Però és que a més el Gernika té altres limitacions que haurien fet quedar en el ridícul més espantós l’organització espanyola en particular i, per extensió, a la resta. No ens estranyaria gaire que Manuel Tapial i el seu pare (els Manolos) haguessin posat més d’una espelmeta a santa Rita per tal que s’avortés l’operació. Resulta que la velocitat de creuer del Gernika és d’uns 8 o 9 nusos i que hauria trigat gairebé tres dies en arribar a port, suposant que els motors haguessin resistit. La distància entre el port cretenc de Kolymbari i el d’Ashdod és de 630 milles nàutiques i l’autonomia de combustible del barco no supera les 500. S’imaginen el panorama? Al segon dia, abans de topar-se amb les patrulleres israelianes, el Gernika hauria quedat a la deriva donat que no hi ha escala possible per proveir-se de combustible. El món sencer hauria pogut contemplar el show d’un vaixell “d’ajut humanitari” sense cap ajut i amb 45 progres histèrics penjats enmig del Mediterrani. Qui hauria anat a rescatar-los, els grecs o els israelians? Ens fa l’efecte que els grecs, arruïnats com estan per tres generacions, no haurien estat en disposició de gastar ni un euro per treure les castanyes del foc a una trepa que només els ha donat problemes, que els ha posat en un compromís internacional i que, a sobre, està comandada per l’inefable Manuel Tapial, que va aprofitar el viatge i l’estada a Grècia per anar a tocar una mica més els pebrots afegint-se als “Indignats” d’allà a la plaça Syntagma.

Ara només resta esperar quants dies trigarà el Gernika en recórrer les gairebé 1.300 milles nàutiques que té per endavant. Bé, no, cal esperar més coses… ¿Tindrem la sort que algun mitjà de comunicació hi enviï un corresponsal perquè ens narri en detall el final del periple? ¿Els motors resistiran o caldrà que el remolquin des de Sicília? En l’improbable cas que s’enfonsi, ¿quina companyia asseguradora se’n farà càrrec? ¿L’Agència Tributària farà un seguiment de les operacions econòmiques d’aquesta aventura anti-israeliana? ¿Quina és la procedència dels 400.000 euros que ha costat la broma? ¿Segur que només han estat 400.000 euros? ¿Alguna administració pública ha subvencionat aquest despropòsit? ¿A nom de qui està aquest vaixell tan valuós? ¿Què faran amb ell? ¿Algun organisme oficial farà un seguiment d’on van a parar els diners en cas de venda? ¿Cap partit parlamentari demanarà una comissió o una compareixença? ¿Les televisions públiques ens sorprendran amb un reportatge documentat sobre aquest afer? ¿La Fiscalia de l’estat i les forces de seguretat no hi tenen res a dir?

Sí, som conscients que tanta pregunta al final de l’entrada pot donar la sensació que es tracta de la sèrie Soap (Enredo), però aquest atac constant contra Israel no té cap gràcia, encara que ara els organitzadors proclamin que “el barco de Rumbo a Gaza se ha convertido en un símbolo de la resistencia civil frente a la injusticia y al poder de la sinrazón”, una definició que, excepcionalment, no va gaire errada. Efectivament, el Gernika i l’operació Rumbo a Gaza simbolitzen la injustícia i l’abús. La resistència civil la representem tots els que estem farts de suportar tanta impostura i que els nostres impostos es destinin a sabotejar un estat democràtic. No ens cal cap subvenció per denunciar i investigar fins on calgui aquesta operació vergonyosa.

Torneu, torneu. Us estem esperant.

Publicat al blog dels HASBARA-ts (http://hasbarats.blogspot.com/). Si algun islamo-subnormal vol comentar-lo, que s’adreci a la pàgina original. En aquest blog no hi té res a dir.

Hi ha actituds que no fan cap bé. I les declaracions del President Artur Mas —a El Periódico del diumenge 30 de gener— dient que no té clar que ha de fer el dia de la consulta sobiranista de Barcelona —10-A— en formen part. El president de la Generalitat, quan feu les declaracions sobre el vot sobiranista a Barcelona, era perfectament conscient de la possibilitat real d’esdevenir president, i intuïa  la lamentable situació de les finances de la Generalitat. O sia que ara no s’hi val a excusar-se en cap d’aquestes dues situacions per fer-se enrera. Si no volia comprometre’s, el moment d’evitar-ho era aleshores, no al cap de 6 mesos.

Jo ja he votat per correu. L'Artur Mas no pot fer el mateix?

