No vull entrar de nou en polèmica pel tema del tabac. Assumeixo plenament que és el pitjor càncer de la nostra societat. Tinc ben assimilat que els qui fumem som escorrialles vicioses, que no mereixem altra cosa que ser reclosos en llocs lúgubres on gaudir de la nostra “perdició”. Estic d’acord amb què siguem expulsats de qualsevol lloc públic, i tancats on no puguem fer mal. Accepto que prohibeixin fumar a tot arreu on molestem a les persones “sanes”. Tot això m’està bé. Que ho legislin, i endavant les atxes, que ja complirem la llei. I si ho han de prohibir a pràcticament tot arreu, doncs que ho facin… però que deixin d’alliçonar-nos d’una puta vegada.
Arxiu d'etiquetes: Estat
Arenys existeix, però existeix el país?
[ eng. Arens exists, but there is a country? ] [ esp. Arenys existe, ¿per existe el país? ] [ fr. Arens existe, mais il ya un pays? ] [ deu. Arena vorhanden, aber es ist ein Land? ] [ it. Arens esiste, ma c'è un paese? ] [ ch. 阿伦斯存在,但有一个国家? ] [ rus. Аренс, существует, но есть такая страна? ] [ ar. أرينز موجودا ، لكن ليس هناك بلد؟ ]
Reconec que em diverteix tot aquest “serial” dels referèndums. Destapar les essències feixistes d’una Espanya que, de forma tant pedant, encara exhibeix pel món, com a model, una transició política feta a benefici dels assassins, té la seva gràcia. M’alegra comprovar que Espanya no té cap model “alternatiu” sobre el qual bastir la seva identitat. La seva existència es fonamenta en la imposició totalitària i en la prohibició de qualsevol diferència que els faci nosa. Franquisme i catolicisme a parts iguals, i milions de persones que no poden defensar res més que això, per molt que usin episodis puntuals i subterfugis per justificar-se moralment. Espanya no pot ser res més que la continuació dels Reis Catòlics, de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, de l’inquisició, dels camps de concentració -del qual Wyler fou inventor, a Cuba- i del genocidi cultural i lingüístic. És trist, és clar, però quan se senten “atacats” només els queden aquests referents a on agafar-se. Què més els queda, històricament parlant? D’Espanya, com de mares, només n’hi ha una, per molt que milers de persones durant molts anys han intentat que no fos així, catalans o espanyols d’arrel. I els catalans, amb un referèndum de fireta els hem fet destapar el pot de les essències. Es pot ser més patètic? Em sembla que no.
Tot i les rialles que puguem fer davant dels continus ridículs espanyols, el que no hem d’oblidar és que el sobiranisme és més fort mediàticament que no pas socialment. I això no és així perquè ho digui jo, és clar. Ho és, simplement, per què els fets ho demostren. No cal que esmentem tot l’assumpte del clan dels Milleti al Palau de la Música per adonar-nos que, de moment, el catalanisme seriós amb prou feines té el Barça per poder lluir. Tot i la importància del club, és evident que si anem a buscar entitats socials influents que siguin de domini social i executiu nacionalista, no en trobarem cap més. Sindicats? CCOO i UGT continuen sent els sindicats majoritaris a Catalunya, seguits de la USO i de la CGT. Associacions de Veïns? No tinc constància que cap d’elles hagi estat capdavantera en cap de les propostes de referèndum que hi ha hagut fins ara. Empresaris? Foment i PIMEC no són precisament entitats que es puguin qualificar de massa patriòtiques, si entenem la pàtria com la catalana. Les entitats culturals de base malviuen a base de subvencions, sense les quals amb prou feines se’n sentiria a parlar. Prou feina tenen a sobreviure, com per dedicar-se a altres tasques. Les associacions de consumidors no cal ni plantejar-los que pensin i actuïn nacionalment, per què amb penes i treballs fan la seva feina, força malament, cal dir-ho.
Tenim un govern que es proclama “catalanista”. Se’n declara, només, per què a la pràctica no n’exerceix. I jo em pregunto: per molts referèndums què fem… què ens queda després?
Hem caigut en l’error carodià i puigcercosista de creure que des del “govern” es construeix estat. Mentida. Des d’un govern “titella” com el nostre, només es fa província. Que ningú es pensi que el qualificatiu titella només afecta al tripartit. Amb Convergència no era, ni serà, massa diferent. Els resultats d’en Jordi Pujol van ser molt més fructífers que no pas els del govern actual, però l’Artur Mas -futur president- no tindrà massa marge més de millora, per què el sistema polític actual no els permet.
L’objectiu més ambiciós, previ a la independència, que el sobiranisme seriós hauria de tenir marcat al front, amb foc si cal, seria el de tenir persones preparades i amb responsabilitats a la majoria d’organitzacions del nostre país. Persones que liderin les entitats no com una graciosa concessió a l’independentisme de moda, sinó com a fruit de tot un treball de base, i com a expressió d’unes sòlides bases sobiranistes. Tot el que no sigui tenir organitzacions fortes, representatives i liderades per i des del catalanisme, serà feblesa perpetua de la nostra lluita. Un, vint-i-cinc, o cinc cents referèndums no amagaran la nostra debilitat. Una societat civil forta no hauria d’anar sortejant el dia a dia amb “fireta” arenyenca. En tindria prou amb un sol plebiscit: el de la seva pròpia força.
11-S: Que Esquerra no ens enganyi de nou!
[ eng. 11-S: Let us not deceive Left back! ] [ esp. 11-S: Que ERC no nos engañe otra vez! ] [ fr. 11-S: Ne nous laissons pas tromper restant de retour! ] [ deu. 11-S: Machen wir uns nichts zurück Left! ] [ it. 11-S: Non lasciamoci ingannare rimasto indietro! ] [ ch. 11 -局长:让我们不要欺骗的左后卫! ] [ rus. 11-S: Давайте не будем обманывать Левый защитник! ] [ ar. 11 - دإ : دعونا لا نخدع الظهير الايسر! ]
Sobre la consulta que avui s’ha celebrat a Arenys de Munt he de dir que d’entrada em deixava bastant fred. No és que a hores d’ara m’hagi despertat massa interés, però he de reconèixer que tindrà, o pot tenir, conseqüències positives. No em refereixo, és clar, al fet que a partir d’aquesta primera iniciativa no en puguin sortir d’altres similars, no tant sols al nostre país, si no també a Euskadi o a Galícia. Per què no? I el fet que n’hi hagi unes quantes més ajudarà a incrementar la sensació, ben estesa per les Espanyes, que a Catalunya, Euskadi i Galícia no hi ha res a fer, per què fent el que fan no hi ha forma d’impedir que les autèntiques nacions d’aquest Estat-gàbia anomenat Espanya expressem públicament el rebuig que ens produeix Espanya. Ja poden col·locar de forma immoral dos zipayos al capdavant dels nostres governs, que ni tant sols així aconsegueixen silenciar el clam de llibertat. Ha de ser trist per als pallassos Montilla i López comprovar que l’exercici mafiós i servil del poder no els serveix per a encaixar Catalunya i Euskadi a Espanya. L’un pactant amb el PP i l’altre oferint prevendes econòmiques i laborals a “independentistes” de boqueta.
Les conseqüències positives a les que em referia al principi, per a mi, són diàfanes. Iniciatives com les d’Arenys de Munt són útils en clau nacional. Perquè? Per què serviran per dificultar l’estratègia d’Esquerra de revalidar el 3r tripartit. És evident que si sumen tornaran a col·locar la “cosa” al capdavant de la nostra màxima institució nacional. Revalidaran a ulls clucs un nou mandat del PSOE a la Generalitat, per què el seu objectiu només és el de perpetuar les quotes de poder obtingudes fins ara, i si poden incrementar-les. El que em sembla evident és que una “excitació” nacional com la d’Arenys, sostinguda i sàbiament incrementada a mesura que s’acostin les eleccions, afegida a la previsible sentència negativa del Tribunal d’Ordre Públic (també conegut com a Tribunal Constitucional), deixarà poc marge de maniobra a Esquerra.
La pèrdua de diputats que puguin experimentar (algunes fonts parlen de fins a 1o diputats menys, tot i que jo dubto que la patacada sigui tant forta), i la clara inclinació del PSOE català cap a la seva “puta” mare espanyola, dificultaran molt la justificació del pacte. Impossibilitar el pacte? No, el faran igualment. Però a l’igual que Carretero parla de l’error d’Espanya d’haver-se pres el referèndum d’Arenys seriosament, el “previsible” error d’Esquerra revalidant el 2n mandat de la “cosa”, serà la sentència definitiva del partit. I amb a penes uns diputats (potser 15, amb sort), la seva satel·lització del PSOE serà definitiva, convertint-se en irrellevants en el mapa polític català: haurà nascut la nova Euskadiko Ezkerra catalana. A les eleccions del 2.010 potser pintaran alguna cosa, però quatre anys més tard ja només seran part del grup mixt, si tenen sort.
I en aquesta nova traició d’Esquerra hi haurà la seva mort prematura i l’èxit fulgurant de Reagrupament, si aquestes sigles perduren aleshores. L’oportunitat de Reagrupament, si l’hem de tenir algun dia, vindrà més donada pels errors d’altres que no pas pel bé que ho fem nosaltres. El que hem de fer és tenir la coherència i la claredat d’idees que hem demostrat fins ara, i saber tenir la paciència i la voluntat d’anar treballant de mica en mica, sense aturador, en pro d’una autèntica alternativa independentista a l’escleròtic panorama polític actual. Si d’aquí a un any -o abans i tot- aconseguim entrar al Parlament l’èxit ja seria majúscul, amb 3, 5 o amb els diputats que fossin. L’important serà entrar-hi. Crec que el salt definitiu de l’independentisme polític -ara orfe- es produirà d’aquí un temps. El que caldrà serà saber ser al lloc indicat en el moment i l’hora adequada. I a Reagrupament ho estem fent tot per ser-hi quan calgui. Si pot ser el 2.010 millor, però si no hi serem el 2.014. D’altres, PSC, Esquerra o IC-Hamàs ja sabem on acabaran situant-se: a la trinxera de l”Espanya… progessista, és clar.
I Convergència, es preguntarà algú? Doncs estaran a un costat o a l’altre de la trinxera depenent de com li vagin les properes eleccions nacionals. És molt fàcil d’entendre-ho. Si la seva “tímida” aposta sobiranista actual es veu refrendada a les urnes, d’aquí a un any, aleshores la direcció podria inclinar la balança definitiva cap al “sobiranisme” nítid i contundent. Si pel contrari l’aposta els surt malament, i no se situen en posició de dominar el Palau de la Generalitat i el Parlament, assistirem a un refredament nacional evident. Per tot això cal que a les eleccions nacionals properes es configuri un panorama en què les opcions nacionals de debó (CDC, UDC, ERC, Reagrupament, Catalunya Acció o les CUP) superin claríssimament els 75 escons, impossibilitant d’aquesta forma la temptació d’alguns (CiU i ERC) de fer nous aventurismes amb PSOE’s i PP’s. Cal fer reviure l’eix nacional, espanyols a una banda, catalans a l’altre, per recuperar de nou la nació. Aleshores que cadascú triï a quin costat de la barrera vol ser. Per què el PSC no hauria de ser a la trinxera catalana? Que no són capaços de separar-se del PSOE? Una CiU amb 55 diputats, una Esquerra amb 15, i un Reagrupament amb 5, seria un mapa polític força agradable, d’entrada. El 2.014 ja el canviaríem, per variar-ne les forces respectives. El moment de Reagrupament i d’alliberar-nos del jou espanyol s’acosten, però no serà tant immediat com alguns volem. Com deia el gran Winston Churchill, sang, suor i llagrimes. Sagnarem i suarem de nou, però les properes llagrimes que vessarem no seran de dolor i patiment, seran de joia i d’alegria. La independència ens les provocarà.
Fora frikis del Parlament!
[ eng. Outside Parliament frikis! ] [ esp. !Fuera frikis del Parlamento! ] [ fr. En dehors frikis Parlement! ] [ deu. Außerhalb des Parlaments frikis! ] [ it. Frikis al di fuori del Parlamento! ] [ ch. 议会内外frikis! ] [ rus. Вне парламента frikis! ] [ ar. خارج البرلمان frikis! ]
Cada cop es fa més evident que hi haurà una “gran” manifestació, d’aquestes que no serveixen per a res, unes setmanes de grandiloqüents declaracions d’elevat tot nacional, mesos de retrets i de crítiques entre tots els partits polítics… tot plegat, doncs, res de res. Per què de què serveix una manifestació unitària per dir que existim? Què no ho sabem ja? Doncs ben imbècils devem ser, francament. Perquè vull participar d’una manifestació en què hi hagi Esquerra, si a l’endemà aquests seguiran besant el cul a en Montilla? O en que hi participi una Convergència que encara té una actuació “mental” estatalitzada? O una Unió que treurà el sant cristo gros d’en Carrasco i Formiguera per tapar les seves vergonyes actuals? O fins i tot en què pugui trobar-m’hi un PSC que és incapaç d’usar els seus 25 diputats “catalans” en defensa del país?
Seguim en el mateix laberint en què, de bona fe, vam entrar fa 30 anys. Quan parlo de bona fe, és clar, em refereixo al poblé català, no pas a alguns dels polítics que plenament conscients van consentir l’inici d’allò que a hores d’ara ja hauria d’estar finiquitat: l’estat de les autonomies histèriques.
L’única cosa que realment poc sacsejar aquest oasi d’aigües podrides en què ha acabat esdevenint la política nacional (per si algun espanyol llegeix això, el meu “nacional” és català) és la irrumpció de nous partits al Parlament. I per això cal que hi hagi eleccions quan més aviat millor. Per què? Perquè Convergència recuperi de nou el poder després de 6 anys de plaga tripartida? No, però possiblement succeirà. Per què l’independentisme seriós entri d’una vegada per totes al Parlament. I alto, quan em refereixo a seriós em refereixo a independentisme conseqüent. Un independentisme que tingui clar que hi ha “línies vermelles” que mai es poden traspassar. Que no opti per “pluges fines” ni per invents similars, si aquests només serveixen per enmascarar intencions de perpetuar-se al poder a costa de qualsevol principi.
I sobretot ha de tenir molt clar que l’únic element important sobre el qual ha de pivotar la seva acció política ha de ser l’assoliment de la plenitud nacional. En resum, que els seus representantss, els qui el poble esculli, en cap cas han de voler perpetuar-se en el sistema actual, sinó en un de propi i lliure. I que ningú digui que no hi ha opcions diferents a les de Convergència, Unió o Esquerra, perquè Reagrupament, les Candidatures d’Unitat Popular, Catalunya Acció o Estat Català haurien de tenir tantes opcions, si nó més, que els qui actualment hi tenen presència, de ser al Parlament. Qui pot dir, a hores d’ara, que aquestes opcions són frikis? Els únics frikis, si se’ls pot qualificar així, són els qui encara creuen en algun tipus d’Espanya viable per als catalans. I tots aquests, a dia d’avui, tenen presència i ampli ressó no només al Parlament sinó també a la societat. Canviem-los i ja veureu com el discurs independentista deixarà de ser un “reclam” electoral per acabar sent l’expressió d’un autèntic clam social. Volem? Podem.
