Esperant?
S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional. I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré. Durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats). En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat: l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.
Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà, forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que potser serviran per endevinar tendències futures.
Núvols negres sobre el Govern
El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.
És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net. El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSC, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).
Tots ben progres...
Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSC. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSC els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”. Només cal veure les darreres declaracions d’ahir del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.
Embadalit amb un 3r tripartit
L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit. Tant als socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català: el PSC i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern. Més PSC i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSC, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.
Una foto que cal amagar
L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme. La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment i d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.
Altra cop fora del Govern?
L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSC, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President. I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta. Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:
CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3
La variació d’aquests números permetrà, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:
Majories absolutes, ara?
El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa absolutament impensable a hores d’ara. El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSC fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSC acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris. Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.
Última oportunitat!
Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSC, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes. En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons), PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).
Tornarà a ser "clau"?
Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSC com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.
Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.
Una iniciativa de la societat
El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc) tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques. Aquestes iniciatives, lloables totes elles, d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.
A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:
- - O la formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
- - O bé que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.
PSOE, PP... tant li fa!
Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya. O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra. El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.
S’estan produint, segons el meu criteri, moviments importants en el mapa polític nacional. I s’esdevenen per una qüestió, essencialment, de control del temps. M’explicaré. Durant el transcurs d’aquest any sortirà publicada la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Abans d’acabar l’any se sabrà, ja de forma definitiva, quin serà el model de finançament per a totes les comunitats autònomes (allò de les 17 bilateralitats). En el cas improbable, però possible, que no s’aprovés aquest any, malgrat tot se sabrà l’import que en percebrà la Generalitat, a compte del nou model -aquella quantitat que els socis del tripartit no volen xifrar de cap de les maneres-. Si a tot això li afegim la crisi, es configura un panorama de fi d’etapa que té data de caducitat: l’1 de novembre de 2010, dia en que es compleixen els 4 anys de mandat del President Jose Montilla al capdavant de la Generalitat.Aquests tres factors (Sentència del TC, finançament, i fi de mandat), sumats a la crisi social i econòmica que s’agreujarà, forçaran la situació política, posant-la al limit. I és en aquest context que caldrà interpretar els moviments que els partits polítics catalans començaran a fer, si no és que ja han començat a fer-los. Les eleccions europees, en aquest sentit, no em semblen especialment rellevants en tot aquest procés, tot i que potser serviran per endevinar tendències futures.
Núvols negres sobre el Govern
El que si que serà rellevant serà la sensació global de fracàs de la política catalana. I tots els partits intentaran que aquesta sensació de fracàs no recaigui directament sobre ells. Aquest intent d’esquivar responsabilitats obligarà a moure fitxa a tots els partits polítics embolicats en la reforma estatutària, però especialment als qui tenen responsabilitats de govern, perquè sobre ells recaurà el pes principal -que no únic- de la culpa d’haver permès i tolerat els abusos i preses de pèl dels darrers mesos.
És evident que la política, cada cop més, és immediatesa, imatge i demoscòpia (vísceres) i cada cop menys anàlisi, examen i responsabilitat (cervell). Si no fos així, els resultats de les properes eleccions estarien més que cantats. Però res és clar, perquè cap dels actors que es mouen per l’amfiteatre de la nostra política actua a cara descoberta ni juga net. El tripartit té els dies comptats. Personalment no crec que duri més enllà de finals d’aquest any o, a tot estirar, del primer trimestre de l’any 2010. Penso que durant el primer trimestre de l’any que ve tindrem eleccions anticipades. Només es podria qüestionar aquest escenari si la Sentència del Tribunal Constitucional s’allargués més del previst i no sortís publicada fins a principis del 2010. Una possibilitat que -perquè no?- beneficiaria el PSC, però que en cap cas ajudaria ni a Esquerra (abans ERC) ni a Iniciativa (ICV).
Tots ben progres...
Els dos socis minoritaris del tripartit no poden presentar-se davant de la ciutadania sense haver marcat “paquet” davant del PSC. Qualsevol altre escenari que no sigui el de distanciar-se del PSC els identificaria com a satèl·lits socialistes, un escenari letal per a les lògiques aspiracions d’ambdós grups. El desmarcatge calculat dels seus “amics” requereix, no obstant, dues condicions prèvies: que sigui pactat en el temps i en les formes, i que deixi clares les regles a seguir durant la “separació”. Només cal veure les darreres declaracions d’ahir del líder d’Iniciativa -Joan Herrera- en que manifestava textualment: “la possibilitat que el retard en assolir un pacte sobre el nou model de finançament entre el govern català i l’espanyol pugui enrederir també les negociacions per revisar alguns punts del pacte d’entesa, el qual els ecosocialistes creuen que s’ha de reformular el primer trimestre d’enguany”. Aquest avís d’Iniciativa, sumat a les constats apel·lacions a les “línies vermelles” d’Esquerra, permeten aventurar que el muntatge teatral que, a hores d’ara, només està en fase d’assaig, s’acabarà estrenant d’aquí poc.