L’argument emprat pel President, a l’afirmar que en l’actualitat ell representa 7 milions i mig de catalans, molts dels quals hi són contraris, em sembla demencial i pitjor encara, una bufetada als milers de catalans que hi són favorables, i que en un nombre superior al mig milió de persones, ja ho han expressat a les urnes. Què potser uns valen més que altres? Reblar-ho dient que en aquests moments cal evitar tot allò que generi conflicte, ho trobo una forma molt “suau” d’empastifar tot el camí recorregut des d’Arenys de Munt. Quins conflictes han generat els referèndums fins ara? M’agradaria saber-ho per saber el que m’he perdut.  L’argumentari sencer no s’aguanta per enlloc. Si les decisions polítiques s’haguessin de regir pels mateixos criteris de majoria que usa el President per la consulta de Barcelona, el govern actual de la Generalitat no n’hauria de prendre cap ni una. O potser no hi ha 73 diputats contraris a la seva política? Renunciarà, seguint la mateixa lògica, a prendre cap decisió?

Que potser tenim por del que diran?

Artur Mas, President, no seré jo qui ara et negui el pa i la sal. Entenc que tinguis recels a l’hora de prendre una decisió valenta i compromesa com ho serà, sense dubte, la de participar al referèndum del 10-A. I si aquests temors tenen raó de ser—ben possible coneixent com les gasten els polítics “democràtics” espanyols— em sembla que tens una solució ben senzilla per estalviar-vos, tant  tu com la institució, les conseqüències negatives d’un posicionament contundent sobre la independència. Fes com he fet jo i molts altres barcelonins: vota per correu, i liquida la controvèrsia comunicant-ho a la premsa després d’haver-emès el vot. Que podria passar? Que Intereconomia malparlès de tu durant dues setmanes? Artur, fer-te enrera ara seria fer el ridícul, i com deia al principi, i com sàbiament expressava sovint el primer President de la Generalitat restituïda, en Josep Tarradellas i Joan, “en política es pot fer tot, tret del rídicul”. Quan vulguis, President, vinc a Palau a recollir el teu vot.

Finalment m’he decidit a canviar el nom del blog. A partir d’avui mateix es dirà The Wrath of God, La Còlera de Déu. Per què? Perquè arrel d’una visita virtual a la Wikipèdia vaig assabentar-me que amb aquest nom havia estat batejat l’operatiu israelià que va liquidar tots els criminals palestins que havien participat, instigat i propiciat l’assassinat d’atletes israelians als Jocs Olímpics de l’any 1972. I em va semblar un bon nom per a un blog que pretèn passar comptes amb tots aquells que d’una forma o altra han volgut “assassinar” el país, i encara avui perseveren en aital objectiu.

Que cap enemic del nostre poble sobrevisqui!

Que ningú interpreti que pretèn ser un blog que propugna passar per les armes tots els enemics de Catalunya. Dissortadament això no és possible. Ens haurem de conformar amb “denunciar” tots els qui ens volen foragitar del món. La batalla final ja ha començat. O ells o nosaltres. I jo m’inclino pels nostres amb totes les armes de què disposem: la raó és nostra, i si cal  recòrrer a LA CÒLERA DE DÉU, fem-ho. Que Déu nostre senyor il·lumini els nostres enemics i els faci tèmer la nostra força.

Aquest tall de veu del programa de Catalunya Ràdio que La Zarzuela va “recomanar” -amb èxit- que no s’emetès pel programa “Tot és molt confús”, és d’un inofensiu que tomba d’esquena. Però si ha disgustat la Casa Real dels hispano-serbis, deu ser per algun motiu, que a mi se m’escapa. Però no havíem acordat que aquest imbècil seguidor dels Principios Fundamentales del Movimiento, era un “campechano”? I per què doncs les presses per impedir l’emissió del tall? Seguint l’estela dels enllaços alcohòlics (Whiski-Links), i atesa la molèstia que els causa a la família de continuadors del genocidi cultural, en publico l’enllaç al YouTube, abans que en forcin la retirada, i en previsió que això darrer succeeixi, me’n reservo una còpia pròpia que he fet, per si l’haguès de menester. En fi, gaudiu de la facilitat amb què la casa reial hispano-sèrbia esdevè un urinari públic: on tothom s’hi pixa, vaja.

Ja n'has renegat, fill d'Utah?

Jo us deixo amb la fotografia impagable de quan l’imbècil va jurar uns Principios Fundamentales dels quals encara a dia d’avui no ha renegat. Això vol dir que continuen sent els seus, oi? Com que no es troba el vídeo a l’enllaç al Youtube que havia penjat, aneu al final de la notícia que us enllaço, i allà encara es pot escoltar el decrèpit que regna l’imperi decadent hispano-serbi: http://www.cronica.cat/noticia/El_Rei_sempipa_amb_CatRadio.