Sense malícia!
Els d’Esquerra encara segueixen llepant-li la fava al paio aquell d’Iznájar?
Als catalans encara ens perd l’estètica?
Al paio aquell d’Iznájar encara li cau la baba quan sent a parlar d’Espanya?
Els votants “catalans” del PSOE pateixen “desafecció” política?
Els estats no fan ús del nacionalisme?
Les nacions coincideixen amb els estats?
Perquè lluitar contra el nazisme o el feixisme està ben vist, però lluitar contra l’islamisme no?
Perquè al Messi se li permet el que no es tolera a ningú més?
Què té Catalunya que tots els exfutbolistes de clubs catalans s’hi volen jubilar?
La llibertat d’empresa no forma part de la llibertat?
A tomb de què els catalans pensem que els diners cauen del cel?
És lògic que una societat “normal” vulgui ser funcionària?
Si no hi ha riquesa, com se’n pot repartir?
Perquè hi ha gent que es creu amb dret a decidir sobre el què han de fer els altres?
La plastilina amb què ens educaven de petits, servia per alguna cosa?
Perquè les esquerres parlen de repartir la riquesa, si detesten la forma com es crea?
Són conciliables els conceptes intel·ligència i Joan Saura?
En Joan Puigcercós serà capaç d’enganyar algú?
I en Joan Carretero serà capaç d’engrescar a prou gent com per entrar al Parlament?
Perquè existeixen els Col·legis Oficial de Periodisme, si no hi ha periodistes?
Si no fos obligatori, alguna empresa pagaria la quota a les Cambres de Comerç?
Perquè les dones són com són?
I els homes perquè fan el què fan?
Aconseguirà Artur Mas ser President de la Generalitat?
Tornarà Xavier Vendrell a repartir, casa per casa, productes etiquetats en català?
Els Estats Units han ocupat mai cap país per quedar-s’hi?
Què va fer Dani Jarque en vida per mereixer el reconeixement que ha tingut en morir-se?
Odien més el país d’acollida els immigrants de segona generació que els de primera?
Perquè hi ha tant poca neurona en el món independentista?
Tenint les dents que tinc, com és possible que hagi tingut relacions amb dones?
A totes les dones els agrada ballar?
Què passaria si a les escoles s’expliqués que significa la democràcia?
Com s’entèn que els idiotes dominin tantes àrees de poder a Catalunya?
Què diferencia l’IRA d’ETA?
Perquè els informatius de les televisions de l’estat només allliçonen i no a informen?
Perquè el “senyor” Joan Roures encara no està a l’atur?
A qui defensen els sindicats?
El papu del PP és tant dolent com diuen?
Qui no té ganes de fotre una hòstia ben donada a la Leire Pajín?
És cert que Madrid és comunidad autónoma?
Esperanza Aguirre, lliberal?
Sandro Rossel o Xavier Sala Martín?
Perquè la riquesa aliena està mal vista?
Els turcs mereixen formar part d’Europa?
Què hi fa un equip de “galàctics” al Planeta Terra?
Intersindical-CSC, sindicat nacional i de classe?
Un assassí pot tenir un càrrec en un sindicat?
“Un patriota, un idiota”, val per a tothom?
És creible lligar la paraula funcionari amb servei públic?
Conduir a 80 km/h és conduir?
És normal que les televisions privades facin 15 minuts de publicitat just quan en falten 5 per acabar una sèrie?
Es pot ser tant curt com per arribar a pensar que abans vivíem millor?
Quina lògica té dir-ne “espanyol” de l’idioma castellà?
Els argentins saben ser alguna cosa més que argentins?
Segurament qualsevol dels lectors d’aquest blog podria formular centenars o milers de preguntes diferents. Doncs que ho faci, i així tots plegats sabrem quines coses són les que no entenem o, parlant clar i català, les que no acceptem. Feu aquest exercici. És molt saludable, per saber realment com sou, però sobretot per saber com no voldrieu que fos la realitat que us envolta.
Què s’amaga darrere de Reagrupament?
[What lies behind reunification?] [Estúpidos al poder!!] [Ce qui se cache derrière la réunification?] [Was verbirgt sich hinter der Wiedervereinigung?] [背后统一?] [Что скрывается за воссоединение?] [ماذا يكمن وراء اعادة التوحيد؟]
Abans d’ahir vaig anar a la “constitució” de Reagrupament al barri barceloní de Les Corts. Si, si, aquest espai ciutadà de la capital del país, on el PP queda 2n a les eleccions europees, i just al darrera dels socialistes, i per davant dels convergents, en les eleccions municipals. Oi que costa de creure? Tant català que és el país, i que poc que n’és Barcelona, es lamenten molts catalans. Doncs que algú prengui nota, d’una vegada per totes, que si la capital la perdem, perdrem el país sencer. Us sona el cas de València i el País Valencià? Doncs au, que tothom segueixi criticant el poc “catalana” que és Barcelona, que els que la volem capital nacional, seguirem al peu del canó per defensar-ne la catalanitat. Què fàcil que és ser català on tothom se’n sent. En fi deixem aquest tema perquè podria tenir la temptació de posar noms a la deserció capitalina de molts catalans, i acabaríem malament.
L’acte fou al Centre Cívic Can Déu, aquest dimecres. El sorprenent, si més no per a mi, és que hi havia força persones, 29 exactament. Algú podrà pensar que són poques, però jo n’esperava moltes menys. I he de dir, per ser franc, que em va sorprendre veure el nivell del personal. M’havia imaginat una reunió de “frikis” de l’independentisme, d’aquells que fa tant de temps que els tens calats i memoritzats, que en fuges només de veure’ls. Una gran majoria dels presents podien lluir currículums professionals remarcables (dentistes, enginyers, directius d’empresa, comerciants, publicitaris…), fet que em va situar en la franja dels “no qualificats” laborals, aquella part de la classe treballadora que en representem gairebé la totalitat, i que per desgràcia no pintem res. No per això em vaig sentir desplaçat, ans al contrari, vaig pensar que ja era hora de trobar entre els independentistes persones qualificades professionalment, i no vinculades al món de la menjadora pública (mestres, funcionaris, “assessors”, amics d’altres amics, etc). En resum, gent que han demostrat, i demostren en el quefer diari, la seva vàlua.
Que ningú interpreti això que dic com una demostració de classisme, atès que seria del gènere idiota que em llencés pedres contra la meva teulada. Em refereixo a que són gent preparada. I crec que al país li cal gent així. En el meu darrer comentari parlava de la nul·la preparació de molts dels nostres representants. Perquè no hauria d’alegrar-me que gent preparada estigui disposada a fer política, de nou. Perquè aquesta implicació recent, i en alguns casos per primera vegada, em va sobtar, tenint en compte que la majoria dels qui érem a la reunió passàvem dels 40 anys, tot i que també hi havia joves d’ara -dels que van d’una franja d’edat entre els 25 i els 35-. Dic d’ara, perquè abans la joventut, si més no en un partit, acabava als 28, 29 o màxim 30 anys. Amb l’envelliment de la població, fins i tot jo corro el risc de ser considerat jove, amb 43 anys a les meves espatlles.
No cal negar que tots els qui preteníem reagrupar-nos proveníem dels mateixos entorns i ambients. Érem gent que votem convençuts, que ho fem per Convergència, per Unió, o per Esquerra, i que sovint alternem entre aquests. Desgraciadament la “pluja fina” d’ERC no ha calat prou com per veure gent provinent del PSC o d’ICV en aquest tipus d’actes. Potser una mostra més del fracàs d’aquesta tàctica? El desànim era evident, i els retrets cap als polítics, constants. Si en Xirinacs hagués pogut cobrar “roialtis” pel llibre “La traïció dels líders”, el dimecres hagués pogut fer un vermut tranquil·lament amb els exemplars que hagués pogut vendre.
No parlaré massa del tema de les presentacions. Només diré que a mi, a títol personal, aquest tipus de cerimònies em recorden èpoques kumbaiàs, ja feliçment superades. Quin cony de tonteria és aquesta d’anar-se presentant tothom? El dia que demani l’ingrés a Alcohòlics Anònims ja ho faré. Hola, em dic Roger Malló i sóc “independentista” anònim. No fotem, tu, que ja som grandets.
Per resumir-ho una mica, que ja m’allargo, diré que es va fer una explicació sobre el que pretén ser Reagrupament. Tot i que se’ns va dir que encara no saben que acabarà sent, si una agrupació d’electors, un partit polític, o una penya “d’amics” de Jaume I, el que si que està clar és que Reagrupament serà present a les eleccions nacionals. L’ideari del “moviment-partit-fundació-col·lectiu-club de fans-penya i organització sense govern(OSG)” és, això si, molt clar: moviment transversal, amb dos eixos bàsics: la independència nacional, i la regeneració política. En aquest darrer aspecte un dels “assistents” -evidentment ja força implicat en el projecte, i amb llarga trajectòria a ERC- va fer propostes molt interessants sobre el que hauria de ser la nova ‘organització (?): no hi hauria d’haver professionals, els mandats limitats a 2 de consecutius, els treballadors de l’entitat no podrien formar part dels òrgans de govern -importantíssim-, transparència total en l’ús i difusió de la informació, participació contínua dels membres en l’elaboració de propostes, i treball en xarxa.
De tot plegat, me’n van quedar unes sensacions contradictòries. Us ho detallo: el desenvolupament de la trobada no em va agradar. La sensació d’improvisació em va semblar fictícia, falsa. Vaig tenir la impressió, desagradable és clar, de formar part d’una certa escenificació teatral, en què l’acta final de l’obra ja havia estat escrit abans que els actors -nosaltres- ni sabéssim que la interpretaríem. Com si tota la trobada hagués d’acabar de la forma que s’havia previst, amb unes propostes d’actuació pels propers mesos, amb el “nomenament” d’un coordinador i amb la constitució “formal” de Reagrupament a Les Corts. Parlant clar i català, que tant era que els 28 que hi érem fóssim aquells, com uns altres 28. Hagués acabat igual. M’enteneu, oi?
Amb això no vull que ningú interpreti que estic molest amb Reagrupament. Ans al contrari, crec que si fan bé les coses tenen serioses possibilitats de sortir-se’n amb èxit. I jo continuaré sentint-me’n part, mentre m’hi senti proper, i m’hi deixin ser. Però tal i com ells mateixos van dir, prefereixen dissidents a gent submisa. Doncs aquí teniu un reagrupat convençut, a qui encara li sobren interrogants que volen ser aclarits. D’acord que no estigui clar, a hores d’ara, quina forma adoptarem per concórrer a les eleccions nacionals, però no vulgueu encolomar-me que ningú ho sap. Algú, o alguns, ho saben. D’acord que no sapiguem quin tipus d’organització i direcció prevaldrà, però no vulgueu engalipar-me perquè algú ho sap i ho té clar. D’acord que tots participarem en la redacció i confecció de l’ideari de Reagrupament, però segur que algú ja el té pensat i… decidit?
En resum, em va quedar l’agredolça impressió que tota la maquinària de Reagrupament ja està en marxa, tot i que es vulgui vendre que “tot està per fer i tot és possible” (frase ben estúpida que detesto profundament, perquè només aboca a la consciència diàfana i clara que s’està fracassant constantment). Joan Carretero, Rut Carandell, Jaume Fernàndez, teniu la meva plena confiança. Us l’heu guanyada a pols. Concreteu, això si, el més aviat possible el que porteu entre mans, perquè jo estic disposat a comprar, però no vull trobar-me comprant fum. Un futur partit independentista “lliberal”, que rebutgi els mètodes “comunistes” de tota l’esquerra totalitària catalana (ERC inclosa), serà per força acollidor. I jo hi participaré amb tota la capacitat que pugui. En un nou xiringuito indepe, i l’intent d’acollir “plataformes” fantasmes sembla indicar-ne una certa tendència, no m’hi trobareu. La gent seriosa del país, els qui ens prenem la política seriosament, volem trobar un espai “seriós” des del qual defensar, i aconseguir, el nostre objectiu principal: la llibertat del nostre poble.
Per acabar, aquest cop si que definitivament, dues últimes qüestions:
Tinc la impressió que en Joan Carretero es va precipitar marxant d’Esquerra. No en sé els motius exactes ni crec que els arribi a conèixer mai, però crec que les presses per tirar endavant Reagrupament no tenen cap explicació lògica. Cal presentar-se ja a aquestes eleccions, quan el 2014 sembla que es produirà una conjuntura més favorable als postuals que reivindica Reagrupament? I amb aquest logo?
Perquè em va fer la impressió que algú s’ha pensat que el Congrés (?) de Reagrupament serà com el d’Esquerra Republicana de l’any 1931, al barri de Sants. Que tot serà fer el Congrés, guanyar les eleccions, i proclamar la llibertat des del Parlament. Algú ho va dir, i com a somni em semblaria meravellós, però algú pot imaginar-se, en l’actualitat, un escenari com el de fa 78 anys? Ni puc imaginar-me’l ni tampoc el voldria convertir en realitat. Només d’evocar aquella època -amb les tensions socials del moment- i amb un entorn “nacional” més hostil ara que abans, només de pensar-hi m’agafen calfreds.
Hi ha massa ombres encara planant sobre Reagrupament. La concreció les esvairà, segur. Que sigui quan més aviat millor. Recuperaré, aleshores, aquell pessigolleig polític que sempre m’ha perseguit, i que roman adormit. El recuperaré, doctor Carretero?
Real Madrid i feixisme, agafats de la mà!
[Real Madrid and fascism, hand in hand!] [Real Madrid et le fascisme, la main dans la main!] [Real Madrid und Faschismus, Hand in Hand!] [皇家马德里和法西斯主义,携手并进!] [Реал Мадрид, и фашизм, рука об руку!] [ريال مدريد والفاشية ، جنبا إلى جنب!] [Real Madrid y fascismo, de la mano!!