Embadalit amb un 3r tripartit
L’objectiu bàsic dels tres partits de la coalició governamental, tot i que cadascun dels socis pugui tenir-ne un de propi, és sumar prou escons com per reeditar un tercer govern tripartit. Tant als socialistes com als ecoprogres, un tercer tripartit no els suposa cap mena de trasbals. Els suposa una simple lluita per augmentar el seus respectius pesos electorals dins de la coalició, a fi i efecte de tenir les mans més o menys lliures -en el cas dels socialistes-, o bé de tenir més influència -en el cas dels ecoprogres-. Aconseguint una millora de representació dins de la futura coalició ja es donaran per satisfets. Amb aquesta “bandera” (la de ser més forts al tripartit) en tenen suficient per fer la campanya electoral, atès que els seu “objectiu” se centra, únicament i exclusiva, en tenir majoria per poder fer un govern de “progrés”. Ho direm clar i català: el PSC i Iniciativa només es disputen la força de cada u en un mateix govern. Més PSC i menys iniciativa significarà, per al votant socialista, més “seriositat”, mentre que més Iniciativa i menys PSC, significarà, per al votant ecoprogre, més “política d’esquerres”. La simplicitat de sempre. En resum, la formació d’un nou tripartit seria l’objectiu tàctic, mentre que l’estratègia electoral seria la d’intentar augmentar-ne els respectius percentatges d’influència.
Una foto que cal amagar
L’element discordant és, òbviament, Esquerra (abans ERC). Perquè? Per que aquest partit no es mou només en l’eix d’esquerra/dreta, sinó que, preferentment es mou en l’eix catalanisme/espanyolisme. La direcció potser no, però els seus simpatitzants i votants primen més aquest darrer eix. I les dades electorals més recents indiquen una claríssima davallada electoral, que tots els analistes atribueixin al seguidisme dels socialistes i a la pèrdua de perfil nacional . Per això els republicans no poden permetre’s que el seu electorat imagini la possibilitat de reeditar un tercer tripartit. Han de fer veure que tallen aquesta possibilitat de soca-rel, perquè si no corren el risc d’enfonsar-se electoralment i d’arrossegar, en la caiguda, les expectatives de futur del seu lider actual, Joan Puigcercós, previsible cap de cartell.
Altra cop fora del Govern?
L’eix catalanisme/espanyolisme serà bàsic en les properes eleccions nacionals. Això obligarà als republicans a anar dibuixant un escenari d’enfrontament que vagi de menys a més, primer amb el PSOE -com ja passa actualment-, després amb el PSC, i finalment amb el propi President Montilla. En aquesta inevitable escenificació res seria millor que una nova expulsió dels republicans del govern, tal i com succeí amb el primer tripartit, o bé una marxa voluntària dels republicans, pactada degudament amb el President. I no només seria beneficiós per a Esquerra si no també per als socialistes. Als uns els permetria accentuar el perfil nacional català, mentre que als altres els permetria accentuar el perfil nacional… espanyol. Tot això, no per previsible menys cert, està obligat a tenir una translació numèrica. I és en el terreny dels números on la batalla serà cruenta. Vegem les dades de les darreres eleccions nacionals per entendre el pa que s’hi donarà:
CiU 48 , PSC 37 ERC 21, PPC 14, I CV 12, C’s 3
La variació d’aquests números permetrà, tant a Esquerra com a Convergència i Unió, fer un nou dibuix de la política catalana. I la única possibilitat que tindrà Convergència i Unió d’impossibilitar la reedició el tripartit passa per tres possibles escenaris, de molt difícil abast:
Majories absolutes, ara?
El primer, seria aconseguir una suma de més de 68 escons, cosa absolutament impensable a hores d’ara. El segon seria aconseguir que la suma d’escons dels tres grups del tripartit fos inferior a la de la pròpia Convergència i Unió. Escenari certament inimaginable, atès que CiU hauria d’augmentar moltíssim la seva representació (pràcticament 15 escons) i el tripartit disminuir-la notablement (perdre’n 8 o més). Això suposaria l’entrada d’algun grup nou al Parlament (les CUP o UPyD?) o un increment espectacular del PP i de Ciutadans. Escenari que, a mi en particular, se’m fa difícil d’imaginar. El tercer escenari, i potser l’únic factible de veres, seria que la diferència entre CiU i PSC fos molt més gran que l’actual (d’uns 15 escons) i que el tripartit quedés per sota de la majoria absoluta. Seria certament complicat que el PSC acceptés, en aquestes condicions, liderar el govern, i encara més inversemblant que acceptés formar-ne part, però deixant-lo sota la direcció d’algun dels socis minoritaris. Un escenari com aquest potser facilitaria el retorn de CiU al govern, tot i que els deixaria amb un marge de governabilitat certament escàs.
