa “judicial” és la coincidencia que planteja amb l’inici de la crisi econòmica més greu dels darrers anys. Casualitats de la vida, segurament, però no deixa de ser sorprenent que, quan el govern de l’estat es planteja ampliar la llei de l’avortament -per atiar el discurs ranci de l’esglèsia-, aprova la llei de la memòria històrica -per així recuperar el perfil d’esquerres-, i fa constants apel·lacions a la situació d’emergència “nacional” (econòmica) per intentar aconseguir unanimitats polítiques que li permetin encobrir la seva ineficàcia i la seva manifesta ineptitud econòmica, ara surti el “superjutge” a distreure el personal. I quan dic això no vull dir, en cap moment, que no sigui útil replantejar-se la criminalitat -per a mi evident- del règim franquista. El que no cola, i ho invalida tot plegat, és el moment triat per plantejar-ho.
Que tranquil que deu estar el fill de puta!
Tenint en compte tots els anys que aquest individu exerceix com a jutge de l’Audiència Nacional, m’agradaria que m’expliqués perquè la brillant idea de jutjar el franquisme li ha vingut ara i no pas, per exemple, en l’interval de temps que va transcòrrer entre la garzonada del 1992 -ràtzia contra l’independentisme català- i l’actualitat. Han transcorregut 16 anys. A mi, no sé perquè, em sembla extraordinàriament sospitós. El que més em repugna, però, és la petició dels certificats de defunció d’una munió de jerarques franquistes, inclosa, és clar, la del criminal suprem que va donar nom al règim. Sense pretendre fer d’advocat, em sembla evident que no es pot processar ningú que estigui mort. O potser m’equivoco? Si és així, quina intenció s’oculta darrera l’última garzonada? I més quan sap que no pot processar ningú. Quina utilitat té tot plegat?
Si aquest individu guiés la seva actuació per una voluntat inequívoca de fer justícia i de condemnar el franquisme, que es dediqui a fer complir -per exemple- la llei de partits, un instrument lícit, tot i que a mi em sembla il·legítim, des del qual podria prohibir i il·legalitzar qualsevol partit, fundació o associació que defensi el franquisme, tant el seu llegat com la seva continuítat. No ha vist, al llarg de la seva dilatada trajectòria judicial, cap espectacle com el que se’ns va oferir el 12 d’octubre d’enguany a Barcelona i Tarragona? ¡Ojos que no ven, corazón que no siente! Segur que obrir un procés d’il·legalització com aquest mai se li hagués ocorregut. Li ofereixo la idea, per si la volgués comprar. Si aquest individu guiés la seva actuació per una voluntat inequívoca de fer justícia i de condemnar el franquisme, podria haver iniciat la nul·litat del procés contra el President de la Generalitat repúblicana, Lluis Companys, perquè l’assassinat de l’única autoritat democràtica executada durant la 2a guerra mundial, fou un autèntic escarni de la “justícia” espanyola, la que ell defensa, i de la qual ell n’és continuador, li agradi o no.
Luís Roldán? El recorden?
Com que ara està de moda parlar de la memòria històrica, potser no caldria tirar 70 anys enrera per entendre el perquè de l’actuació d’aquest jutge. Amb retrocedir 14 o 15 anys enrera en tindrem prou. Haurem de refrescar la memòria per rememorar aquelles espectaculars actuacions que, de forma inquisitorial, emprenia per jutjar els múltiples casos de corrupció del darrers governs de Felipe González… després, és clar, que aquest mateix Presidente no el nomenés Ministro de Justícia, quan ja s’havia fet il·lusions de ser-ne. Per aquelles dates es veu que els “fontaneros” de La Moncloa li ho havien fet creure.
Potser ara ja no ambiciona un Ministerio… Potser ara només necessita sentir-se de nou “mediàtic”… Desconec les seves intencions. Tampoc em preocupen. En qualsevol cas em semblen bastardes.
El braç alçat li molesta poc al jutge!