No negaré en cap moment que el Real Madrid és un dels grans clubs de futbol del món. El que no accepto -perquè sóc demòcrata i antitotalitari- és que en els historials de les competicions es tinguin en compte els títols obtinguts durant períodes dictatorials. I perquè, es preguntarà algú? Que potser el joc no és igual tant si hi ha dictadura com democràcia? Que no juguen 11 contra 11? Que no hi ha un arbitre i dos liniers, com sempre? Lògicament, la resposta és si. Però és evident que una dictadura infecta tot allò que toca, i l’esport és una de les modalitats on feixistes i comunistes més agrada fotre-hi mà. I en aquest Estat nostre, on anem esllanguint-nos ben cofois, s’ha caracteritzat sempre per utilitzar l’esport en benefici del seu imaginari col·lectiu (selección i Real Madrid), i en detriment i perjudici d’aquells que li són elements aliens o opositors: el Barça, essencialment tot i que no n’és l’únic cas. I el tracte de favor franquista ha alterat tot el palmarès tant de la Lliga com de la Copa del Generalísimo (actual del Rei) i, conseqüentment, de la Copa d’Europa (Champions League).
Només cal agafar la història i observar-la ben a fons, per entendre que el Barça és un equip que, a l’igual que al país on s’arrela, triomfa i reeixeix quan hi ha un marc de llibertat, mentre que el Real Madrid es mou com peix a l’aigua quan el totalitarisme i el feixisme dominen tots els àmbits.
Algú podrà negar la meva tesi. Segur. Però les dades indiquen el contrari. Evidentment podríem agafar diverses dades i totes, tot i que amb diversos graus, ens indicarien el mateix. Quan Catalunya ha disposat de llibertat, el Barça ha igualat, quan no clarament superat, els registres del Real Madrid. Vegem-m’ho:
Des que l’any 1980 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els títols d’ambdós equips han estat els següents:
Barça: 3 Champions League, 10 Lligues i 7 Copes del Rei.
Madrid: 3 Champions League, 11 Lligues i 4 Copes del Rei.
1 sol títol de Lliga ens separaria del Real Madrid, mentre que 3 títols de Copa del Rei ens l’allunyarien. Us proposo un joc. Imaginem que féssim una competició en la qual cada Champions guanyada sumés 3 punts, la Lliga 2, i la Copa 1, el còmput total seria de:
Barça (9 + 20 + 7) 36 punts
Madrid (9 + 22 + 4) 35 punts
Claríssim. El Madrid té la seva vitrina de trofeus farcida de franquisme. El Real Madrid és pura història feixista. Per aquest motiu no ens hauria d’amoinar els “pelotazos” i les martingales que facin a la “capital del Reino”. Només tenen una opció: que torni Franco. Només en una competició contaminada, farcida de trampes, imposicions arbitràries, arbitratges fets a mida, i favoritismes descarats, el Real Madrid té alguna possibilitat de reeditar les seves “antiguas glorias”. Si no és així, no tenen cap possibilitat de fer res. Culés, tranquils, si no torna el feixisme, tampoc tornarà el triomfant Real Madrid, agafadet de la seva mà.
Mori la mala política!
[Death bad politics!] [Mori mauvaise politique!] [Tod auf die schlechte Politik!] [死亡的糟糕的政策!] [Смерть плохие политики!] [ثموري السياسة السيئة!] [Muera la mala política!]
La situació actual de crisi econòmica que pateix el nostre país, afegida a l’ofegament i a espoli a cara descoberta, acabaran per sentenciar el mapa polític i institucional d’Espanya (ja ho veu, senyor Bono, que no tinc cap problema en dir la paraula maleida; l’únic problema que tinc és haver de suportar diàriament a “ejpañoles” com vostè). El problema es produirà, inevitablement, perquè el xoc de trens que durant molts anys el President Pujol va intentar evitar, es produirà inexhorablement. La transició era un període interí, de trànsit, com diu la pròpia paraula. En resum, havia de servir per “transitar” cap a un porvenir diferent del d’aquell moment. El conflicte, existent ja des de l’inici de la pròpia transició i que fins avui s’ha pogut “conllevar” -com els agrada dir a alguns espanyols- ja no es pot el·ludir més. Des de bon principi ja es veia que hi havia objectius molt distants entre els que defensaven el “pacte” constitucional d’aleshores, i la voluntat d’arribar a un objectiu “comú” s’ha revelat impossible: l’estat federal, meta somiada per alguns catalanistes, s’ha demostrat impossible.
I es dibuixen dos escenaris que difícilment podran conviure en un mateix espai polític: el d’un Estat encara més centralitzat del que ho és ara, o el d’uns “territoris” (Euskadi i Catalunya) que necessiten més autogovern. I Espanya no pot -ni vol- assumir-ho. L’única solució, en aquest conflicte, passa perque una de les parts en surti vencedora. Els dubtes que immobilitzen la nostra classe política es fonamenten en aquella dita que proclama “que els arbres no et deixen veure el bosc”. Possiblement veuen molts arbres podrits, però s’obsedeixen a creure que el bosc està en bon estat. S’equivoquen, és clar. Tots els indicis d’aquests darrers mesos assenyalen el contrari: Els arbres estan secs i el sotabosc creix sense parar. El bosc “espanyol” s’esllangueix.
El fomut, per a la vella política que representen els nostres partits, és que corren el risc de veure’s superats per la pròpia dinàmica de l’immediat conflicte social. Un dels simptomes més clars d’aquesta tendència és el que el “nostre” President assenyala sempre que pot: la “desafecció”. Com passa sovint en la vida, tot es pot veure des de diferents angles. Ell percep la “desafecció” com un problema per a Espanya, mentre que d’altres ho podem veure, perquè no?, com una gran oportunitat per fer el salt definitiu cap al ple reconeixement nacional. El President, i els qui estúpidament el recolzen, viuen encara avui a Espanya. Els catalans, no obstant, sembla que ja comencem a tenir clar que ja no volem viure-hi més. Volem canviar de pis, urgentment. Volem un pis nou. Trobarem finançament per poder fer el trasllat? Tindrem prou gosadia per fer-ho, en moments d’incertesa com els actuals?
Hi ha una altra dita que ho proclama: “Qui no arrisca, no pisca!” S’acosta el nostre moment. Deixem el pis d’Espanya, i moblem el de Catalunya.
Herriko taverna de Lazkao: Justícier o delinqüent?
Ahir, mentre estava esperant el moment d’anar a sopar, vaig tenir la “sort” de veure l’informatiu de la cadena “no nacionalista” Cuatro. Parlaven, i ho il·lustraven amb imatges, de l’incident que havia succeit a la població de Lazkao, ciutat guipuscoana de poc més de 5.000 habitants. El resum dels fets és aquest:
El dilluns, a la matinada, ETA va col·locar un artefacte explosiu a la seu del Partido Socialista de Euskadi (PSE), que no va causar víctimes, però que va malmetre la pròpia seu i diversos immobles propers. Un dels pisos afectats per la destrossa pertanyia al fill d’un exregidor socialista de la localitat, que després d’assistir a un acte per rebutjar l’atemptat, va decidir prendre’s la justícia pel seu compte i sense encomanar-se a ningú va assaltar l’herriko taberna de Lazkao, situada a la mateixa plaça on es feia la concentració. Amb l’ajut d’un mall i d’una irrefrenable violència va aconseguir devastar el local, que en aquella hora estava tancat. La seva actuació va ser a plena llum del dia, i amb la “connivència” d’alguns dels presents a la concentració, que no van fer res per aturar-lo.
Tots, en algun moment de la nostra vida, hem sentit desitjos d’actuar violentament. Qui no ha dit mai pestes d’altres persones, i s’ha conjurat per fer-los pagar “amb la mateixa moneda” el mal o el dolor que hagin pogut causar. Potser n’hi ha que, fins i tot, han sabut reprimir-se, i no ho han expressat.. però segur que ho han pensat. És una reacció humana i comprensible. I puc entendre perfectament el que devia passar pel cap del “justicier” de Lazkao. Que no té lògica que pensés en “revenjar-se” ? Evidentment.
El que em sembla que singularitza l’incident és que el “justicier” va fer un passa més respecte al que faríem la resta de mortals. Tots aquells que hem hagut de fer front a situacions de molta tensió sabem, potser de forma inconscient, que hi ha limits que no es poden sobrepassar. Podem tenir reaccions puntuals violentes (com ara colpejar objectes, llençar-los a terra..) però difícilment sobrepassem aquest llindar. Qui en fred agafa un mall, s’encamina cap a la herriko taberna, en rebenta els vidres -per entrar-hi- i ho esberla tot a cor què vols, sobrepassa el límit que separa les persones dels animals: esdevé una persona violenta.
I aquí és on la “informació” de Cuatro, que jo vaig sentir, em va semblar totalment impresentable. Tota la “notícia” anava acompanyada de la justificació implícita i explícita de l’acció. No hi havia cap retret ni cap esment de la conducta delictiva del “justicier”. I tota aquesta disculpa, perquè? Doncs perquè havia estat víctima de l’entorn batasunaire. Com si això fos una patent de cors per sortir a caçar abertzales. És clar, i la història recent espanyola ho demostra, que contra ETA tot s’hi val, des de l’aplicació metòdica i continuada de la tortura fins a l’assassinat selectiu, passant per la prohibició de manifestar-se, les il·legalitzacions de partits, els tancaments de mitjans de comunicació…. En resum la violació i l’ús i abús constant de la llegalitat espanyola en benefici de l’Estat, i en contra d’una dissidència ben legítima, la pacífica i democràtica, que és majoritària entre la societat basca. Anar contra ETA és el mateix que anar contra el nacionalisme basc? Aquest camí només pot abocar el carro pel pedregar.
Després de l’incident del justicier de Lazkao només faltaria que s’estenguessin conductes similars. Perquè si entrem en aquesta perillosa espiral, la de justificar les reaccions en funció de les accions, no estaríem justificant l’existència mateixa d’ETA i fins i tot l’ús de la violència com a mitjà? Probablement els espanyols ni tant sols s’ho deuen plantejart. Però valdria la pena que es formulessin la pregunta. En la resposta hi podrien trobar una possible solució a l’actual conflicte. El prinicipi de la solució del malsòn basc té un nom, i es diu empatia. Que l’apliqui tothom… que estigui interessat en trobar-hi una solució. El que no calen són piròmans com el delinqüent de Lazkao.
Merda de país!

Mai em passaria pel cap donar cap mena de valor sociològic als debats que, a mitja tarda i des del Canal Català, dirigeix el senyor Carlos Fuentes. Darrerament m’hi he afeccionat per relaxar-me i alhora distreure’m de l’angoixa que em provoca el fet de no tenir feina ni trobar-ne. Apart d’aquests dos motius ja esmentats, n’hi ha un altre. M’ajuda a entendre una bona part dels problemes que pateix la societat catalana actual. No pas perquè les opinions dels tertulians ofereixin cap solució, sinó perquè escoltant les exposicions i arguments, no tant sols els seus sinó també els dels espectadors que hi intervenen telefònicament, acabes descobrint el perquè del patètic devenir dels catalans en el món globalitzat, del qual ens n’allunyem cada dia més, a tots nivells. No tant sols no entenem res d’economia, és que ens neguem a entendre els mecanismes necessaris perquè funcioni un sistema democràtic. No acceptem que la nostra misèria mental i intel·lectual, així com la nostra mesquinesa, tantsemenfotisme i falta d’ètica són els culpables de tots els nostres mals. És possible, no ho descarto pas, que aquesta malaltia no sigui res més que una infantil tàctica psicològica per sobreviure en aquest enorme femer en què s’ha convertit aquest país nostre. Aquesta darrera hipòtesi seria la més optimista, perquè implicaria que hi hauria un remei, però no m’ho acabo d’empassar. Sempre cal tenir ben present aquella dita universal que estableix que allò que pot empitjorar, empitjorarà.
Aquestes darreres setmanes han succeït coses, i s’han vessat opinions, que no fan més que confirmar el que dic. Anem a pams.
Sobre la crisi financera, una bona part dels nostres telepredicadors -tots ells mileuristes i lliberals de pro-, afirmen que aquesta és deguda a la falta de regulació dels mercats internacionals. Amb alegria proclamen que el capitalisme és mort, mentre exhibeixen una cara de masturbació feliçment culminada quan equiparen la crisi actual amb l’ensorrament del Mur de Berlín. Com que tots aquests gamarusos no han de respondre davant de ningú de les seves afirmacions (prou fan de cobrar per dedicar-se a dir el primer que els surt dels pebrots), no cal ni que n’expliquin les causes ni que n’ofereixen cap solució. No tant perquè algú els demani que ho facin, sinó perquè no en tenen ni punyetera idea. La majoria de persones que tenen com a hobby fer de telepredicador, són la típica porqueria de la “gauche divine” que, des dels seus il·lustres pedestals, guanyats a base de llepar cul i cigala, prediquen a la gent el discurs que, a ells, els permet conciliar el són, torbat inexhorablement per la contradicció entre el seu “status quo” i la fal·làcia intel·lectual amb què revesteixen el seu transfuguisme social. Mirin, imbècils, ni el capitalisme és mort ni es refundarà sobre cap nova base. Hi haurà una liquidació de determinats personatges i una modificació de determinades conductes, i després d’una devallada tornarà a haver-hi un període d’expansió, típica dels cicles inherents al propi sistema.
Si vostès mateixos no es fessin trampes al solitari, potser podrien preguntar-se si darrera la crisi de les “subprimes” no hi havia una mala decisió política, ben legítima per altra banda, com la de fomentar que tots els ciutadans nordamericans poguessin accedir al mercat de l’habitatge… quan en realitat, i si s’haguessin aplicat criteris emminentment econòmics, mai s’haurien hagut de concedir crèdits a persones que difícilment podrien retornar-los. També podrien parlar, perquè no, que si el preu del diner estava molt baix, les entitats de crèdit havien de fer moltes més operacions per tenir un bon marge de beneficis. Segons els nostres saberuts tertulians, el preu del diner el devien fixar els “especuladors” del mercat, en genèric, i no pas les autoritats monetàries que, casualitats de la vida, eren governamentals. Segons tota aquesta petuleia que pretèn dictar el que hem de pensar, els responsables de la bombolla immobiliària eren els promotors, obviant que bona part del problema eren els polítics dels ajuntaments, que usaven el sól com el manà que proveia les seves arques.
L’estirar més el braç que la màniga ha estat culpa dels banquers i dels taurons financers… si senyor! I com que els estats, els polítics i els mitjans de comunicació no han tingut res a veure amb la situació actual, doncs no en diguem res, no sigui el cas que, de tant independents con són els mitjans de comunicació, aquests els fotessin fora de la menjadora tertulianesca, per explicar les veritats molestes dels seus amos.
Però no cal patir per a res, catalans, que els polítics vetllen pel nostre benestar. Si a Sevilla un jutge i una secretària judicial no fan bé la seva feina, i com a resultat de la seva incompetència, una nena és violada i assassinada per un condemnat a qui no es va executar la seva sentència, doncs el Consejo General del Poder Judicial condemna al jutge al pagament d’una multa de 1.500 €, mentre l’administració de justícia aparta la funcionària durant dos anys del seu càrrec. Què poc que valia la teva vida, Mari Luz!. Dues rídicules sancions que provoquen un “motí” entre els pressumptes agreujats, que causa un daltabaix majúscul i un munt de perjudicats considerable entre els usuaris del fallit sistema de justícia espanyol.
