Catalunya opina?

Mai em passaria pel cap donar cap mena de valor sociològic als debats que, a mitja tarda i des del Canal Català, dirigeix el senyor Carlos Fuentes. Darrerament m’hi he afeccionat per relaxar-me i alhora distreure’m de l’angoixa que em provoca el fet de no tenir feina ni trobar-ne.  Apart d’aquests dos motius ja esmentats, n’hi ha un altre. M’ajuda a entendre una bona part dels problemes que pateix la societat catalana actual. No pas perquè les opinions dels tertulians ofereixin cap solució, sinó perquè escoltant les exposicions i arguments, no tant sols els seus sinó també els dels espectadors que hi intervenen telefònicament, acabes descobrint el perquè del patètic devenir dels catalans en el món globalitzat, del qual ens n’allunyem cada dia més, a tots nivells. No tant sols no entenem res d’economia, és que ens neguem a entendre els mecanismes necessaris perquè funcioni un sistema democràtic. No acceptem que la nostra misèria mental i intel·lectual, així com la nostra mesquinesa, tantsemenfotisme i falta d’ètica són els culpables de tots els nostres mals. És possible, no ho descarto pas, que aquesta malaltia no sigui res més que una infantil tàctica psicològica per sobreviure en aquest enorme femer en què s’ha convertit aquest país nostre. Aquesta darrera hipòtesi seria la més optimista, perquè implicaria que hi hauria un remei, però no m’ho acabo d’empassar. Sempre cal tenir ben present aquella dita universal que estableix que allò que pot empitjorar, empitjorarà.

Aquestes darreres setmanes han succeït coses, i s’han vessat opinions, que no fan més que confirmar el que dic. Anem a pams.

Encara us dol, escòria?

Sobre la crisi financera, una bona part dels nostres telepredicadors -tots ells mileuristes i lliberals de pro-, afirmen que aquesta és deguda a la falta de regulació dels mercats internacionals. Amb alegria proclamen que el capitalisme és mort, mentre exhibeixen una cara de masturbació feliçment culminada quan equiparen la crisi actual amb l’ensorrament del Mur de Berlín. Com que tots aquests gamarusos no han de respondre davant de ningú de les seves afirmacions (prou fan de cobrar per dedicar-se a dir el primer que els surt dels pebrots), no cal ni que n’expliquin les causes ni que n’ofereixen cap solució. No tant perquè algú els demani que ho facin, sinó perquè no en tenen ni punyetera idea. La majoria de persones que tenen com a hobby fer de telepredicador, són la típica porqueria de la “gauche divine” que, des dels seus il·lustres pedestals, guanyats a base de llepar cul i cigala, prediquen a la gent el discurs que, a ells, els permet conciliar el són, torbat inexhorablement per la contradicció entre el seu “status quo” i la fal·làcia intel·lectual amb què revesteixen el seu transfuguisme social. Mirin, imbècils, ni el capitalisme és mort ni es refundarà sobre cap nova base. Hi haurà una liquidació de determinats personatges i una modificació de determinades conductes, i després d’una devallada tornarà a haver-hi un període d’expansió, típica dels cicles inherents al propi sistema.

No es pot dir millor!

Si vostès mateixos no es fessin trampes al solitari, potser podrien preguntar-se si darrera la crisi de les “subprimes” no hi havia una mala decisió política, ben legítima per altra banda, com la de fomentar que tots els ciutadans nordamericans poguessin accedir al mercat de l’habitatge… quan en realitat, i si s’haguessin aplicat criteris emminentment econòmics, mai s’haurien hagut de concedir crèdits a persones que difícilment podrien retornar-los. També podrien parlar, perquè no, que si el preu del diner estava molt baix, les entitats de crèdit havien de fer moltes més operacions per tenir un bon marge de beneficis. Segons els nostres saberuts tertulians, el preu del diner el devien fixar els “especuladors” del mercat, en genèric, i no pas les autoritats monetàries que, casualitats de la vida, eren governamentals. Segons tota aquesta petuleia que pretèn dictar el que hem de pensar, els responsables de la bombolla immobiliària eren els promotors, obviant que bona part del problema eren els polítics dels ajuntaments, que usaven el sól com el manà que proveia les seves arques.

L’estirar més el braç que la màniga ha estat culpa dels banquers i dels taurons financers… si senyor! I com que els estats, els polítics i els mitjans de comunicació no han tingut res a veure amb la situació actual, doncs no en diguem res, no sigui el cas que, de tant independents con són els mitjans de comunicació, aquests els fotessin fora de la menjadora tertulianesca, per explicar les veritats molestes dels seus amos.

Mari Luz... pobrissona!!!!