Última oportunitat!
Si observem aquests tres possibles escenaris veurem clar que Convergència i Unió només pot plantejar una forma d’intentar aconseguir la Generalitat, que no passi per aconseguir la majoria absoluta: Rebentar l’estratègia de desmarcatge d’Esquerra (que indubtablement es produirà), eixamplar la majoria parlamentària de forma clara respecte al PSC, i situar Esquerra en posició de feblesa respecte a la pròpia CiU i als socialistes. En resum, que li caldrà forçar un escenari electoral en que els resultats electorals s’assemblin als següents: CiU (56 escons), PSC (39 escons), Esquerra (16 escons), PP (14 escons), Iniciativa (7 escons), C’s o UPyD (3 escons).
Tornarà a ser "clau"?
Només en un escenari en què la geometria variable beneficiï sempre CiU seria possible concebre un govern en clau nacional, sempre i quan Esquerra no pugui tenir la “clau” del govern excepte, és clar, que sigui per fer-la servir conjuntament amb CiU. Si Esquerra tingués la possibilitat d’emprar la “clau” amb altres socis que no siguin CiU, s’estaria segellant la tomba política d’Artur Mas, qui ja ha manifestat que no tornarà a presentar-se a unes noves eleccions, si a la tercera no obté la Presidència de la Generalitat. Si CiU vol conservar alguna possibilitat de triomf ha de potenciar tot aquell discurs que provoqui rebuig cap al PSC com a força catalanista, ha de forçar l’acorralament polític del Govern i d’Esquerra al Parlament per obligar als republicans a fer més difícil el distanciament pactat del tripartit (perquè no una moció de censura, a partir del segon trimestre d’aquest any, per visualitzar-ho?), mobilitzar les seves bases al màxim, incentivar la participació electoral d’aquells segments de població impregnats de catalanisme, alhora que desmotivar la de la població espanyolista i, finalment, no concedir a Esquerra cap respir fora del tripartit.
Conclusió final: Quan arribi la Sentència del Tribunal Constitucional, CiU ha de disparar primer, proposant una alternativa nacional clara i contundent, però inassumible per Esquerra -si no és trencant el tripartit-, ha de plantejar una moció de censura que obligui Esquerra a votar a favor del govern, i… esperar que el poble de Catalunya passi comptes electoralment. Si vol guanyar de debò només té aquesta opció.
Una iniciativa de la societat
El que CiU no ha de permetre, en cap cas, és que les iniciatives que des de la societat civil s’han endegat (Plataforma pel Dret de Decidir, Els 10000 a Brussel·les, etc) tinguin cap mena de transcendència en la vida política nacional, més enllà de servir de cataplasma de la malaltia que pateix el nacionalisme. Perquè el nostre mal -la guerra civil catalanista- no se solucionarà pas amb iniciatives espectaculars, sinó amb decisions polítiques autèntiques. Aquestes iniciatives, lloables totes elles, d’obtenir rellevància política, només beneficiarien Esquerra, perquè ocultarien les seves fallides apostes pel tripartit i situarien el debat en un terreny -el de la independència- totalment fals i virtual, a hores d’ara. Actualment no calen emmascaraments independentistes, sinó polítiques nacionals contundents. I aquestes no es produeixen des de fora de la política, sinó des de dins.
A les properes eleccions cal que l’electorat català rebi un missatge clar i contundent d’Esquerra, en el sentit d’afirmar públicament que, després de les eleccions només contemplaran dues possibilitats de pacte:
- - O la formació d’un govern catalanista entre Esquerra (abans ERC) i Convergència i Unió (CiU), en el qual la pugna electoral només serveixi per dirimir la força de cada grup en el futur govern.
- - O bé que només participaran en un govern de coalició, presidit pel president Joan Puigcercós, en què hi només hi haurà un únic objectiu nacional, com podria ser el concert econòmic. i si això no fos possible, que passaran a l’oposició.
PSOE, PP... tant li fa!
Tot el que per part d’Esquerra no sigui comprometre’s amb algun d’aquests dos supòsits seran falses promeses fetes amb la intenció de tornar a enredar el poble de Catalunya per servir, en safata de plata, als socialistes el govern de Catalunya. O Esquerra torna al catalanisme, o el catalanisme ha de foragitar Esquerra. El que no pot ser, en cap cas, és que el catalanisme permeti envernissar els qui ja han demostrat, sobradament, que són els seus enemics: els espanyols, siguin d’esquerres o de dretes. Siguin socialistes o populars. Tots ells, lamentablement, llops… uns amb pell de xai, i els altres no, però llops a fi de comptes.