Sant tornem-hi. A continuació, grandiloqüents crítiques al corporativisme judicial, i tots a seguir dormint a la palla. Ja hem trobat un culpable, doncs au, la consciència ben tranquila, i a fer la viu-viu. És evident que tant el jutge com la secretària judicial tenen una responsabilitat enorme en el fatal desenllaç de la Mari Luz. Però, a part d’aquesta sanció, que desitjo que sigui major i ferma d’una vegada, la responsabilitat de tot aquest esperpent -la vaga inclosa- és de l’Estat, a través de la seva administració judicial.
I encara és hora que es parli que l’Estat assumeixi cap responsabilitat per haver fer deixadesa de funcions. No seria lògic que s’exigissin indemnitzacions pels danys causats, en primer lloc a la Mari Luz, i als seus familiars, per la pèrdua irreparable, i a continuació a tots els acusats, testimonis, advocats, empreses, i particulars que han hagut de veure, sense poder-hi fer res- com s’han endarrerit els seus judicis i han hagut de perdre el temps sense poder-ho evitar? Els governants estan exemptes de complir amb les seves obligacions, però en canvi poden exigir-nos a nosaltres el compliment de les nostres obligacions envers ells?
Parlem dels expedients de regulació. Ara perillen molts llocs de treball, com a conseqüència de la crisi financera i de les lògiques dificultats que tenen les empreses per a finançar-se. I en aquesta situació, és evident que hi ha determinades empreses que aprofiten les aigues tèrboles per intentar pescar-hi alguna liquidació. Algunes aprofiten, és clar, però la majoria no fan res més que intentar evitar situacions pitjors. I en aquest context propici ens tornem a trobar, un altre cop, amb la demagògia dels incapaços i dels corruptors del pensament i del llenguatge.
Ara les proclames de moda dels polítics d’esquerres i dels sindicalistes que els segueixen la veta són: “Les empreses s’enduen els beneficis i ens deixen les pèrdues” i “No s’aprovaran expedients que no estiguin justificats”.
Perquè no deixeu de prendre’ns el pèl, entre tots plegats. Tothom qui vol saber sap que els Expedients de Regulació d’Ocupació (ER0) s’aproven sempre i quan concordin amb algún dels supostos contemplats a la llei. Les reformes de la normativa laboral empreses des de principis dels anys 90 del segle passat, fins ara, han configurat un marc legal en què, justament en situacions de crisi com l’actual, és ara més fàcil que s’aprovin que no pas abans. Perquè justament ara és quan les circumstàncies coincideixen amb els supostes que en permeten l’autorització.
Tots aquest polítics i sindicalistes que ara s’omplen la boca i escupen al cel, no poden amagar -ni els ho hauríem de permetre- que actualment només es troben amb les conseqüències fatals de la seva política de renúncies dels darrers anys. Podran exhibir als quatre vents totes les vagues generals que vulguin, però si observèssim les seves actuacions talment com un balanç econòmic, a l’apartat de pèrdues hi haurien d’apuntar totes les reformes legals que ara els deixen al descobert, mentre que a l’apartat de beneficis només hi podrien fer constar el seu augment constant de representació institucional. Per això ara podran clamar al cel tot el que els doni la gana, però les dades, d’aquí a un temps, només demostraran que tota la cridòria haurà servit pel mateix que fa anys, quan jo els veia resoldre expedients de regulació: per incrementar les indemnitzacions “mínimes” establertes per llei, i per reduir el nombre d’afectats inicialment inclosos en la presentació de l’expedient. Qüestions totes elles que tant les empreses com els negociadors sindicals, autèntics professionals, ja saben que d’entrada s’estableixen en un punt molt baix, per facilitar la posterior venda de l’acord.
Pels que no ho entengueu, el sistema és molt fàcil. Va així: Diguem que l’empresa vol acomiadar 500 treballadors, i no vol pagar més de 20 dies d’indemnització per any treballat, amb un topall màxim de 12 mensualitats; vaja que pretèn pagar-los un any de sou. En realitat, però, l’empresa no vol aconseguir això, el que en realitat desitja és acomiadar-ne tres-cents, està disposada a pagar 40 dies per any treballat, i es pot permetre arribar a pagar un màxim de 360 dies, tres anys, als treballadors que portin molts anys en plantilla.
La conclusió sindical és la següent: “Hem salvat 200 llocs de treball, perquè els nostres “amics” de l’administració d’esquerres només els n’han autoritzat 250 acomiadaments, i 50 prejubilacions. Hem aconseguit doblar els dies d’indemnització i hem aixecat el topall fins als 3 anys, quan l’empresa només n’oferia 1″.
Al final l’empresa es mostrarà “raonablement” satisfeta, els sindicats s’acontentaran amb un mal acord però que alhora haurà servit per millorar la situació dels treballadors acomiadats i, de pas, garantir la continuïtat futura de la planta i de la plantilla (i, recordem-ho, la dels representants sindicals), els prejubilats remugaran però celebraran el fet de poder plegar de l’empresa i viure de fer “panxing” fins al moment de la jubilació… però i els treballadors acomiadats? Aquests es trobaran al carrer (“de patitas en la puta calle”), amb dos carnets, un el de l’atur, i l’altre el d’afiliat a un sindicat que ni volien ni desitjaven, però que els haurà servit per fer que la “mordida” sindical sigui menys dolorosa que no pas la dels no afiliats. I finalment sortirà la Conselleria de torn lluint medalles, pel significatiu que ha estat la seva duresa amb l’empresa. Plis, plas, plis, plas. Amb els aplaudiments s’abaixarà el teló. Acabada la funció, la desesperació s’apoderarà dels qui seran foragitats del gran teatre sindical.
Però de tot plegat només en romandrà el discurs constant que martiritza les nostres orelles, i que deforma l’escassa comprensió del món de la majoria de persones d’aquest país: “els empresaris s’han endut els beneficis, són uns lladres”. Ja ningú recordarà, és clar, que les empreses no existeixen per fer beneficència, i que contribueixen a l’economia de diverses formes: amb cotitzacions socials, amb la seva activitat comercial, i amb el pagament d’impostos i de béns i serveis. I sobre els beneficis també hi ha impostos. Seguirem presentant els empresaris com a “lladres i sangoneres” i sacralitzant l’estat com si aquest fos el Robin Hood del segle XXI. En resum, seguirem amb el discurs catòlic llatí que tant mal ha fet al llarg de la nostra història.
Per no avorrir més als lectors, deixeu que em refereixi a dues perles més d’aquest darrers dies, que no fan si no que reforçar el que explico de la profunda immoralitat de la nostra societat.
Fa un parell de dies es va aprovar l’últim Pacte Nacional sobre innovació tecnològia i no sé quantes coses més. Bé, felicitats a tots plegats pel bonics que som. Però és clar, a continuació sento que el senyor Artur Mas expressa que serà el darrer pacte que firma, si no hi ha contingut real. Ara si que ens ha clavat un bon cop a l’estòmac: Si no hi ha contingut real en aquest pacte, perquè coi l’ha firmat?
Finalment, i amb l’ànim ja per terra, surten els dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya, en la clausura del seu Congrés. Afirmen que la sociovergència seria la millor forma de govern per a Catalunya. A continuació, com si fos al circ, surten els del PSC dient que ells aposten per reeditar el govern tripartit. Esquerra (abans ERC) diu que això demostra que la seva opció era la correcta. Iniciativa adverteix que, sense ells, la sociovergència seria realitat. I a CDC, escoltant ploure.
Si volen fer-ho, escoltin: els ciutadans de Catalunya no som rucs, tot i que sovint ho semblem. Així doncs no pretenguin distreure’ns amb les seves beneiteries. Si resulta que no tenen res a dir ni cap “baratija” per a vendre’ns, doncs callin. Ningú els ho retraurà, tranquils. Fins i tot, evitant fer el ridícul potser aconsegueixen fins i tot reduir la desafecció. Sé que és un consell que serà desatès, però és que al pas que van, tant vostès com la societat en què visc, al final aconseguiran que fins i tot jo mateix em senti no ja antisistema, sinó tant sols “fora” del sistema. Del seu sistema, farcit de mentides, enganyifes intel·lectuals, pensaments totalitaris, corrupcions lingüístiques a dojo, putrefacció social, antiamericanisme revestit de por a la llibertat… en resum, d’absurditat progre.
Baltasar Garzón, altra cop!

Té una certa gràcia que el gran encobridor de les tortures de l’any 1992 continuïi amb la seva campanya de promoció personal. Faria riure si no fos patètic. La trajectòria d’aquest “superjutge” d’instrucció està farcida de fracassos judicials ben sonats, i d’operacions mediàtiques, fetes a mida del seu lluiment personal. Tot fa suposar, doncs, que l’obertura d’una causa contra el franquisme acabarà com la majoria de les “fantasmades” d’aquest Super López peninsular: al sac dels despropòsits.
El que més repugna d’aquesta iniciativa “judicial” és la coincidencia que planteja amb l’inici de la crisi econòmica més greu dels darrers anys. Casualitats de la vida, segurament, però no deixa de ser sorprenent que, quan el govern de l’estat es planteja ampliar la llei de l’avortament -per atiar el discurs ranci de l’esglèsia-, aprova la llei de la memòria històrica -per així recuperar el perfil d’esquerres-, i fa constants apel·lacions a la situació d’emergència “nacional” (econòmica) per intentar aconseguir unanimitats polítiques que li permetin encobrir la seva ineficàcia i la seva manifesta ineptitud econòmica, ara surti el “superjutge” a distreure el personal. I quan dic això no vull dir, en cap moment, que no sigui útil replantejar-se la criminalitat -per a mi evident- del règim franquista. El que no cola, i ho invalida tot plegat, és el moment triat per plantejar-ho.
Tenint en compte tots els anys que aquest individu exerceix com a jutge de l’Audiència Nacional, m’agradaria que m’expliqués perquè la brillant idea de jutjar el franquisme li ha vingut ara i no pas, per exemple, en l’interval de temps que va transcòrrer entre la garzonada del 1992 -ràtzia contra l’independentisme català- i l’actualitat. Han transcorregut 16 anys. A mi, no sé perquè, em sembla extraordinàriament sospitós. El que més em repugna, però, és la petició dels certificats de defunció d’una munió de jerarques franquistes, inclosa, és clar, la del criminal suprem que va donar nom al règim. Sense pretendre fer d’advocat, em sembla evident que no es pot processar ningú que estigui mort. O potser m’equivoco? Si és així, quina intenció s’oculta darrera l’última garzonada? I més quan sap que no pot processar ningú. Quina utilitat té tot plegat?
Si aquest individu guiés la seva actuació per una voluntat inequívoca de fer justícia i de condemnar el franquisme, que es dediqui a fer complir -per exemple- la llei de partits, un instrument lícit, tot i que a mi em sembla il·legítim, des del qual podria prohibir i il·legalitzar qualsevol partit, fundació o associació que defensi el franquisme, tant el seu llegat com la seva continuítat. No ha vist, al llarg de la seva dilatada trajectòria judicial, cap espectacle com el que se’ns va oferir el 12 d’octubre d’enguany a Barcelona i Tarragona? ¡Ojos que no ven, corazón que no siente! Segur que obrir un procés d’il·legalització com aquest mai se li hagués ocorregut. Li ofereixo la idea, per si la volgués comprar. Si aquest individu guiés la seva actuació per una voluntat inequívoca de fer justícia i de condemnar el franquisme, podria haver iniciat la nul·litat del procés contra el President de la Generalitat repúblicana, Lluis Companys, perquè l’assassinat de l’única autoritat democràtica executada durant la 2a guerra mundial, fou un autèntic escarni de la “justícia” espanyola, la que ell defensa, i de la qual ell n’és continuador, li agradi o no.
Com que ara està de moda parlar de la memòria històrica, potser no caldria tirar 70 anys enrera per entendre el perquè de l’actuació d’aquest jutge. Amb retrocedir 14 o 15 anys enrera en tindrem prou. Haurem de refrescar la memòria per rememorar aquelles espectaculars actuacions que, de forma inquisitorial, emprenia per jutjar els múltiples casos de corrupció del darrers governs de Felipe González… després, és clar, que aquest mateix Presidente no el nomenés Ministro de Justícia, quan ja s’havia fet il·lusions de ser-ne. Per aquelles dates es veu que els “fontaneros” de La Moncloa li ho havien fet creure.
Potser ara ja no ambiciona un Ministerio… Potser ara només necessita sentir-se de nou “mediàtic”… Desconec les seves intencions. Tampoc em preocupen. En qualsevol cas em semblen bastardes.
Vostè, com ja va demostrar el 1992, com va fer-ho posteriorment amb el xou del general Pinochet, i com fa ara en l’actualitat, només se serveix a si mateix, al partit polític pel qual té simpatia i a qui deu lleialtat, i a l’Estat unitari i d’arrel franquista al qual deu el càrrec. Com que Lluis Companys no deu caure-li gaire simpatic (segur que hauria callat davant de les seves tortures i del seu posterior assassinat), com que els partits polítics franquistes en el fons no li causen cap molèstia (perquè coincideixen en l’amor a Espanya), potser podria començar la seva creuada contra el franquisme requerint, implorant o sol·licitant (trïi la modalitat que prefereixi) als ajuntaments espanyols que retirin tota la nomenclàtura de carrers que fan referència als mateixos franquistes a qui pretén fer veure que vol jutjar. Tindria feina assegurada fins que trobés alguna nova joguina mediàtica amb que distreure’s, vostè, i de pas a tot el personal.
Per cert, a Catalunya i a Euskadi no faria falta que vingués. A nosaltres no ens calen “fantotxades” com la seva per netejar tota la merda franquista que van deixar 40 anys d’ignomínia. Portem la democràcia al nostre ADN i ja fa anys que hem fet neteja. Comenci, si té pebrots, per denunciar el franquisme i el totalitarisme del seu país, i ja veurà en què queda la seva “nación”: en no res. Amb prou feines, de la seva història “nacional”, se’n salvarien un parell d’episodis.
Carinyosament, senyor Garzón, vagi-se’n a fregir espàrrecs… per no dir-li directament que se’n vagi a un altre lloc que vostè, i els lectors d’aquest blog, ja s’imaginen. No el concreto, és clar, perquè no voldria acabar amb una querella inquisitòria de les que tant agraden als jutges espanyols com vostè. Per cert, s’atreviria a actuar contra el Rey Juan Carlos… si, si, aquell que va jurar los Principios Fundamentales del Movimiento, i que no n’ha renegat mai?