Vostè, com ja va demostrar el 1992, com va fer-ho posteriorment amb el xou del general Pinochet, i com fa ara en l’actualitat, només se serveix a si mateix, al partit polític pel qual té simpatia i a qui deu lleialtat, i a l’Estat unitari i d’arrel franquista al qual deu el càrrec. Com que Lluis Companys no deu caure-li gaire simpatic (segur que hauria callat davant de les seves tortures i del seu posterior assassinat), com que els partits polítics franquistes en el fons no li causen cap molèstia (perquè coincideixen en l’amor a Espanya), potser podria començar la seva creuada contra el franquisme requerint, implorant o sol·licitant (trïi la modalitat que prefereixi) als ajuntaments espanyols que retirin tota la nomenclàtura de carrers que fan referència als mateixos franquistes a qui pretén fer veure que vol jutjar. Tindria feina assegurada fins que trobés alguna nova joguina mediàtica amb que distreure’s, vostè, i de pas a tot el personal.
Per cert, a Catalunya i a Euskadi no faria falta que vingués. A nosaltres no ens calen “fantotxades” com la seva per netejar tota la merda franquista que van deixar 40 anys d’ignomínia. Portem la democràcia al nostre ADN i ja fa anys que hem fet neteja. Comenci, si té pebrots, per denunciar el franquisme i el totalitarisme del seu país, i ja veurà en què queda la seva “nación”: en no res. Amb prou feines, de la seva història “nacional”, se’n salvarien un parell d’episodis.
Això no és franquisme?
Carinyosament, senyor Garzón, vagi-se’n a fregir espàrrecs… per no dir-li directament que se’n vagi a un altre lloc que vostè, i els lectors d’aquest blog, ja s’imaginen. No el concreto, és clar, perquè no voldria acabar amb una querella inquisitòria de les que tant agraden als jutges espanyols com vostè. Per cert, s’atreviria a actuar contra el Rey Juan Carlos… si, si, aquell que va jurar los Principios Fundamentales del Movimiento, i que no n’ha renegat mai?
El PNB són els dolents!!
Aquest país nostre cada dia que passa va a pitjor. Ens estem acostumant a defugir les nostres pròpies responsabilitats i solem buscar a l’exterior el culpable de tots els nostres mals. Ara la gran novetat de la nostra “casta” política és carregar els neulers al PNB per la docilitat que demostren amb el govern estatal, ara que han mostrat la seva disposició a aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2009. Cal dir prou d’una vegada per totes. I cal dir-ho ben alt i clar. El nostre problema no és el que faci el PNB, el BNG o la Coalició Canària de torn. El nostre problema té un nom, i tal i com diu l’himne del Barça, el sap tothom: és el PSC.
El mal finançament, culpa del PNB
Ja està bé d’anar llençant cortines de fum per distreure el personal. El 6 diputats del PNB a les Corts espanyoles són 4 vegades menys decisius del que ho són els 25 diputats del PSC. I aquest 25 “representants” del poble de Catalunya són els que votaran allò que els digui el PSOE… no perquè estiguin sotmesos, obligats, amenaçats, o siguin víctimes d’un xantatge, no, sinó perquè són diputats del PSOE fins al moll de l’ós. I ja n’hi ha prou d’anar tirant de beta. Les coses són com són, i no com ens agradaria que fossin. Els nacionalistes bascos fan a Madrid allò que la ciutadania d’Euskadi els demana: defensar el seu autogovern, i com a part essencial d’aquest, el concert econòmic. I el concert, garantit i assegurat fins i tot per les institucions europees, no el qüestiona ni el Gobierno ni cap altra institució de l’Estat. La clau de volta que decidirà si el soci majoritari del tripartit basc -el PNB- dóna suport als Pressupostos o no, serà el traspàs o no de determinades matèries, com ara totes aquelles relacionades amb les polítiques d’ocupació, pendents des de fa molts anys. Intentar vincular els bascos a la nostra lluita pel compliment de l’Estatut és, com moltes altres coses, una fal·làcia que ens venen per tapar al misèria de la nostra política.
Fotos boniques, però...
Possiblement a bascos, catalans i gallecs ens uneix una coincìdència essencial: la incomoditat que ens suposa l’Estat Espanyol. I punt. Ni més ni menys. Tant i alhora tant poc. I a partir d’aquí cada poble, encapçalat pels seus legítims representants, emprèn el camí que considera més adequat per satisfer les seves justes ambicions nacionals. El conflicte basc (tant en clau interna -ETA- com en clau externa -relacions amb l’Estat-) el resoldran, o no, ells sols, amb tots els suports externs que facin falta. El conflicte català, de la mateixa manera, l’hem de resoldre nosaltres sols comptant, també és clar, amb totes les complicitats que poguem aconseguir. Però les complicitats externes al propi conflicte (digueu-ne solidaritat, si voleu) només ajuden, en cap cas en determinen la resolució.