Però no cal patir per a res, catalans, que els polítics vetllen pel nostre benestar. Si a Sevilla un jutge i una secretària judicial no fan bé la seva feina, i com a resultat de la seva incompetència, una nena és violada i assassinada per un condemnat a qui no es va executar la seva sentència, doncs el Consejo General del Poder Judicial condemna al jutge al pagament d’una multa de 1.500 €, mentre l’administració de justícia aparta la funcionària durant dos anys del seu càrrec. Què poc que valia la teva vida, Mari Luz!. Dues rídicules sancions que provoquen un “motí” entre els pressumptes agreujats, que causa un daltabaix majúscul i un munt de perjudicats considerable entre els usuaris del fallit sistema de justícia espanyol.

Sant tornem-hi. A continuació, grandiloqüents crítiques al corporativisme judicial, i tots a seguir dormint a la palla. Ja hem trobat un culpable, doncs au, la consciència ben tranquila, i a fer la viu-viu. És evident que tant el jutge com la secretària judicial tenen una responsabilitat enorme en el fatal desenllaç de la Mari Luz. Però, a part d’aquesta sanció, que desitjo que sigui major i ferma d’una vegada, la responsabilitat de tot aquest esperpent -la vaga inclosa- és de l’Estat, a través de la seva administració judicial.

I de pas que dimiteixin ells!!

I encara és hora que es parli que l’Estat assumeixi cap responsabilitat per haver fer deixadesa de funcions. No seria lògic que s’exigissin indemnitzacions pels danys causats, en primer lloc a la Mari Luz, i als seus familiars, per la pèrdua irreparable, i a continuació a tots els acusats, testimonis, advocats, empreses, i particulars que han hagut de veure, sense poder-hi fer res- com s’han endarrerit els seus judicis i han hagut de perdre el temps sense poder-ho evitar? Els governants estan exemptes de complir amb les seves obligacions, però en canvi poden exigir-nos a nosaltres el compliment de les nostres obligacions envers ells?

Parlem dels expedients de regulació. Ara perillen molts llocs de treball, com a conseqüència de la crisi financera i de les lògiques dificultats que tenen les empreses per a finançar-se. I en aquesta situació, és evident que hi ha determinades empreses que aprofiten les aigues tèrboles per intentar pescar-hi alguna liquidació. Algunes aprofiten, és clar, però la majoria no fan res més que intentar evitar situacions pitjors. I en aquest context propici ens tornem a trobar, un altre cop, amb la demagògia dels incapaços i dels corruptors del pensament i del llenguatge.

Ara les proclames de moda dels polítics d’esquerres i dels sindicalistes que els segueixen la veta són: “Les empreses s’enduen els beneficis i ens deixen les pèrdues” i “No s’aprovaran expedients que no estiguin justificats”.

Moltes vagues, pocs resultats...

Perquè no deixeu de prendre’ns el pèl, entre tots plegats. Tothom qui vol saber sap que els Expedients de Regulació d’Ocupació (ER0) s’aproven sempre i quan concordin amb algún dels supostos contemplats a la llei. Les reformes de la normativa laboral empreses des de principis dels anys 90 del segle passat, fins ara, han configurat un marc legal en què, justament en situacions de crisi com l’actual, és ara més fàcil que s’aprovin que no pas abans. Perquè justament ara és quan les circumstàncies coincideixen amb els supostes que en permeten l’autorització.

Tots aquest polítics i sindicalistes que ara s’omplen la boca i escupen al cel, no poden amagar -ni els ho hauríem de permetre- que actualment només es troben amb les conseqüències fatals de la seva política de renúncies dels darrers anys. Podran exhibir als quatre vents totes les vagues generals que vulguin, però si observèssim les seves actuacions talment com un balanç econòmic, a l’apartat de pèrdues hi haurien d’apuntar totes les reformes legals que ara els deixen al descobert, mentre que a l’apartat de beneficis només hi podrien fer constar el seu augment constant de representació institucional. Per això ara podran clamar al cel tot el que els doni la gana, però les dades, d’aquí a un temps, només demostraran que tota la cridòria haurà servit pel mateix que fa anys, quan jo els veia resoldre expedients de regulació: per incrementar les indemnitzacions “mínimes” establertes per llei, i per reduir el nombre d’afectats inicialment inclosos en la presentació de l’expedient. Qüestions totes elles que tant les empreses com els negociadors sindicals, autèntics professionals, ja saben que d’entrada s’estableixen en un punt molt baix, per facilitar la posterior venda de l’acord.

Esta dona juitará asta er finá!