Marionetas de España?

Finalment ja s’ha acabat l’espectacle de la unitat catalana en defensa del finançament. Potser ha arribat l’hora d’explicar la veritat que ningú vol acarar. Ciutadans i ciutadanes d’aquest país nostre, mentre el Tribunal Constitucional dels espanyols no decideixi la part de l’Estatut que estan disposats a acceptar com a “pròpia”, a Catalunya no sortirem de la retòrica malaltissa en què estem instal·lats. És així, ens agradi o no. Tot l’espectacle que hi ha hagut aquests darrers mesos no és res més que una ocultació intencionada i premeditada d’aquesta desagradable realitat. Per això crec que totes les mobilitzacions, els manifestos, i les unitats mediàtiques no serveixen per a res, perquè no influeixen en l’únic estament sobre el que haurien d’influir: el Tribunal Constitucional.
I no nego que l’impàs que s’ha produït entre l’entrada en vigor de la norma estatutària i el moment actual té lògica, tant en clau estatal com en clau catalana. Es pot entendre perfectament que el Gobierno de España no apliqui determinats preceptes de la llei, atès que l’espasa de Dàmocles que els amenaça els podria deixar sense efecte un cop ja s’haguessin començat a aplicar. També té lògica, és clar, que des de la política catalana es vulgui bandejar aquest debat seriós sobre la qüestió, perquè s’hauria d’explicar que la “sobirania” catalana o bé no existeix o bé no té prou gruix, com a mínim, per passar per sobre del Tribunal Constitucional. En resum, que descobriríem que rere la façana de l’autogovern amb prou feines s’hi amaga una migrada cessió de competències, extreta amb fòrceps -i vinculada sempre als vaivens de la necessitat política espanyola-, alhora que un escàs reconeixement al fet que en el conjunt de l’estat hi conviuen altres realitats lingüístiques i culturals diferents a la castellana, acceptació aquesta assumida a disgust i a contracor. Vivim en una ficció, en una mena de Màtrix peninsular, on els catalans ens creiem que vivim en un estat plurinacional, mentre a Espanya tenen clar que l’Estat continua sent el sempitern estat nació d’arrel castellana.
Crec, doncs, que és urgent que el Tribunal Constitucional dicti sentència immediatament. I no ho demano perquè n’esperi res de positiu, que no crec que es produeixi, sinó més aviat per poder exigir als nostres polítics que canviïn no només el decorat de l’obra, sinó també el final de la mateixa. I si no en són capaços, que es dignin a escriure un nou guió que no ens aboqui a més frustració ni a més teatre burlesc, que no mena enlloc. Hem arribat, o ens hi acostem perillosament, al moment en què el conjunt del país ha de decidir si ens prenem seriosament a nosaltres mateixos, o si seguim fent la puta i la ramoneta. Em sembla evident que la gran majoria dels nostres polítics, per voluntat pròpia o bé per incapacitat de reformular-se, no poden ni tant sols plantejar-se un altre escenari diferent a l’actual. Aquesta ineptitud política no seria un problema greu si des de la societat s’empenyés en la direcció d’aquest canvi. Però la societat no empeny en cap sentit perquè l’anestèsia injectada al llarg dels anys ja l’ha deixat en estat catatònic.
Solucions, demanarà algú. Doncs n’hi ha, és clar, com en tot. I passen, inexorablement, per atiar de forma efectiva el conflicte amb l’Estat. Em refereixo a dur l’Estat espanyol cap al col·lapse polític i institucional. En resum, de situar-lo en una cruïlla. Com es pot fer, es preguntarà algú? Doncs establint estratègies clares de separació efectiva i real d’Espanya. Primer de tot cal intentar trencar qualsevol lligam sentimental amb el que representa l’estat i la seva configuració. Cada cop ens hem d’assemblar menys a Espanya. Espanya s’organitza en províncies, eliminem-les i recuperem realitats soterrades fins avui: comarques i vegueries. Tenim el Codi Civil català… utilitzem-lo tant com puguem per intentar fer una justícia diferent a l’espanyola. Podem tenir una llei electoral pròpia, fem-la d’una punyetera vegada, però no la fem intentant adaptar-la al model espanyol. Tenim un instrument per aprofundir en la democratització real, doncs demostrem que hi creiem, i fem-la oberta a la màxima participació de la societat: eliminem la llei d’Hondt, fem llistes obertes…
Hi ha un munt de coses en què podríem ser diferents a Espanya, i no les fem perquè ja ens està bé. La situació actual demostrarà, o hauria de servir per això, per situar en dos costats oposats als qui volen seguir amb l’estatus quo actual, per una banda, i als que creiem que el nostre país s’ha de construir no ja contra Espanya, o bé a favor d’una Espanya diferent, sinó al marge d’Espanya, en l’altre. Aquesta és la cruïlla on ens situarà el Tribunal Constitucional dels espanyols: en ser com ells volen que siguem, o en ser nosaltres mateixos, al marge d’ells. Però no ens enganyem pas, tal i com hem fet fins avui. En aquest nou camí de construcció nacional no ens faran falta “unitats nacionals” irreals com la que pretenen alguns amb un acord Esquerra (abans ERC) I Convergència i Unió, sinó partits polítics -aquests o d’altres de nous- disposats a tirar-ho endavant, amb majories o sense. Si alguna cosa crec que hem d’aprendre d’altres societats democràticament més avançades que la nostra és que el fet polític no passa només o exclusivament pels partits (partitocràcia) sinó que pot incloure-hi molts altres actors. L’únic que cal és que el conjunt d’actors estiguin lliures de lligams amb el poder espanyol i català actual. El repte és emocionant. Seguirem sent titelles?
Debat al parlament: trist, avorrit i soporífer!!
Avui m’he dignat a mirar una estoneta el debat sobre ‘”L’Estat de la nació”. He gaudit de les intervencions del nostres màxims representants polítics. Bé, diguem la veritat, de tots no. Només he tingut la sort de xalar amb els representants d’IC, Ciutadans i del nostre entranyable President. Qualificar l’aconteixement em resulta francament complicat. No sabria fer-ho sense haver de recórrer a qualificatius que només els de Cimera extra s’atrevirien a fer. Crec que ells gaudeixin d’una impunitat de la qual jo no disposo.
La veritat és que el nivell de català del President Montilla continua sent deplorable. No crec que se’m pugui acusar ni de racista ni de xenòfob, és que simplement fa mal a l’orella sentir-lo parlar. Ei, alto, sempre i quan un no es faci a la idea que està mirant un episodi del programa Polònia de TV3. No m’atreviria a dir, a hores d’ara, si resulta més creïble el personatge de ficció o el de veritat. Ara us deixaré algunes de les perles que li he sentit pronunciar, i té mèrit, atès que només l’he escoltat uns 10 minutets. Aquí les teniu: llamarada, incursió (en lloc d’inclusió), aiudes, ioguer, obiectiu, quilometrus, contindre, aiuntaments. Després d’aguantar estoicament el recital del President Montilla, he tingut el goig de sentir la intervenció del representant d’Iniciativa, crec que era un tal Bosc. Ha fet una intervenció absolutament fantàstica. Ha rememorat el programa aquell del “Tengo una pregunta para Ústed” però en versió friki. La intervenció ha vingut a ser, més i menys, com aquest conversa -inventada, és clar- entre un bon comandament intermedi d’una empresa que interpel·lès a l’empresari sobre les qüestions que han discutit al darrer consell d’administració. El diàleg aniria així :
- Benvolgut patró… la política de residus que estem duent a terme és fantàstica, però triguem una mica més del previst en dur-la a terme… no li sembla?.- Pregunta el “mando”.
- Li agraeixo la pregunta, amic. Efectivament és fantàstica. Potser triguem una mica més del previst, però hem fet molt més que la direcció anterior. I tot i les dificultats econòmiques que passem, encara ho farem millor.- Li respón el jefe.
- D’això n’estic segur. La direcció anterior era una porqueria, no es preocupava de res, i el medi ambient se’l passava per l’arc de triomf. Ho seguirem fent millor en el futur, oi?.- Replica l’ínclit.
- Li ho asseguro.- Promet el “jefe”.
De fons se senten els assentiments, primer, i a continuació els aplaudiments de la resta de “mandos”, mentre els treballadors de l’empresa resten, fora de la Sala de Juntes, amb cara de perplexitat, atònits i esmaperduts.
Ara opinaré sense fer-ne conya. No seria possible, per evitar la sensació de vergonya i de pati d’escola, estalviar-nos les interpel·lacions dels socis de govern. Ho dic més que res per la sensació de befa i escarni que suposa. No crec que la dignitat parlamentària tingui res a veure amb un espectacle d’autobombo. Em semblaria lògic que el President de la Generalitat, en tant que màxim representant del nostre govern, representés no només al seu partit, sinó al conjunt de les formacions polítiques que n’avalen la seva gestió. De cara a una possible confrontació d’idees sobre com va el país -digueu-ne com vulgueu: nació, autonomia o ”corral de la pacheca”- em sembla més lògic que aquesta es faci entre els qui legítimament el lideren, i l’oposició que aspira a liderar-lo. Potser estic equivocat, no ho sé, però em sembla que quan governava Convergència i Unió, els diputats d’Unió no preguntaven al President Jordi Pujol. En el cas que estigui equivocat, que és possible, doncs hauria d’haver dit el mateix que dic ara. Si no ho vaig fer aleshores fou per una raó molt simple: abans no mirava aquests debats… ni estava aturat.
Després de l’espectacle d’en Bosc i en Montilla, he sentit el “gran” Albert/o Rivera. De la seva intervenció només en destacaria una cosa que m’ha semblat remarcable: ha intentat fer veure que bona part dels parlamentaris portaven als seus fills a escoles privades. El seu discurs no anava tant en el sentit de desemmascarar el fals discurs sobre les bondats de l’escola pública, quan els polítics els duen a la privada (perquè serà?), sinó que pretenia que s’equiparés a la resta de l’ensenyament -públic i privat- el model de menysteniment de la llengua catalana que s’imparteix a determinades escoles elitistes del país. Per això s’ha referit a l’escola alemanya o al liceu francès. Llàstima de l’objectiu de la perdigonada, perquè ni la pregunta era ben intencionada, ni el President ha acceptat el repte. Del discurset de l’amic “Riviera” què se’n pot dir? El de sempre.
Per acabar, i atès que després d’aquestes magnífiques intervencions el meu interès ha decaigut, he fet zàping i he passat al Canal Català, on l’amic Salvador Sostres tornava a intervenir al programa Catalunya Opina. Tot i que avui també hi havia el “padre” Apel·les, la crispació i l’espectacle no han estat a l’alçada dels darrers programes malgrat que, comparat amb el que he pogut veure al Parlament de Catalunya, era més entretingut. Com a punt i final, voldria fer una pregunta al President Montilla: si al país li cal “feina, feina i feina”, què hi pintem els aturats? Agrairia resposta o… millor, oferta de feina!
L’error de Convergència, la virtut del PSC!
Crec sincerament que Convergència i Unió (CiU) té un problema greu: no ha acabat d’assumir que ja no és al govern. M’explicaré. Massa sovint es deixa enganyar per l’estratègia dissenyada pel govern tripartit -especialment per la secció regional del PSOE- d’apel·lar als grans acords “nacionals” per esquivar el que, simplement, és incapacitat del propi José Montilla i dels seus socis.
Es pot estar d’acord o no amb el que CiU feia quan governava. Es pot estar d’acord o no amb la decisió de Jordi Pujol -i per extensió de CiU- d’apostar sempre per l’estabilitat econòmica i institucional d’Espanya. Es pot estar d’acord o no amb els pactes que CiU va establir al llarg dels seus 23 anys de govern -sobretot amb el PSOE-. El que no pot negar-se és que els governs de Jordi Pujol governaven, manaven, imposaven… i no només quan tenien majoria absoluta. Voldria recordar, en aquest sentit, que només durant dos mandats -de 1984 a 1992- CiU va governar amb majoria absoluta.
Si durant els 15 anys que no va tenir majoria absoluta, hagués hagut de recórrer constantment a l’estratègia de “pactes nacionals”, algú em podria dir quantes lleis, decrets o normes haguessin entrat en vigor? El que em sembla evident és que governar implica un exercici constant de negociació amb el conjunt de forces parlamentàries, i amb les institucions incloses en el marc institucional corresponent. La política catalana, per causa de la submissió política a un marc aliè -l’espanyol-, és més complexa que la de qualsevol estat independent del món. I alhora que complexa és més rica a l’hora d’establir complicitats, ja que aquestes no s’han de limitar a l’àmbit natural d’actuació política -la nació-, sinó que s’han de fer extensives al conjunt de l’Estat. És indubtable, doncs, que Jordi Pujol era un polític immens, capaç de dotar de significació nacional una institució -la Generalitat- que, a ulls de qualsevol politòleg “normal”, no passaria de ser una institució regional, entesa en el sentit europeu del terme.
Aquest fet segurament és el que diferencia la figura de Jordi Pujol de la dels seus successors, Paqual Maragall i José Montilla, la mediocritat del quals -especialment del darrer- enalteix la seva figura per sobre, fins i tot, del que seria desitjable i normal. Possiblement la “capacitat política” és el que converteix el President Jordi Pujol en un animal polític de pes, i al President José Montilla en un simple i gris ”gestor”.
Per això mateix resulta incomprensible aquesta voluntat constant, de la renovada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de voler salvar els mobles al govern tripartit. N’hem vist exemples constants aquests darrers anys. Quan els socis que conformen ambdós tripartits discrepaven entre si, els socis majoritaris sempre tenien a mà la “responsabilitat” de CiU per ajudar-los a superar els mals tràngols. En resum, que CiU sempre acudeix cuita corrent a presentar-se davant de l’opinió pública com l’element clau que permet que el país continuí avançant, mentre que presenta al tripartit com un desori i una casa de barrets, mal avinguda. Però no s’adonen que l’únic que fan és fer-los la feina bruta als socialistes? I no només això, és clar, perquè de retruc reforcen el discurs dels satèl·lits dels socialistes -ERC i ICV- que si ells no fossin al govern, la “sociovergència” seria una realitat. Una mentida evident però que té una certa sortida mediàtica en una societat necessitada, pel que es veu, de conspiracions i paranoies. Una societat immadura incapaç d’exigir als seus polítics que passin comptes de les seves actuacions. A sobre les llumeneres de CiU deuen creure’s que amb això aconsegueixen futurs rèdits electorals. Angelets!