Like this:
Like S'està carregant...
Al final del comentari donava una previsió sobre el resultat que, modèstia apart, s’ha acostat bastant al que finalment s’ha produït. Preveia que el Putxi treuria un 44% dels vots (37% + 9%), que en Joan Carretero treuria un 32% (un 28%) i que els carodians estarien en un 24% (26%). Tenint en compte que era una simple estimació, no està gens malament, no?
d’esperar el resultat de les properes eleccions nacionals. Hem de recordar, per si algú no ho tenia en compte, que ERC és el partit en el que hi ha una contradicció més gran entre el que pensa la militància i el seu electorat: i només cal tenir present que la victòria curta d’en Joan Puigcercós té una cara i una creu: la cara és la legitimitat que la victòria li dóna per liderar el partit… la seva creu és que té un 63% de la militància que no el vol. Quan s’acabi el congrés, el gran espanyol que tenim de President de la Generalitat ja tindrà les mans lliures per fer el què vol… i amb una ERC sense capacitat de fer res que contradigui l’aposta estratègica acordada al seu dia, de donar suport sempre i per sempre a un govern “d’esquerres”, malgrat que sigui espanyol, a la nova direcció d’ERC només li quedarà una política: menjar-se tots els gripaus que Montilla vulgui, a canvi de mantenir les cadires calentes dels centenars de vividors col·locats a l’administració. I això la militància ho pot suportar, sempre i quan visqui de deixar-se encular, però no l’electorat. Joan Carretero, com deia aquell, només et caldrà esperar a veure passar el cadàver de la màfia calabresa per davant teu.
- El nivell d’abstenció ha augmentat 4’77 punts percentuals, passant del 75’96% de fa 4 anys, fins al 71’19% de les eleccions d’aquest diumenge. A efectes comparatius val la pena ressaltar que diversos comentaristes han opinat que aquests resultats, per al PSOE, eren tant bons, i fins i tot millors, que els de l’any 1982 (el de la primera victòria del senyor Felipe González). Qui vulgui informar-se, i parlar amb criteri, podrà fàcilment comprovar com, en aquelles eleccions, va votar el 80’83% del cos electoral català (9’72% més), i el percentatge del PSOE va ser del 45’83%, o sia mig punt més que ara. I aleshores el cens electoral era de 4.310.869 electors, no com en les actuals, en què el cens electoral era de 5.211.639. Aleshores el senyor González va treure 1.575.601 vots (obtenint el mateix nombre d’escons que ara), i actualment aquest mateix senyor -amb l’acompanyament de ZP- n’ha tret 1.672.777 (97.176 més). A tots nivells, doncs, és mentida l’afirmació que aquests són els millors resultats del PSOE a Catalunya: Els millors continuen sent els de l’any 1982, agradi o no.
És evident, doncs, que en gran mesura els 343.313 vots que en conjunt perden ERC i IC van a parar al PSOE, que en guanya pràcticament 190.000. De la vora de 155.007 vots que restarien per assignar-los com a pèrdues, sembla lògic que puguin imputar-se fàcilment als vots en blanc, que sumen 23.499 vots més respecte de les passades eleccions generals, o bé als 8.027 vots nuls més que també hi ha hagut, o perquè no als 6.579 vots que ha obtingut el Partit Republicà Català (RC). En qualsevol cas, la suma d’aquestes tres opcions (38.105 vots) tampoc acabaria d’explicar la forta devallada patida per ERC, essencialment. No seria tampoc il·lògic pensar, conseqüentment amb les dades exposades, que els 127.000 que ens faltarien imputar a aquestes dues formacions hagin anat directament a d’altres opcions encara més minoritàries (en menor mesura), i si, en canvi cap a l’abstenció. Cal tenir present que, en aquests darrers comicis, a Catalunya, hi han participat Ciutadans i la UPD de Rosa Díaz, que en conjunt sumen 33.365 vots catalans, uns vots que perfectament podrien haver sortit del PSOE i del PP (en menor mesura), i que accentuarien encara més el traspàs de vots d’ERC i ICV cap al PSOE de ZP.
A tall de conclusió, i per no cansar més els lectors, voldria fer un darrer comentari arrel de la sensació que sembla haver-se instal·lat en ambients nacionalistes, sobre que la política catalana cada cop està més espanyolitzada. Jo crec, i les dades semblen donar-me part de raó, que això no és tant cert com alegrament afirmem sense encomanar-nos a cap dada concreta. Com que amb ICV no sé si imputar-los del costat espanyol o del català, m’abstindré de considerar-los, fins que ells no siguin capaços de decidir-se. Com deia el gran Pete Seeger: “Wich side are you on, boy?”.
Per a ells acceptar que el senyor 