No us tapeu, que ja sabem que no en teniu!
El Secretari General d’Esquerra (antiga ERC) Joan Puigcercós ho va dir ahir molt clar als informatius de TV3: Si no hi ha un bon acord de finançament, la Generalitat es veurà obligada a prorrogar els pressupostos, amb el cost social que això pot suposar. Doncs ja era hora que algú diguès les coses clares. Molt bé per parlar clar d’una punyetera vegada. El problema de l’amic Puigcercós -que entronca perfectament amb allò que deia al principi d’amagar la realitat- és que per la mateixa regla de tres en què sustenta la seva afirmació, a continuació s’hauria d’haver preguntat perquè no és possible que aquesta mateixa pròrroga es produeixi a nivell estatal? La resposta la sap ell, el seu partit, els seus socis de govern i el conjunt de forces polítiques catalanes i espanyoles… i com no, la ciutadania d’aquest país: Perquè per al PSC, a l’igual que per al PSOE, l’Estat és un element bàsic de primer ordre, mentre que la Generalitat no deixa de ser una entitat de segon ordre. Pels qui no ho hagin entès encara: Els Pressupuestos Generales del Estado són importants -com el mateix Estat-, mentre que els Pressupostos de la Generalitat són accessoris. A España s’han d’aprovar com sigui, i a Catalunya es poden prorrogar sense problemes. Una de les línies vermelles que vostè va traçar com a infranquejables ja ha estat traspassada, senyor Puigcercós!
En Zaragoza pels locals del PSC
Deixeu-me acabar amb un comentari sobre un dels personatges més repulsius de la política catalana dels darrers anys: el senyor José Zaragoza. El personatge, a l’edició de l’Avui, afirma textualment: “Nosaltres, per arribar a un acord (de finançament) com els que aconseguia Convergència, ja faria tres mesos que el tindríem”. Una cosa és que vostè es consideri imbècil, l’altre és que ens prengui als catalans com a tals. Si vostè no fos un bocamoll i un miserable, hauria d’haver explicat a continuació quin és l’import d’aquest acord econòmic que ja tenien fa 3 mesos. D’aquesta forma sabríem si el finançament que finalment sortirà de l’aprovació dels Presupuestos Generales serà millor o pitjor que el que vostès ja tenien. Aleshores podríem saber, tots els catalans, quina capacitat real de pressió té el PSC enfront del PSOE. “Fets i no paraules”, deien vostès.
El "bufón" dirigint els teatres de Madrid
I darrera pregunta que vostè hauria de contestar si tinguès un mínim de sentit del rídicul: Si fa tres mesos sabien quin import ja tenien, perquè els és tant complicat acordar amb l’oposició una xifra mínima de millora del finançament? Fins i tot podrien enganyar als convergents, no? De vostè només es poden pensar dues coses: és un mentider compulsiu i un demàgog fastigós. Miri, senyor Zaragoza, vostè no és res més que el bufó de la cort. Si vol convèncer algú, procuri persuadir els ”seus” diputats de Madrid. Segur que ni ho ha intentat. En aquelles terres de Castella els bufons dirigeixen els “teatros” de la Comunidad de Madrid. Si vostè i el senyor Puigcercós són algú en la política catalana és perquè en aquestes contrades cotitzen a l’alça els “fantasmes” i a la baixa els polítics ”capaços”… que en queden pocs, però encara se’n pot trobar algún.
ERC: Resultat fantàstic!
Ho dic ben alt i ben fort: m’han encantat els resultats del “superdissabte” d’ERC. En el darrer comentari que vaig publicar aventurava dues hipòtesis. La primera era que l’amic dels “palurdos” s’aliaria amb el Puigcercós, o bé per pactar una candidatura conjunta, o bé per creuar-se el vots. Em vaig equivocar. Possiblement l’error és fruit de donar una importància excessiva al personatge, i a l’entorn “mediàtic” de què s’envoltava. Cal dir que ja aventurava que el personatge, i llur trajectòria i retòrica, eren nules… però el que se m’escapava és que possiblement el seu paper era el de simple “cabo chusquero”, per a dividir el vot crític, en benefici del seu amo.