Senyors de Convergència, el PSC, ERC i ICV sumen 72 escons d’un total de 135. En conseqüència el que han de fer és negociar, pactar… governar, en resum. En el cas del finançament, això de la unitat és una entelèquia dels socialistes per esquivar la seva responsabilitat. Jo entendria perfectament que CiU es comprometés, amb el poble de Catalunya, no pas amb el tripartit, a no negociar amb el govern de Madrid. Això seria el correcte. El que és absurd és entrar en el joc del 3-1. Senyor Mas, només voldria fer-li una pregunta: Que hi guanya el país, en primer lloc, i CiU, finalment, en aquesta taula de 4 partits?
Si el tripartit és incapaç de garantir el compliment de l’Estatut referendat pel poble de Catalunya i no pot aconseguir el finançament que s’hi contempla, que pleguin! Que es convoquin noves eleccions i que sigui el poble de Catalunya qui decideixi qui vol que la lideri. Si el Tribunal Constitucional tomba aspectes cabdals de l’Estatut, que el govern proposi les mesures que cregui adients per combatre la sentència. En qualsevol cas, que el govern governi. Mentre vostès estiguin pel mig, amb la seva voluntat de ser la “clau de volta”, no passaran de ser actors de segona de la política nacional. Clau de volta, si senyor, però a l’oposició, pels segles dels segles, amén.
Estar a l’oposició no és tant greu com sembla. Vostès hi han estat des del 2003, i han sabut sobreviure-hi millor del que molts es pensaven… i desitjaven. Estar a l’oposició no vol dir, lògicament, haver de fer una oposició dura, radical, brutal… com la que va fera el senyor Aznar durant l’últim mandat del “terrorista” Felipe González. Però estar a l’oposició significa, malgrat tot, assumir que s’és oposició, i això és el que vostès es neguen a acceptar. És possible que els faci por aquella frase atribuïda al “mafiós” Andreotti, què diu que el que realment desgasta és estar a l’oposició. Vindria a ser una derivació d’aquella altra frase feta que sentencia que el qui està al poder es beneficia del fet de ser-hi. Aquestes dues frases poden ser encertades, sempre i quan la situació econòmica i la institucional funcionin raonablement bé. A Catalunya, i la ciutadania cada cop ho percep més, cap de les dues situacions funcionen ni hi ha previsions que comencin a funcionar bé, ans al contrari, tot indica que tendirà a pitjor. Així doncs, assumeixin definitivament que són oposició, i més ràpidament aconseguiran tornar a dirigir el país.
Les estratègies del PSOE són dolentes… el problema és que les dels convergents són pitjors!
Gasol: gasòfia espanyola!
Quan van començar els 29ens. Jocs Olímpics de l’era moderna, a la capital de l’estat comunista més criminal, ja vaig denunciar el fàstic que em produia aquest esdeveniment. I vaig comprometre’m a no seguir-ne cap retransmissió televisiva, en sintonia amb allò que havia proposat el seleccionador francès de fútbol, el nordcatalà Raimon Domènech. Suposo que ell ho ha complert!
Doncs bé, fins avui he sigut fidel escrupulosament amb el meu compromís individual. La llàstima, no obstant, és que al final he caigut en la temptació -com a bon drogadicte que sóc- i he pecat. No tinc excusa, perquè ho he fet amb plena consciència. M’he llevat a 2/4 de 7 del matí, pensant que l’esdeveniment esportiu que volia veure el fèien a aquella hora. Doncs no, resulta que finalment el fèien dues hores més tard: a 2/4 de 9. Paciència i a esperar fins aleshores. Ha valgut la pena, tot s’ha de dir.
Com ja haureu pogut endevinar, m’esperava per veure com la selecció de bàsquet dels Estats Units d’Amèrica (USA) s’enfrontava a la selecció d’Espanya. El millor de tot plegat ha estat el resultat, i la forma com s’ha produït: 118 a 107. No cal dir que els comentaris de la televisió “pueblerina” TVE -i pretenen passar per cosmopolites- eren antològics. S’han passat bona part del partit parlant del bé què ho fèien els seus, per a continuació parlar que els àrbitres anaven a favor dels Estats Units, i finalment afirmar que els guanyadors morals eren ells. Si, si, Fernando Romay, tens tota la raó del món, però finalment només t’has pogut menjar la merda de la plata. Es pot ser més tonto?
Però el plaer final de tot plegat han estat tres imatges: La primera, veure com Kobe Bryant feia callar bona part de la púrria que hi havia a les grades, després de clavar un triple, que enfonsava les darreres esperances dels amics de les cabres i del julivert; la segona quan el mateix jugador es picava el cor i exhibia la samarreta dels Estats Units, en senyal d’homenatge al seu país (el millor del món); i la tercera ha estat veure com la de-PAU-perada del Baix Llobregat tornava a perdre un nou títol, després de deixar escapar l’anell de la NBA.

Perejil o San Paudilio?
Per mi, patriota espanyol repulsiu, ja pots tornar-te’n al barri de quinquis on vas formar-te (a la ciutat cooperativa de Sant Boi de Llobregat), i anar exhaltant el teu patriotisme per tots els porus de la teva pell. Som uns quants els que ens alegrem de les teves derrotes. Ja pots anar a proclamar el teu orgull de ser espanyol entre el teu veinat… segur que entre “pepinos”, morralla, Seats tunejats, “rojigualdas” con torito, Yesikas i Yenifers, marujas amb batí i altres ”espècies” similars, t’hi trobes ben a gust. També podries anar-ho a proclamar al Zoològic… i tancar-te en alguna gàbia; seria fantàstic exhibir-te allí… per exemple per substituir al Floquet de Neu. Tu i el teu espanyolisme “quillo” sou més rars que el pobre Floquet. Ell, com a mínim, no sabia el què es feia. Pagaria l’entrada i tot, gasòfia!!
En Montilla ja s’abaixa els pantalons!


El PSC es deu a Bambi
Al manxec José Bono se li entèn tot. No enreda ningú, ni possiblement en té ganes. L’altre dia va dir el que a Catalunya la gran majoria tenim clar: els 25 diputats del PSC a les darreres eleccions estatals, es deuen més a l’efecte Zapatero -i Felipe, afegiria jo- que no pas al pretès perfil propi del socialisme català del PSC. Això, que pot semblar una idea ocurrent, és una evidència quan es confronta amb dades, com les que ja vaig publicar al seu dia en un comentari en aquest mateix bloc. El bo de les declaracions d’en Bono és que finalment algú, de les seves pròpies files, ha gosat dir-ho públicament.
És evident que les declaracions d’en Bono s’incardinen en una clara ofensiva del PSOE per deixar clar que la broma “nacionalista” del PSC té un limit: l’interès del PSOE, i conseqüentment, el de l’Estat. El reguitzell de declaracions d’aquests darrers dies, de tots els barons socialistes, van en el mateix sentit. Pel que sembla la capacitat de sofriment del PSC és més aviat escassa, i ja en plena canícula -i sense que els focus de la premsa hi paressin massa atenció- s’han fet enrera de tot el dit fins ara, i han promès al PSOE que la pressió màxima que farà el PSC no serà, en cap cas, la de votar no als Pressupostos Generals de l’Estat. O sia, i pel qui no ho hagi entès encara, que el PSC atacarà al PSOE amb pòlvora mullada.
Declaracions, declaracions i més declaracions… i res més. “Den lo que buenamente puedan, que ya cuadraremos los números de la Generalitat cómo podamos” serà la frase final del Conseller Antoni Castells, quan el Gobierno de España decreti que s’aprovaran els seus pressupostos, com ells volen, i acabin qualsevol possible debat, agradi o no… amb el celèbre i castís “se acabó lo que se daba”. La pregunta què ens haurem de fer a continuació és la següent: I després de tot plegat, què? Perquè no cal enganyar-se més, l’estratègia d’Esquerra d’atraure al PSC cap al catalanisme polític s’haurà demostrat impossible, atesa la nul·la voluntat d’aquest de desmarcar-se del PSOE. L’ofegament de la Generalitat i l’expoli fiscal que pateix el país, seguirà “ad infinitum”. L’Estatut, pendent de la sentència del Tribunal Constitucional, podrà rebre finalment sepultura, pels segles dels segles Àmen! Davant d’aquest panorama sembla evident que alguna cosa haurà de passar al país. Els polítics que estiguin preocupats pel futur de Catalunya, no podran continuar fent com si res no hagués passat. Hauran de fer un pas endavant, en un sentit o altre. L’impàs que es produirà obligarà a prendre, segons el meu criteri, dues decisions. O bé convocar un referèndum per anul·lar l’Estatut aprovat, o bé convocar eleccions nacionals?
Esperant equivocar-me, crec que el més normal és que el Tripartit, amb totes les contradiccions amb què s’ha acostumat a viure, opti per seguir manant, delegant en els partits que en formen part la reivindicació per entretenir la ciutadania el màxim possible, allargant el nostre suplici fins al 2010, quan s’hagin de convocar noves elecccions. I si no es pot aconseguir complir amb el mandat de 4 anys, allargar-lo quan més temps millor. Amb aquest objectiu, doncs, no hi haurà ni referèndum ni noves eleccions. Hi haurà baralles entre Esquerra i Convergència i Unió, perquè a Esquerra els convè tenir -com l’aire que respiren- un enemic per justificar el seu seguidisme del PSC. Tot el que calgui per no qüestionar-se les seves més que evidents errades estratègies polítiques. I això serà tot. Potser les entitats subvencionades intentaran forçar alguna “mani” per pressionar als polítics, però no deixarà de ser foc d’encenalls. A Catalunya, companys, no hi ha capacitat de fer res. I això no és culpa de ningú, en concret, és culpa de pràcticament tothom. Com es diu en el fútbol, la victòria té un pare, la derrota en té molts. Fins que no hi hagi voluntat de trencar la baralla, no hi haurà res a pelar. I quan parlo de trencar la baralla no parlo de definir cap escenari futur concret (independència, modificació de la Constitució, etc…), perquè n’hi ha molts de possibles. El futur no es podrà dibuixar mentre aquesta voluntat de fer foc nou no hi sigui; mentres tant els espanyols podran dormir tranquils: tot serà teatre… i a més, teatre dolent.
Eurocopa 2008: Stalin, Franco, Ataturk, Hitler…
Ahir, a 1/4 de 12 de la nit vaig sentir fàstic. És fàcil d’imaginar el perquè. Era repugnant sentir els xiscles que el gol de Cesc Fàbregas havia prov
ocat entre els meus conciutadans. L’encert del darrer penal del jugador català de l’Arsenal, que donava la classificació per a les semifinals de l’Eurocopa 2008, a la selecció espanyola -enfrontada a Itàlia-, era el tret de sortida a les manifestacions embogides dels espanyols que, desgraciadament, viuen a Catalunya. En el barceloní barri on jo visc, a Les Corts, potser les celebracions no van deixar de ser les normals, o si més no, les previsibles. Segurament més de les que jo hauria volgut sentir, però moltes menys de les que alguns “espanyolistes” haurien desitjat. Tot i que, mirat fredament, van durar molt poca estona, i amb prou feines representaven a petits grups de gent, em van mo
lestar profundament. A mi, afortunadament, encara se’m remou l’estómac quan sento aquell crit gutural dels espanyols bramant el nom del seu estat.
Segurament tot plegat no té més importància, ni tampoc té cap translació a cap més àmbit que no sigui l’estrictament sentimental o al testicular, que és on el pensament espanyol es troba més a gust amb si mateix. No obstant, em sembla destacable la desinhibició amb que, els darrers anys, es va exterioritzant l’orgull de ser espanyol, fins i tot a Catalunya. Segurament és un procés al qual hi hauríem arribat igual (tant li fa si l’haguéssim intentat evitar), atès que la “modernització” i l’”estandarització” d’Espanya a nivell mundial, fan que ja no els sigui vergonyós l’exhibició de llurs insí
gnies nacionals, sense cap pudor. Aquest estat de coses actual és la conseqüència natural del pas del temps. Però quan dic “conseqüència natural” no vull dir que hagi estat un procés neutral. Aquesta presa de consciència nacional espanyola ha estat induïda i estimulada a consciència pel poder polític i mediàtic espanyol, i és el resultat final de l’ocultació deliberada i perniciosa de la seva història, quan no de la manipulació directa de la mateixa. Només cal veure aquella sèrie repulsiva que va emetre TVE sobre una família durant la transició democràtica (Cuéntame cómo pasó), per adonar-se de la voluntat clara d’endolcir i fer agradables, a ulls dels propis espanyols, un període negre i fosc de la seva -i per desgràcia nostra- història. I conseqüentment d’acceptar-la amb normalitat.
Quan a les escoles, a les famílies, i als àmbits de relació comuns, les referències a la història d’Espanya -més negra que el carbó- han desaparegut, l’aparició d’un nou relat espanyol -discurs, en deien abans- té assegurat el triomf. I enfront d’aquest nou relat nacional espanyol, totalment desacomplexat, els catalans no hi podem oposar cap altre discurs equivalent, no ja tant potent com el dels nostre
s veïns, sinó ni tant sols una mica sostenible. I la profunda caspositat que encara exhibeix Espanya de forma impúdica, és el clau al qual s’agafen tots els espanyols que, tot i portar un munt d’anys a Catalunya, es continuen negant a adoptar un nou marc nacional de referència. D’on us penseu que ve sinó el seguiment del Txikilicuatre fins i tot a casa nostra?
El fumut és que ells han sabut “curar” els seus mals, a base de negar que existissin i d’inventar-se un passat fictici i idíl·lic, mentre nosaltres seguim a roda d’aquesta púrria illetrada i analfabeta a qui, no sé per quins set sous, respectem i tractem de forma diferent a com ells ens tracten. És evident que les seves armes són molt potents, i que les nostres, des de fa anys, estan rovelladíssimes. No obstant, estic convençut que, a Catalunya i a Euskadi, els espanyols encara no s’hi
senten prou segurs. El que hem d’aconseguir, doncs, és que des de la indiferència que provoquem als fills espanyols de la immigració hispana dels anys 60, evitem la hostilitat descarada amb que podrien actuar si no hi posem aturador. I solucions n’hi ha unes quantes. Algunes no les diré en el bloc -em podrien jutjar-, però d’altres passarien per deixar-los clar que de la seva simbologia en passem com de la merda.
El diumenge que ve, dia de la final de l’Eurocopa, que jugaran Espanya i Alemanya, pengem als balcons banderes catalanes i alemanyes… però fem-ho després que perdin. Us asseguro que això els deixarà fets una merda, i els farà callar durant molt de temps. Si pengeu la bandera abans, i guanyen, les hòsties les rebríem nosaltres. Sempre he sabut com provocar-los, i us puc assegurar que un espanyol és l’animal més fàcil de provocar. Si al final guanyen l’Eurocopa, fem com deia el gran Cervantes: “Ladran, luego cabalgamos.”