Pels que no ho entengueu, el sistema és molt fàcil. Va així: Diguem que l’empresa vol acomiadar 500 treballadors, i no vol pagar més de 20 dies d’indemnització per any treballat, amb un topall màxim de 12 mensualitats; vaja que pretèn pagar-los un any de sou. En realitat, però, l’empresa no vol aconseguir això, el que en realitat desitja és acomiadar-ne tres-cents, està disposada a pagar 40 dies per any treballat, i es pot permetre arribar a pagar un màxim de 360 dies, tres anys, als treballadors que portin molts anys en plantilla.

La conclusió sindical és la següent: “Hem salvat 200 llocs de treball, perquè els nostres “amics” de l’administració d’esquerres només els n’han autoritzat 250 acomiadaments, i 50 prejubilacions. Hem aconseguit doblar els dies d’indemnització i hem aixecat el topall fins als 3 anys, quan l’empresa només n’oferia 1″.

Un nou "Pacto social"? Aneu a buscar el raticida, ràpid!

Al final l’empresa es mostrarà “raonablement” satisfeta, els sindicats s’acontentaran amb un mal acord però que alhora haurà servit per millorar la situació dels treballadors acomiadats i, de pas, garantir la continuïtat futura de la planta i de la plantilla (i, recordem-ho, la dels representants sindicals), els prejubilats remugaran però celebraran el fet de poder plegar de l’empresa i viure de fer “panxing” fins al moment de la jubilació… però i els treballadors acomiadats? Aquests es trobaran al carrer (“de patitas en la puta calle”), amb dos carnets, un el de l’atur, i l’altre el d’afiliat a un sindicat que ni volien ni desitjaven, però que els haurà servit per fer que la “mordida” sindical sigui menys dolorosa que no pas la dels no afiliats. I finalment sortirà la Conselleria de torn lluint medalles, pel significatiu que ha estat la seva duresa amb l’empresa. Plis, plas, plis, plas. Amb els aplaudiments s’abaixarà el teló. Acabada la funció, la desesperació s’apoderarà dels qui seran foragitats del gran teatre sindical.

La reforma que calia... la luterana!

Però de tot plegat només en romandrà el discurs constant que martiritza les nostres orelles, i que deforma l’escassa comprensió del món de la majoria de persones d’aquest país: “els empresaris s’han endut els beneficis, són uns lladres”. Ja ningú recordarà, és clar, que les empreses no existeixen per fer beneficència, i que contribueixen a l’economia de diverses formes: amb cotitzacions socials, amb la seva activitat comercial, i amb el pagament d’impostos i de béns i serveis. I sobre els beneficis també hi ha impostos. Seguirem presentant els empresaris com a “lladres i sangoneres” i sacralitzant l’estat com si aquest fos el Robin Hood del segle XXI. En resum, seguirem amb el discurs catòlic llatí que tant mal ha fet al llarg de la nostra història.

Per no avorrir més als lectors, deixeu que em refereixi a dues perles més d’aquest darrers dies, que no fan si no que reforçar el que explico de la profunda immoralitat de la nostra societat.

Fa un parell de dies es va aprovar l’últim Pacte Nacional sobre innovació tecnològia i no sé quantes coses més. Bé, felicitats a tots plegats pel bonics que som. Però és clar, a continuació sento que el senyor Artur Mas expressa que serà el darrer pacte que firma, si no hi ha contingut real. Ara si que ens ha clavat un bon cop a l’estòmac: Si no hi ha contingut real en aquest pacte, perquè coi l’ha firmat?

ZP i DLL: reunió de farsants!

Finalment, i amb l’ànim ja per terra, surten els dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya, en la clausura del seu Congrés. Afirmen que la sociovergència seria la millor forma de govern per a Catalunya. A continuació, com si fos al circ, surten els del PSC dient que ells aposten per reeditar el govern tripartit. Esquerra (abans ERC) diu que això demostra que la seva opció era la correcta. Iniciativa adverteix que, sense ells, la sociovergència seria realitat. I a CDC, escoltant ploure.

En això m'acabaré convertint

Si volen fer-ho, escoltin: els ciutadans de Catalunya no som rucs, tot i que sovint ho semblem. Així doncs no pretenguin distreure’ns amb les seves beneiteries. Si resulta que no tenen res a dir ni cap “baratija” per a vendre’ns, doncs callin. Ningú els ho retraurà, tranquils. Fins i tot, evitant fer el ridícul potser aconsegueixen fins i tot reduir la desafecció. Sé que és un consell que serà desatès, però és que al pas que van, tant vostès com la societat en què visc, al final aconseguiran que fins i tot jo mateix em senti no ja antisistema, sinó tant sols “fora” del sistema. Del seu sistema, farcit de mentides, enganyifes intel·lectuals, pensaments totalitaris, corrupcions lingüístiques a dojo, putrefacció social, antiamericanisme revestit de por a la llibertat… en resum, d’absurditat progre.