Al final del comentari donava una previsió sobre el resultat que, modèstia apart, s’ha acostat bastant al que finalment s’ha produït. Preveia que el Putxi treuria un 44% dels vots (37% + 9%), que en Joan Carretero treuria un 32% (un 28%) i que els carodians estarien en un 24% (26%). Tenint en compte que era una simple estimació, no està gens malament, no?
Al marge de celebrar la meva vista, crec que els resultats són fantàstics pels que desitgem que ERC es renovi definitivament. Cal, però, que en primer lloc ERC acabi de pagar la seva aposta estratègica en pro del govern tripartit, i en aquest sentit la Presidència d’en Joan Puigcercós i la Secretaria General d’en Joan Ridao són la millor garantia que l’error dels darrers 5 anys continuarà acompanyant el declivi electoral d’ERC. Quan la patacada ja sigui històrica serà el moment per fer neteja de tota la porqueria que actualment domina l’aparell, així com de totes les institucions en què els llepaculs i enxufats intenten aprendre els metòdes caciquils ”sociates”, mentre viuen de conya a costa del desprestigi de la institució. Possiblement encara és massa d’hora perquè aquest canvi sigui percebut per la militància com a vital per a la supervivència de la pròpia d’ERC.
El bó de tot plegat és que, tenint-ho tot en contra, en Joan Carretero ha sabut posar en qüestió tot l’aparell “calabrés”. Com que estic segur que tant ell com la Ruth Carandell, i la gent que els acompanyen, no acceptaran formar part de la nova executiva, el temps i els actes del govern tripartit els catapultaran cap a la direcció d’ERC, en un període curt de temps (màxim entre 1 i 2 anys). Ara només faltarà que en Joan Puigcercós guanyi les primàries per a ser candidat a la Presidència de la Generalitat, i que en Josep-Lluís Carod-Rovira perdi… i tots aquells que esperem amb delit la victòria de Joan Carretero, només haurem
d’esperar el resultat de les properes eleccions nacionals. Hem de recordar, per si algú no ho tenia en compte, que ERC és el partit en el que hi ha una contradicció més gran entre el que pensa la militància i el seu electorat: i només cal tenir present que la victòria curta d’en Joan Puigcercós té una cara i una creu: la cara és la legitimitat que la victòria li dóna per liderar el partit… la seva creu és que té un 63% de la militància que no el vol. Quan s’acabi el congrés, el gran espanyol que tenim de President de la Generalitat ja tindrà les mans lliures per fer el què vol… i amb una ERC sense capacitat de fer res que contradigui l’aposta estratègica acordada al seu dia, de donar suport sempre i per sempre a un govern “d’esquerres”, malgrat que sigui espanyol, a la nova direcció d’ERC només li quedarà una política: menjar-se tots els gripaus que Montilla vulgui, a canvi de mantenir les cadires calentes dels centenars de vividors col·locats a l’administració. I això la militància ho pot suportar, sempre i quan visqui de deixar-se encular, però no l’electorat. Joan Carretero, com deia aquell, només et caldrà esperar a veure passar el cadàver de la màfia calabresa per davant teu.
S’ha resolt la crisi d’Esquerra? Jo crec que simplement ha començat la gran crisis. El temps em donarà la raó, ja ho veureu.
Sobre ERC
Cada dia que passa veig més clar el resultat de l’elecció de President i de Secretari General d’Esquerra Repúblicana de Catalunya, i em resulta inconcebible que ningú ho vegi clar, o bé s’atreveixi a expressar-ho públicament.
El President serà el gossot del Ripollés i el Secretari General serà l’inventor “tonto” de l’SD-6 de la sèrie Alias (per si no sabeu de qui parlo, mireu la foto). Coneixent de primera mà diverses anècdotes i històries verídiques sobre els dos personatges (lamentablement vaig haver-me de creuar amb aquests subjectes durant un breu període de temps), tinc claríssim que si alguna cosa els identifica és una mateixa manca d’escrupols i una voluntat de ferro per aconseguir els objectius que desitgen. De l’escolanet no en parlaré massa, perqué la nimietat del personatge és tanta com la buidor dels seus discursos. Són tant lamentables que estic segur, totalment segur, que se’ls deu escriure ell mateix. Si ni tant sols fos capaç d’escriure-se’ls, aleshores hauria de contractar un altre “negre”… l’actual només fa “bofillades” i “palurdiades”.