Per acabar voldria fer un comentari breu. Entre els semifinalistes hi ha quatre dels països amb els historials genocides i totalitaris més “sagnants” del món: Rússia, Alemanya, Turquia i Espanya. Em faig una pregunta des de fa dies, i és la següent: Qui guanyarà, el país més genocida en quantitat (Rússia, Alemanya, Turquia o Espanya, ordenats per nombre de morts) o en qualitat (Rússia, Espanya, Alemanya o Turquia, ordenats per durada d’anys de dictadures)?
Eleccions 2008: Parlem clar i català!!
Abans de fer una valoració general sobre la situació, crec que cal ser metòdics i curosos a l’hora d’examinar les dades. I hi ha, d’entrada, dues dades que s’han de tenir en compte per poder parlar amb criteri sobre l’evolució del vot que s’ha produït en aquestes eleccions espanyoles, i que no he sentit comentar a ningú:
- El cens electoral a Catalunya, era de 120.551 persones menys, respecte al cens de fa 4 anys. És evident que a Catalunya ha mort més gent que no pas s’han incorporat nous electors. El país ha augmentat la població, però recordem que els immigrants no voten. Se’n recorda algú que Catalunya demogràficament està condemnada a la desaparició, si no hi arriba immigració. No és un procés d’ara, sinó que històricament ha estat així. Una altre qüestió és si dels darrers 60 anys ençà hem estat capaç d’integrar tots els ciutadans que han anat arribant al nostre país, qüestió aquesta sobre la qual avui no en parlaré, perqué en aquest post comento només els resultats electorals.
- El nivell d’abstenció ha augmentat 4’77 punts percentuals, passant del 75’96% de fa 4 anys, fins al 71’19% de les eleccions d’aquest diumenge. A efectes comparatius val la pena ressaltar que diversos comentaristes han opinat que aquests resultats, per al PSOE, eren tant bons, i fins i tot millors, que els de l’any 1982 (el de la primera victòria del senyor Felipe González). Qui vulgui informar-se, i parlar amb criteri, podrà fàcilment comprovar com, en aquelles eleccions, va votar el 80’83% del cos electoral català (9’72% més), i el percentatge del PSOE va ser del 45’83%, o sia mig punt més que ara. I aleshores el cens electoral era de 4.310.869 electors, no com en les actuals, en què el cens electoral era de 5.211.639. Aleshores el senyor González va treure 1.575.601 vots (obtenint el mateix nombre d’escons que ara), i actualment aquest mateix senyor -amb l’acompanyament de ZP- n’ha tret 1.672.777 (97.176 més). A tots nivells, doncs, és mentida l’afirmació que aquests són els millors resultats del PSOE a Catalunya: Els millors continuen sent els de l’any 1982, agradi o no.
Com que sovint, fins i tot entre comentaristes polítics, es parla sense coneixement de les dades reals i concretes, m’agradaria facilitar-vos una comparativa sobre els resultats que els partits amb representació parlamentària haurien obtingut en les eleccions recents, descomptada la disminució de població i l’augment de l’abstenció respecte de les de fa 4 anys:
Examinem, doncs, partit a partit:
El PSOE, l’any 2004 obté 1.586.748 vots. Si li descomptem els factors de reducció anteriorment esmentats, hauria d’haver tret 1.476.152 vots, i en conseqüència obté un guany net de 188.306 vots.
CiU obté 835.471 vots. En les actuals hauria d’haver tret 776.879 vots, i en perd 6.187.
El PP obté 626.107 vots. En les actuals hauria d’haver tret 582.468 vots, i en perd 19.675.
ERC obté 638.902 vots. En les actuals hauria d’haver tret 594.371 vots, i en perd 305.814.
ICV obté 234.790 vots. En les actuals hauria d’haver tret 218.426 vots, i en perd 37.499.
És evident, doncs, que en gran mesura els 343.313 vots que en conjunt perden ERC i IC van a parar al PSOE, que en guanya pràcticament 190.000. De la vora de 155.007 vots que restarien per assignar-los com a pèrdues, sembla lògic que puguin imputar-se fàcilment als vots en blanc, que sumen 23.499 vots més respecte de les passades eleccions generals, o bé als 8.027 vots nuls més que també hi ha hagut, o perquè no als 6.579 vots que ha obtingut el Partit Republicà Català (RC). En qualsevol cas, la suma d’aquestes tres opcions (38.105 vots) tampoc acabaria d’explicar la forta devallada patida per ERC, essencialment. No seria tampoc il·lògic pensar, conseqüentment amb les dades exposades, que els 127.000 que ens faltarien imputar a aquestes dues formacions hagin anat directament a d’altres opcions encara més minoritàries (en menor mesura), i si, en canvi cap a l’abstenció. Cal tenir present que, en aquests darrers comicis, a Catalunya, hi han participat Ciutadans i la UPD de Rosa Díaz, que en conjunt sumen 33.365 vots catalans, uns vots que perfectament podrien haver sortit del PSOE i del PP (en menor mesura), i que accentuarien encara més el traspàs de vots d’ERC i ICV cap al PSOE de ZP.
A tall de conclusió, i vistos els números, semblen evidents les següents conclusions:
Primera.- El PSOE, jugant hàbilment amb la por al PP, i amb l’anul·lació del perfil propi tant d’ERC com d’ICV, s’ha cruspit pràcticament entre un 50% i un 70% dels votants anteriors d’ERC, i entre un 70% i un 90% dels votants d’ICV de l’any 2004.
Segona.- CiU ha obtingut els seus segons pitjors resultats (20’98%) de tota la seva història, només superats pels de fa 4 anys, en què van treure 20 dècimes menys que en aquests comicis (20’78%), i a poca distància dels de l’any 1982, en què tant sols va obtenir un 1’5% més que ara (22’48%). És evident, i no hi ha més cec que el que no vol veure-hi, que la desaparició de Jordi Pujol del primer pla de l’escena política (contràriament al que ha fet el senyor Felipe González) ha situat el llindar de CiU en una franja d’entre un 10% i un 12% menys de representació en qualsevol elecció, incloses les estatals.
Tercera.- El votant d’ERC, independentista convençut segons les seves proclames habituals, ha perdut la confiança en el seu partit de referència com a interlocutor vàlid davant d’Espanya i, de forma incomprensible, ha optat per una força política espanyola (“catalanitzada” pels seus líders, en pro de la “satanització” dels convergents) per aturar els peus al PP. Sembla clar que no ha canviat ERC per CiU, perpetuant d’aquesta forma la “guerra civil” catalanista que tant mal fa al país en el seu conjunt.
Quarta.- Podria intentar fer una valoració de la baixada d’ICV i d’Izquierda Unida, però em sembla una pèrdua de temps innecessària, atesa la manifesta submissió d’aquesta formació al PSOE a tots els nivells. El més probable, i el poble és més sensat que ningú a l’hora de votar, és que no surtin del llindar de l’extraparlamentarisme en què els ha situat ser percebuts com la “marca blanca” del PSOE.
Cinquena.- La pèrdua d’un cert perfil “catalanista” del PPC, encarnat per l’etapa del senyor Josep Piqué, ha permés situar el PP en l’extraradi de la política catalana, i facilitar al PSOE una de les victòries menys treballades de tota l’història “democràtica” de l’Estat Espanyol. Si el PP no sap modular el discurs “nacional” d’extrema dreta que ha exhibit els darrers 4 anys, podrà acabar fent com el PP valencià: “ofrenar glòries a l’Espanya… de ZP”. Allà ells si el seu sentit d’estat els fa incapaços d’entendre el que els ha passat: els beneficiats de tot plegat, de seguir igual, seran els socialistes. Van camí d’assemblar-se a l’ERC actual: volent un objectiu, només fan que allunyar-se’n.
A tall de conclusió, i per no cansar més els lectors, voldria fer un darrer comentari arrel de la sensació que sembla haver-se instal·lat en ambients nacionalistes, sobre que la política catalana cada cop està més espanyolitzada. Jo crec, i les dades semblen donar-me part de raó, que això no és tant cert com alegrament afirmem sense encomanar-nos a cap dada concreta. Com que amb ICV no sé si imputar-los del costat espanyol o del català, m’abstindré de considerar-los, fins que ells no siguin capaços de decidir-se. Com deia el gran Pete Seeger: “Wich side are you on, boy?”.
El vot nacionalista a Catalunya (incloc CiU i ERC, en tant que úniques forces amb representació parlamentària), sempre ha perdut en unes eleccions generals, enfront del bloc format per PSOE i el PP (anteriorment AP i la UCD o el CDS abans de la seva desaparició). Vegem-ho:
L’any 1982, amb un 80’83% de participació, els espanyolistes van sumar un 60’49% del vots, enfront d’un 26’5% dels catalanistes.
L’any 1986, amb un 68’95% de participació, els espanyolistes van sumar un 56’52% del vots, enfront d’un 34’67% dels catalanistes.
L’any 1989, amb un 67’62% de participació, els espanyolistes van sumar un 50’52% del vots, enfront d’un 35’36% dels catalanistes.
L’any 1993, amb un 75’37% de participació, els espanyolistes van sumar un 51’91% del vots, enfront d’un 36’92% dels catalanistes.
L’any 1996, amb un 76’52% de participació, els espanyolistes van sumar un 57’32% del vots, enfront d’un 33’79% dels catalanistes.
L’any 2000, amb un 64’01% de participació, els espanyolistes van sumar un 56’92% del vots, enfront d’un 34’43% dels catalanistes.
L’any 2004, amb un 75’96% de participació, els espanyolistes van sumar un 55’05% del vots, enfront d’un 36’67% dels catalanistes.
L’any 2008, amb un 71’19% de participació, els espanyolistes han sumat un 61’72% del vots, enfront d’un 28’84% dels catalanistes.
D’acord amb aquestes dades, en aquests darrers comicis és on l’espanyolisme ha tret un % més elevat, i un marge diferencial de 32’88 punts. Si comparem, no obstant, amb les eleccions de l’any 1982, l’espanyolisme va treure un 1’33 menys (60’49 contra 61’72%), però el diferencial amb el catalanisme va ser més alt: un 33’99 %, un 1’11 més de marge.
Si algú, després de llegir tot aquest raguitzell de dades, vol seguir pensant que estem condemnats a desapareixer del mapa polític, endavant. Tothom és lliure de triar la forma de suicidar-se. Les dues úniques diferències que s’aprecien en aquests darrers anys són les següents: la desaparició de Jordi Pujol -i l’inexistència d’un lideratge nacionalista fort i amb caràcter- i la incapacitat de l’independentisme a nivell estratègic: la conseqüència de tot plegat és el que ha facilitat la segona “guerra civil” catalana que, de perpetuar-se, potser si que convertirà el que ara no són realitats (i els números ho demostren), en un trist futur pel conjunt del país.
Si el catalanisme sap actuar en conseqüència, la situació és reversible. Si no, els focs d’encenalls en què estàvem immersos (les grans manifestacions “sobiranistes” dels darrers temps) seran el trist colofó d’un país que es proclama cada cop més independentista, però que es despertarà qualsevol dia convertit en una trista província més. A CiU i a ERC no els veig capaços de redreçar res, francament, però els catalans si que crec que som capaços de sortir-nos’en. Només cal que fem com va fer el gran Cuní: “Prou, prou i prou” i comencem a autoexigir-nos allò que exigim a Espanya: el dret a decidir… si volem seguir fent l’imbècil, o ser seriosos.
ETA i Espanya es retroalimenten: Què trist!!
Arrel de la darrer actuació d’ETA, l’últim dia de la campanya, voldria fer un seguit de reflexions. No penso entrar en les típiques lamentacions i comentaris tòpics després d’una atrocitat com la del divendres. Sonen totes a repetides i gastades, i ja cansa sentir-les. Les úniques opinions que em van semblar dignes van ser les del Lehendakari Ibarretxe, i m’hi afegeixo plenament (des d’aquest enllaç podreu sentir-les integrament). Amb un condol sincer cap a les víctimes, crec que ja està tot dit.
Les reflexions a què en principi em referia, van adreçades a la gent d’ETA i de l’entorn que li dóna suport, explícitament o implícita:
Primera.- Tindria interès en saber des de quina lògica se’ls va ocórrer disparar cinc trets a boca de canó a un exregidor del PSOE a l’ajuntament d’Arrassate. Una persona que, tot i haver-se presentat de nou a les eleccions, no havia sortit escollit, atès que anava sisè en una llista que va treure tant sols quatre regidors.
Segona.- Quin era l’objectiu d’aquesta acció, i quins rèdits esperaven obtenir de l’assassinat? Si l’objectiu era deixar clara que continuen tenint capacitat per actuar allò on vulguin i quan vulguin, em sembla evident que l’únic que han aconseguit és demostrar que cada cop més tenen menys capacitat operativa, i que els seus comandos i efectius tenen una preparació molt deficient. Necessitar cinc trets a boca de canó per deixar mig morta una persona, demostra una manca d’aptitud i de capacitat que demostra que l’organització cada cop menys està preparada. Segur que “assassins” professionals de l’organització deuen sentir “vergonya” per la manifesta ineptitud dels seus “hereus”.
Tercera.- Una organització com ETA, farcida de “criatures” sense cap capacitat d’anàlisi ni de perspectiva històrica, és absolutament incapaç d’entendre, a hores d’ara, que el seu cicle s’ha acabat. No han estat capaços d’interpretar cap dels processos d’alliberament nacional que s’han produït arreu del món, i especialment a Europa, aquests darrers anys.
Quarta.- En la lògica de la denúncia de falta de democràcia de l’Estat Espanyol, no se’ls ocorre res més que afermar el sentiment “democràtic” dels espanyols que, enfrontats a la barbàrie del divendres, se senten legitimats per creure’s el seu deficient “estat de dret”. Coincideixo plenament amb aquells que, des de l’esquerra abertzale, denuncien la falta de democràcia que hi ha a l’Estat Espanyol. La diferència entre els “imbècils” d’ETA, i l’abertzalisme que no sap plantar-los cara, i els nacionalismes o independentismes democràtics, entre els quals m’hi incloc, és que les contradiccions espanyoles només es poden posar al descobert des d’opcions democràtiques, per molt migrades que aquestes siguin. L’existència d’opcions violentes de confrontació amb l’Estat -a part de ser absurda perquè està condemnada al fracàs-, és inútil perquè només enforteix l’Estat que es pretén combatre, i el legitima davant de la majoria de gent (nacionalistes inclosos). L’existència i aparició esporàdica d’ETA, condemna el nacionalisme i l’independentisme pacífic a viure entre l’espasa i la paret, deixant-la sense poder desemmascarar un Estat Espanyol falsament democràtic.
Cinquena.- Sense voler obviar que segurament ETA està més infiltrada que un formatge de Gruyere, és evident que aquesta organització apareix com un complement perfecte del manteniment d’una Espanya uniforme i uniformitzadora. Qui no s’atreviria, en l’actualitat, a sospitar que darrera les actuacions d’ETA no hi ha -de forma directa o indirecta (via infiltracions) una coincidència d’interessos amb aquells a qui es diu combatre?
