Ahir, a 1/4 de 12 de la nit vaig sentir fàstic. És fàcil d’imaginar el perquè. Era repugnant sentir els xiscles que el gol de Cesc Fàbregas havia provocat entre els meus conciutadans. L’encert del darrer penal del jugador català de l’Arsenal, que donava la classificació per a les semifinals de l’Eurocopa 2008, a la selecció espanyola -enfrontada a Itàlia-, era el tret de sortida a les manifestacions embogides dels espanyols que, desgraciadament, viuen a Catalunya. En el barceloní barri on jo visc, a Les Corts, potser les celebracions no van deixar de ser les normals, o si més no, les previsibles. Segurament més de les que jo hauria volgut sentir, però moltes menys de les que alguns “espanyolistes” haurien desitjat. Tot i que, mirat fredament, van durar molt poca estona, i amb prou feines representaven a petits grups de gent, em van molestar profundament. A mi, afortunadament, encara se’m remou l’estómac quan sento aquell crit gutural dels espanyols bramant el nom del seu estat.

Segurament tot plegat no té més importància, ni tampoc té cap translació a cap més àmbit que no sigui l’estrictament sentimental o al testicular, que és on el pensament espanyol es troba més a gust amb si mateix. No obstant, em sembla destacable la desinhibició amb que, els darrers anys, es va exterioritzant l’orgull de ser espanyol, fins i tot a Catalunya. Segurament és un procés al qual hi hauríem arribat igual (tant li fa si l’haguéssim intentat evitar), atès que la “modernització” i l’”estandarització” d’Espanya a nivell mundial, fan que ja no els sigui vergonyós l’exhibició de llurs insígnies nacionals, sense cap pudor. Aquest estat de coses actual és la conseqüència natural del pas del temps. Però quan dic “conseqüència natural” no vull dir que hagi estat un procés neutral. Aquesta presa de consciència nacional espanyola ha estat induïda i estimulada a consciència pel poder polític i mediàtic espanyol, i és el resultat final de l’ocultació deliberada i perniciosa de la seva història, quan no de la manipulació directa de la mateixa. Només cal veure aquella sèrie repulsiva que va emetre TVE sobre una família durant la transició democràtica (Cuéntame cómo pasó), per adonar-se de la voluntat clara d’endolcir i fer agradables, a ulls dels propis espanyols, un període negre i fosc de la seva -i per desgràcia nostra- història. I conseqüentment d’acceptar-la amb normalitat.

Quan a les escoles, a les famílies, i als àmbits de relació comuns, les referències a la història d’Espanya -més negra que el carbó- han desaparegut, l’aparició d’un nou relat espanyol -discurs, en deien abans- té assegurat el triomf. I enfront d’aquest nou relat nacional espanyol, totalment desacomplexat, els catalans no hi podem oposar cap altre discurs equivalent, no ja tant potent com el dels nostres veïns, sinó ni tant sols una mica sostenible. I la profunda caspositat que encara exhibeix Espanya de forma impúdica, és el clau al qual s’agafen tots els espanyols que, tot i portar un munt d’anys a Catalunya, es continuen negant a adoptar un nou marc nacional de referència. D’on us penseu que ve sinó el seguiment del Txikilicuatre fins i tot a casa nostra?

El fumut és que ells han sabut “curar” els seus mals, a base de negar que existissin i d’inventar-se un passat fictici i idíl·lic, mentre nosaltres seguim a roda d’aquesta púrria illetrada i analfabeta a qui, no sé per quins set sous, respectem i tractem de forma diferent a com ells ens tracten. És evident que les seves armes són molt potents, i que les nostres, des de fa anys, estan rovelladíssimes. No obstant, estic convençut que, a Catalunya i a Euskadi, els espanyols encara no s’hi senten prou segurs. El que hem d’aconseguir, doncs, és que des de la indiferència que provoquem als fills espanyols de la immigració hispana dels anys 60, evitem la hostilitat descarada amb que podrien actuar si no hi posem aturador. I solucions n’hi ha unes quantes. Algunes no les diré en el bloc -em podrien jutjar-, però d’altres passarien per deixar-los clar que de la seva simbologia en passem com de la merda.

El diumenge que ve, dia de la final de l’Eurocopa, que jugaran Espanya i Alemanya, pengem als balcons banderes catalanes i alemanyes… però fem-ho després que perdin. Us asseguro que això els deixarà fets una merda, i els farà callar durant molt de temps. Si pengeu la bandera abans, i guanyen, les hòsties les rebríem nosaltres. Sempre he sabut com provocar-los, i us puc assegurar que un espanyol és l’animal més fàcil de provocar. Si al final guanyen l’Eurocopa, fem com deia el gran Cervantes: “Ladran, luego cabalgamos.”

Per acabar voldria fer un comentari breu. Entre els semifinalistes hi ha quatre dels països amb els historials genocides i totalitaris més “sagnants” del món: Rússia, Alemanya, Turquia i Espanya. Em faig una pregunta des de fa dies, i és la següent: Qui guanyarà, el país més genocida en quantitat (Rússia, Alemanya, Turquia o Espanya, ordenats per nombre de morts) o en qualitat (Rússia, Espanya, Alemanya o Turquia, ordenats per durada d’anys de dictadures)?