L’actual Secretari General d’ERC, i aspirant a la Presidència, té les mateixes limitacions intel·lectuals que el seu escolanet, però una capacitat d’atracció i de manipulació superior a la d’aquell, llaurada sobretot a base d’acceptar -a contracor?- que si no tens la intel·ligència dels teus rivals, has de ser més llest, espavilat i malparit que ells. Per això s’ha envoltat sempre de gossos de presa, disposats a tot per a servir a l’amo. En conec alguns personalment, i puc afirmar que han estat degudament recompensats en llocs importants de l’administració pública, tot i ser analfabets funcionals. No hi ha res més segur en aquesta vida, la història ho confirma, que un neci amb càrrec per acabar sent un comissari polític perfecte… i la feina d’aquests individus és tota aquella que permet que el lider elimini els rivals directes a base de fer còrrer rumors, mentides, difamacions, dites totes en veu baixa i en cercles reduïts, tot impedint que al lider se’l pugui acusar directament d’actuar amb les “mans brutes”.
Quan s’és conscient que només es tenen ànsies de poder pel poder, un debat en clau ètica i de compromís amb el país i amb la seva gent (com el que defensa en Joan Carretero) causen una profunda incomoditat i inquietud entre els que s’hi senten directament interpelats, perqué no poden oposar-hi cap valor ni cap exemple de contrari. I en aquesta situació és on es troba actualment ERC. Amb una vella guàrdia entestada en deslegitimar els postualts de Joan Carretero a base de difondre diverses “veritats revelades”: no és prou d’esquerres, viu la mar de bé perqué té molts diners, és un proconvergent declarat, és un idealista, no entén la política “moderna”, i un llarg etcètera més de tonteries sense fonament, però que poden fer forat en una massa “acrítica” i estupiditzada.
Per aquest motiu, durant els propers dies, assistirem a l’espectacle de veure com el gossot i l’escolanet coincideixen en fer un diagnòstic en què la conclusió serà que l’estabilitat d’ERC perilla. I arribarà el moment en què, en un “acte d’enorme responsabilitat política” proposaran una aliança en un projecte de “futur” i de “renovació”, sempre i quan puguin vendre l’operació sense quedar massa malament. I si això no es pogués dur a terme a plena llum del dia, doncs recomanaran als seus fidels que optin per donar suport a un tiquet Puigcercós-Uriel, com a mal menor per impedir el retorn de la bèstia: en Carretero. Com quedaran en Renyer i en Ridao… i a qui importa, si són mocadors d’usar i tirar?
No cal que patiu, catalans, que si aquesta maniobra final s’hagués de fer, es farà o bé des de la seu de la “màfia” calabresa, o bé des de les clavegueres dels Departaments de la Generalitat de Catalunya, que ERC ostenta com a “cortijos”, a través de les “rates” comissariades que els darrers anys hi han anat a raure. Pronòstic final pel dia 7 de juny, dia de les votacions: Puigcercós 44%, Carod 24% i en Carretero 32%. Un final de traca i mocador per un partit polític que continuarà inexhorablement el seu declivi. Tant de bó m’equivoqui, Joan Carretero, però em sembla que els somnis, com el teu, no deixen de ser-ho per molt que volguem… massa cards per tants pocs llirs, al país i al teu partit.
Parlem de la Intersindical-CSC
Un garrigenc que encara no ha sortit de l’armari, una mestra que ja no recorda que és fer de mestre, un terrorista que pretèn passar per sociòleg i historiador, el seu germanet que treballa “moltíssim”, un secretari d’organització amb poques llums, una teletubie molt “jovenil”, un noiet que -de tant alt- sembla que la sang li costi d’arribar al terrat, un tigre de Sants, un advocat sense col·legiar, una camionera de cal Déu, uns quants delegats d’aquells que “no me’ls maregi”, una altres que el papà em donarà allà per Toledo, molts jovenets amb vocació de servei (… al partit), i molta fascinació per dictadures criminals… en fi, deixem-ho: hi ha coses importants. Oi que en aquest bloc no hem perdut mai el temps parlant de tonteries, doncs tampoc ara perdrem el temps!!
