Té una certa gràcia que el gran encobridor de les tortures de l’any 1992 continuïi amb la seva campanya de promoció personal. Faria riure si no fos patètic. La trajectòria d’aquest “superjutge” d’instrucció està farcida de fracassos judicials ben sonats, i d’operacions mediàtiques, fetes a mida del seu lluiment personal. Tot fa suposar, doncs, que l’obertura d’una causa contra el franquisme acabarà com la majoria de les “fantasmades” d’aquest Super López peninsular: al sac dels despropòsits.

El que més repugna d’aquesta iniciativa “judicial” és la coincidencia que planteja amb l’inici de la crisi econòmica més greu dels darrers anys. Casualitats de la vida, segurament, però no deixa de ser sorprenent que, quan el govern de l’estat es planteja ampliar la llei de l’avortament -per atiar el discurs ranci de l’esglèsia-, aprova la llei de la memòria històrica -per així recuperar el perfil d’esquerres-, i fa constants apel·lacions a la situació d’emergència “nacional” (econòmica) per intentar aconseguir unanimitats polítiques que li permetin encobrir  la seva ineficàcia i la seva manifesta ineptitud econòmica, ara surti el “superjutge” a distreure el personal. I quan dic això no vull dir, en cap moment, que no sigui útil replantejar-se la criminalitat -per a mi evident- del règim franquista. El que no cola, i ho invalida tot plegat, és el moment triat per plantejar-ho.

Que tranquil que deu estar el fill de puta!

Tenint en compte tots els anys que aquest individu exerceix com a jutge de l’Audiència Nacional, m’agradaria que m’expliqués perquè la brillant idea de jutjar el franquisme li ha vingut ara i no pas, per exemple, en l’interval de temps que va transcòrrer entre la garzonada del 1992 -ràtzia contra l’independentisme català- i l’actualitat. Han transcorregut 16 anys. A mi, no sé perquè, em sembla extraordinàriament sospitós. El que més em repugna, però, és la petició dels certificats de defunció d’una munió de jerarques franquistes, inclosa, és clar, la del criminal suprem que va donar nom al règim. Sense pretendre fer d’advocat, em sembla evident que no es pot processar ningú que estigui mort. O potser m’equivoco? Si és així, quina intenció s’oculta darrera l’última garzonada? I més quan sap que no pot processar ningú. Quina utilitat té tot plegat?

Si aquest individu guiés la seva actuació per una voluntat inequívoca de fer justícia i de condemnar el franquisme,  que es dediqui a fer complir -per exemple- la llei de partits, un instrument lícit, tot i que a mi em sembla il·legítim, des del qual podria prohibir i il·legalitzar qualsevol partit, fundació o associació que defensi el franquisme, tant el seu llegat com la seva continuítat. No ha vist, al llarg de la seva dilatada trajectòria judicial, cap espectacle com el que se’ns va oferir el 12 d’octubre d’enguany a Barcelona i Tarragona? ¡Ojos que no ven, corazón que no siente! Segur que obrir un procés d’il·legalització com aquest mai se li hagués ocorregut. Li ofereixo la idea, per si la volgués comprar. Si aquest individu guiés la seva actuació per una voluntat inequívoca de fer justícia i de condemnar el franquisme, podria haver iniciat la nul·litat del procés contra el President de la Generalitat repúblicana, Lluis Companys, perquè l’assassinat de l’única autoritat democràtica executada durant la 2a guerra mundial, fou un autèntic escarni de la “justícia” espanyola, la que ell defensa, i de la qual ell n’és continuador, li agradi o no.

Luís Roldán? El recorden?

Com que ara està de moda parlar de la memòria històrica, potser no caldria tirar 70 anys enrera per entendre el perquè de l’actuació d’aquest jutge. Amb retrocedir 14 o 15 anys enrera en tindrem prou. Haurem de refrescar la memòria per rememorar aquelles espectaculars actuacions que, de forma inquisitorial, emprenia per jutjar els múltiples casos de corrupció del darrers governs de Felipe González… després, és clar, que aquest mateix Presidente no el nomenés Ministro de Justícia, quan ja s’havia fet il·lusions de ser-ne. Per aquelles dates es veu que els “fontaneros” de La Moncloa li ho havien fet creure.

Potser ara ja no ambiciona un Ministerio… Potser ara només necessita sentir-se de nou “mediàtic”… Desconec les seves intencions. Tampoc em preocupen. En qualsevol cas em semblen bastardes.

El braç alçat li molesta poc al jutge!

Vostè, com ja va demostrar el 1992, com va fer-ho posteriorment amb el xou del general Pinochet, i com fa ara en l’actualitat, només se serveix a si mateix, al partit polític pel qual té simpatia i a qui deu lleialtat, i a l’Estat unitari i d’arrel franquista al qual deu el càrrec. Com que Lluis Companys no deu caure-li gaire simpatic (segur que hauria callat davant de les seves tortures i del seu posterior assassinat), com que els partits polítics franquistes en el fons no li causen cap molèstia (perquè coincideixen en l’amor a Espanya), potser podria començar la seva creuada contra el franquisme requerint, implorant o sol·licitant (trïi la modalitat que prefereixi) als ajuntaments espanyols que retirin tota la nomenclàtura de carrers que fan referència als mateixos franquistes a qui pretén fer veure que vol jutjar. Tindria feina assegurada fins que trobés alguna nova joguina mediàtica amb que distreure’s, vostè, i de pas a tot el personal.

Per cert, a Catalunya i a Euskadi no faria falta que vingués. A nosaltres no ens calen “fantotxades” com la seva per netejar tota la merda franquista que van deixar 40 anys d’ignomínia. Portem la democràcia al nostre ADN i ja fa anys que hem fet neteja. Comenci, si té pebrots, per denunciar el franquisme i el totalitarisme del seu país, i ja veurà en què queda la seva “nación”: en no res. Amb prou feines, de la seva història “nacional”, se’n salvarien un parell d’episodis.

Això no és franquisme?

Carinyosament, senyor Garzón, vagi-se’n a fregir espàrrecs… per no dir-li directament que se’n vagi a un altre lloc que vostè, i els lectors d’aquest blog, ja s’imaginen. No el concreto, és clar, perquè no voldria acabar amb una querella inquisitòria de les que tant agraden als jutges espanyols com vostè. Per cert, s’atreviria a actuar contra el Rey Juan Carlos… si, si, aquell que va jurar los Principios Fundamentales del Movimiento, i que no n’ha renegat mai?