Sisena.- Una frase recurrent de l’esquerra abertzale és aquella que proclama: “Amb ETA l’alliberament nacional d’Euskalherria és difícil, amb el PNB és impossible”. Atesa aquesta premissa, en quina clau interpreten aquests subjectes la manifesta voluntat del Lehendakari Ibarretxe de convocar un referèndum per a finals d’any, per tal de preguntar als ciutadans bascos sobre l’estatus polític que desitgen, en relació a l’Estat Espanyol.
Setena.- Al marge que Euzkadi i Irlanda del Nord tenen pocs punts en comú, l’evolució intel·lectual dels dirigents del Sin Fein i de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), no té ni punt de comparació amb els de l’esquerra abertzale. No estaria de més que determinats dirigents abertzales aprenguessin alguna cosa del cas irlandès, si encara els queden quatre neurones. Tenint en compte la capacitat demostrada per l’esquerra abertzale d’articular mecanismes de participació democràtica popular realment sorprenents en el conjunt de l’Estat i fins i tot d’Europa, el que sorprèn és la incapacitat que tenen d’influir sobre una minsa estructura “militar” que languideix patèticament. Són conscients que fins i tot LAB podria ser objecte de les estructures repressives i arbitràries de l’Estat? I aleshores que els quedaria?
Vuitena.- La pregunta final que jo em faig des de fa temps, i que no crec que tingui una resposta clara i contundent, és la següent: “El patiment, les tortures, la persecució, els assassinats del GAL (i d’altres sigles històriques dels cossos paramilitars), les il·legalitzacions de partits, els tancaments d’Herriko tabernes i de mitjans de comunicació, la dispersió dels presos (i les morts causades pels desplaçaments dels seus familiars…), s’alleugeriran amb l’assassinat d’un exregidor socialista guipuscoà?Per acabar l’article, i tot i que sembli un clam al desert, voldria demanar a ETA que abandoni les armes i renunciï a la lluita armada; que l’esquerra abertzale negociï una sortida digna pels presos, i que siguem capaços de demostrar, tots els nacionalistes i independentistes que vivim sota el jou espanyol, que l’únic que España no pot suportar és un autèntic desafiament democràtic a les seves arrels totalitàries: en resum, imposar-los la democràcia, que inclou el dret d’autodeterminació.
Un enfrontament radicalment democràtica a l’Estat Espanyol, el guanyaríem segur, més tard o més d’hora. ETA i España es retroalimenten i es necessiten recíprocament. Aconseguim que ETA desaparegui definitivament del mapa, i España no aguantarà massa temps més sense l’excusa etarra. Amb ETA i les seves cada cop més esporàdiques salvatjades, no tenim res a fer, ni catalans, ni gallecs, ni, per desgràcia, els propis bascos.
Que la mort inútil del divendres sigui l’ultima. Si així fos, no tingueu dubtes que les properes morts les causaria España quan s’adonés que no podria aturar democràticament la voluntat d’alliberament dels pobles què té sotmesos. No permetem que ETA segueixi emmascarant l’autentica cara violenta i assassina amb què s’ha forjat España històricament, i que és l’únic sistema que coneix i és capaç d’aplicar per tal de mantenir-se “unida”. Fem-ho possible, doncs. ETA, desapareix d’una punyetera vegada, perquè fas més nosa que servei!!
Votaré a les putes, perqué dels seus fills no me’n refio!!
Aquest comentari, en castellà, el vaig sentir el proppassat divendres a la feina. El va fer un company que, pel que he pogut comprovar, és un radical d’extrema esquerra. Vaig trobar que la frase era enginyosa, com n’hi ha tantes d’altres que també ho són, i que em fan gràcia, com per exemple aquella que, durant
molts anys, va estar pintada a la plaça Castella de Barcelona, i que deia el següent: “Se’ns pixen a sobre… i la premsa diu que plou!”. O bé una altra que decorava la Plaça Urquinaona i que parlava d’animals: “Només els peixos morts… segueixen el corrent!”. He de reconèixer que són frases fetes certament ocurrents, que denoten una profunda desconfiança cap al sistema polític. És evident, per a qualsevol persona que hagi llegit el meu bloc, que no coincideixo amb pràcticament cap dels postulats polítics que defensen els qui tant enginyosament decoren el paisatge urbà. En el fons, i aquesta és la seva desgràcia -no pas la meva-, aquests antisistema no és que no suportin el sistema… és que la societat -i òbviament també el sistema- passa olímpicament d’ells. I és normal. No cal donar-los més importància… vénen a ser com els bufons de la cort. Fan riure, però no amoinen ningú.
El que si que és preocupant és que aquesta desafecció de la política no tant sols es produeixi entre els qui voluntàriament en viuen al marge -d’aquí el fet que siguin marginals-, sinó que impregna a bona part de la societat catalana… i especialment aquella qui encara avui se sent nacionalment catalana. Les causes són múltiples, i extrendre’ns ara en fer-ne una anàlisi seria massa feixuc. El que sembla clar és que cap de les opcions que es presenten a les properes eleccions estatals, en el bandol del catalanisme, poden treure pit ni lluir massa mèrits. Però, a l’hora de la veritat, algú sabria dir-me que hi guanyem tots plegats si no anem a votar? Si amb un vot en blanc, un vot nul, o una abstenció “conscient”, se m’assegurés que les quotes d’autogovern millorarien, que el dèficit fiscal deixaria d’escanyar el nostre desenvolupament econòmic, i que la consciència nacional guanyaria punts enfront del cofoisme provincià en què estem instal·lats darrerament, aleshores estaria encantat de prendre partit per qualsevol d’aquestes formes de participació.
Però només cal veure com la “gossada” socialista metropolitana borda amb la X del GAL -àlies de Felipe González-, per adonar-se que qualsevol vot perdut en el camp nacional català, és a benefici de l’assentament i la consolidació, per molts anys, de l’omnipoderosa i honorable “famiglia” que d’ençà del primer tripartit ja domina gairebé tots els racons del poder al nostre país. Segurament, en la nostra cada cop més primitiva interpretació de la política, encara no hi ha fet forat la idea que calen contrapoders, per tal que la democràcia funcioni mínimament bé. I si aquesta premissa és clau arreu, en el nostre país encara ho és més, atès que no guanyem el debat sobre la identitat pròpia que ens hauria de permetre el ple reconeixement nacional que molts desitgem… tot i que, òbviament, cada cop siguem menys els qui així pensem. I mentrestant ens anem distreient amb debats estèrils sobre les esquerres i les dretes, atiats per aquells a qui ja va bé que la situació de provincialització del nostre país segueixi amb el pas ferm amb que ho va fent aquests darrers anys.
El que és evident és que de les opcions polítiques nacionals, ni tampoc dels seus liders, cal esperar-ne cap heroicitat en les properes eleccions, ni tampoc després. No ens arribarà cap salvador d’última hora que despertarà les consciències adormides del país, i que ens permetrà albirar el 2014 amb la il·lusió de l’alliberament esperat. No senyors, no… El que simplement es decidirà el dia 9 de març és si les opcions nacionals tenen prou força com per intentar superar -en conjunt- a les opcions espanyoles. Sembla difícil d’aconseguir, i de fet jo no crec que ni CiU ni ERC en conjunt sumin més que PSOE i PP junts, però si respecte a les darreres eleccions estatals aquestes dues forces catalanes retrocedissin en número d’escons i de vots, aleshores ja podríem afirmar -crec que amb bastanta certesa-, que a les properes eleccions nacionals els partits d’obediència estrictament catalana ja seríem minoria fins i tot al nostre propi Parlament. I aleshores, companys, ja haurà arribat el moment celèbre que tot català ha d’encarar diverses vegades al llarg de la seva vida: el de fer el ploricó, el de lamentar-se per tot plegat, i el de desistir definitivament. Què ens quedarà aleshores? Les plataformes… els sindicats nacionals… la societat civil: “una mierda pinchá en un palo”, què dirien els meus companys de feina.
Jo votaré CiU amb una agulla d’estendre al nas, per evitar la ferum del seu candidat. No votaré a ERC perquè no els perdono l’elecció del senyor Montilla com a President del meu país… però si que em permeto demanar, a tots aquells descontents d’ERC, que els tornin a votar (amb agulla d’estendre, si cal) abans que perdin el seu vot en les escombraries de l’abstenció, d’on s’alimenta amb tant delit la “llopada” socialista, aquests darrers anys.
Algunes reflexions estiuenques (II)
Com que continuo treballant, no puc seguir massa bé l’actualitat. Repassant, no obstant, diversos abocadors d’internet, als quals s’hi aboca tota la merda possible, he descobert dues perles que m’han semblat dignes de ser esmentades. Una d’elles, la primera, em preocupa especialment, perqué confirmaria el que alguns sospitàvem ja fa temps: que la constant apel·lació al genocidi que els “jueus” cometen contra els arabs del voltant d’Israel, no oculta res més que el tradicional odi cap als jueus, compartit per bona part de la progressia i la dreta més dura europees, unides en un mateix objectiu, el de la desparició de l’estat d’Israel i a poder ser liquidar (sense que es noti) el “lobby” jueu que, a través del lliberalisme, sobretot nordamericà, domina el món. En resum, convertir el “Protocol dels Savis de Sió” en el llibre fonamental sobre el qual bastir un nou ordre mundial alternatiu. Tant de bó els lectors, propagadors i seguidors de totes les mentides d’aquest panflet rus siguin desemmascarats amb la mateixa duresa amb què es va desmuntar aquell putrefacte document, igual de nociu que el Mein Kampf o el llibre de capçalera de Mao.
Mentides i més mentides, arreu i sempre!
La segona de les perles afecta a la democràcia interna d’un partit polític català. És la demostració flagrant -no limitada a aquest partit, és clar- que la dissidència es paga, i cara. Comença a ser preocupant, ja ho deia en l’últim comentari, que els dirigents de tantes i tantes organitzacions, tinguin la pell tant fina, i l’esperit tant endurit com per no saber conviure amb la crítica. I a sobre pretenen, després, donar lliçons de democràcia, quan no saben aplicar-la quan els afecta. Porca misèria, que diria el Joel Joan.
Sobre l’origen del senyor Montilla

Respecte al senyor José Montilla, al seu origen cordovès, i a la seva idoneïtat com a candidat a la Generalitat de Catalunya, crec que el tema no té massa discussió. El fet que no siguem un Estat fa que no poguem fer el que fan la immensa majoria d’estats del món: limitar l’accés a la màxima representació institucional del país als originaris del país en qüestió. Com que no som un Estat, no podem dir el que dirien altres -per exemple, els espanyols mateixos- si els proposessin com a candidat del govern a un “espanyol” nascut a Quito (Equador) que hagués emigrat de petit a Guadalajara, per exemple. I si això passés, i l’individuo en qüestió estigués plenament integrat a l’Espanya democràtica (o sigui, fos ciutadà de ple dret), no patiu que ningú li impediria, és clar… però cap partit espanyol -amb opcions de governar- el presentaria… perquè? Perquè no hauria nascut a Espanya. En resum, compatriotes, des de la nostra posició afeblida per la història i per molts altres factors, el que hem de fer és impedir, democràticament, que aquest “català” arribi a presidir el govern de la Generalitat. I no entrar, en cap cas, a discutir amb els “progres” de sempre de coses sobre les quals només poden dictar opinió des del fariseisme i la hipocresia que els caracteritza. Exigint als catalans una puresa de conducta que mai se l’exigirien ells.
Montilla, carinyo, continua servint com fins ara als teus amos, i deixa la Generalitat als catalans que s’estimen Catalunya. Com que segurament no pots fer-ho, això darrer, dir-te que aquest cop no t’hi hauràs d’esforçar tant per enredar al Pugicercós. Dóna-li unes quantes menjadores públiques i deixa que alimenti les seves feres (BASES i JERC) a base de la cosa pública. Això els farà oblidar l’estatut, i viuran en la inòpia més absoluta: això si, sempre i quan puguin gaudir de cotxe oficial, arrossegar les seves “mans netes” per les catifes vermelles i els despatxos oficials, i col·locar les “amigues” i els “compis” com a secretàries de direcció o bé emancipadors oficials. Tu, mentrestant, podràs anar fent sense problemes: consolidant l’espanyolització de Catalunya, amb el silenci còmplices dels qui es deleixen per tocar poder, amb l’excusa que ho fan per canviar el país. Darrer consell: prepara la cartera, això si, per donar de mamar a la “societat civil” catalanista, que són molts anys de misèria, i ja fan el que sigui per sortir-ne. Mare de déu, quin panorama ens espera els propers mesos!
Sobre el referèndum
D’entrada, i sense haver revisat a fons els resultats, el primer que he de dir és que m’alegra que la meva opció personal, per primer cop, hagi estat la guanyadora. Vaig adherir-me a la campanya Estatut Jo Si! amb ple convenciment del que feia. És evident que un Estatut és l’instrument menys lamentable que tenim, avui per avui, els catalans per disposar d’un mínim reconeixement institucional dins de l’Estat Espanyol. Una situació transitòria amb la que hem de conviure, com a mínim, fins que no siguem capaços d’articular una majoria nacional favorable a la independència del nostre país. I em sembla evident que fins que això no succeeixi, ens és millor tenir el nou estatut que no tenir-lo. Ens és millor per una qüestió ben simple: per què amb democràcia tenim més possibilitats d’aconseguir-ho que no pas sense. I l’Estatut, el nou Estatut, té millores respecte l’anterior que hem de saber aprofitar. L’únic que m’inquieta, i això
si que m’angoixa de veritat, és que la pretesa “societat civil” catalanista està més morta que viva. Ho està, lamentablement, perquè ha oblidat que el país es construeix des de la base, no pas des dels ajuts institucionals. I la dependència -sense cap anàlisi crític- del diner públic de bona part de la “societat civil” està matant qualsevol iniciativa que es faci al marge dels partits i de les menjadores oficials. Si no, fixeu-vos en l’ensulsiada de la cèlebre “onada sobiranista” que alguns insinuaven arrel de la manifestació del 18 de febrer. Amb el referèndum d’ahir ja s’ha vist. Si volem que el nou Estatut serveixi com a pas a la independència, el que cal és crear organitzacions nacionals de veritat, fortes i vives, que n’exigeixin ràpidament una millora. Per la força dels fets. Fins a forçar la majoria social que deia al principi. Si això fos possible, no patiu, caldrien pocs estatuts més, aleshores ja tindríem l’autonomia que ens cal: la de Portugal.





















































