<<La goleada del Plan Condor

Un exsenador peruano denuncia que la victoria de Argentina frente a Perú por 6 a 0 en el Mundial del 78 fue pactada entre los dictadores de ambos países

Era un 25 de mayo de 1978 cuando los 13 opositores al entonces dictador peruano, Francisco Morales Bermúdez (1975-1980), fueron trasladados en un avión militar de su país a un regimiento de Jujuy, al noroeste de Argentina. Allí llegaron sin DNI, pasaporte, muda de ropa o dinero. Después los trasladaron a Buenos Aires, donde fueron alojados en centros clandestinos de detención. “Nuestros familiares avisaron a las delegaciones de derechos humanos”, atestiguó en Perú Ledesma, exsenador de Izquierda Unida, ante emisarios del juez de Buenos Aires Norberto Oyarbide, según publicó ayer el periódico Tiempo Argentino. “Desde París hubo un emplazamiento al Gobierno argentino para que nos dejara en libertad, a lo que el Gobierno argentino se negó. Ante la insistencia de París, el Gobierno de Videla aceptó ponernos en libertad a condiciones de que Francia comprara nuestros pasajes”, añadió Ledesma.

“Al salir a Francia nos salvamos del lanzamiento que Morales Bermúdez y Videla habían acordado, que era el lanzamiento de una persona al mar desde un avión en vuelo, por lo que no quedaba resto alguno”, dijo Ledesma refiriéndose a los llamados vuelos de la muerte en los que la dictadura argentina (1976-1983) hacía desaparecer a los opositores. Videla los había aceptado “como prisioneros de guerra con la condición de que Perú le permita el triunfo de Argentina en el campeonato mundial de fútbol, porque esto tenía importancia para Videla: necesitaban ese triunfo para limpiar la mala imagen de Argentina en el mundo”, añadió Ledesma. Fuentes del juzgado de Oyarbide informaron a EL PAÍS de que un periodista peruano también atestiguó la misma versión.

Aquel 6 a 0 en la segunda fase del Mundial de 1978 se jugó el 21 de junio, casi un mes después del secuestro de los 13 opositores y antes de su liberación. Argentina debía ganar a Perú por cuatro goles de diferencia para superar en el grupo a Brasil y clasificarse para la final frente a Holanda. La selección local venció por 3 a 1 a la holandesa y se consagró campeona del mundo por primera vez. Diversas investigaciones periodísticas reconstruyeron denuncias de presuntos sobornos y extorsiones a ciertos jugadores peruanos para dejarse golear. Además, ese año la dictadura de Videla concedió a la de Morales Bermúdez un préstamo y un cargamento de 14.000 toneladas de trigo.

El juez Oyarbide pidió la semana pasada la detención de Morales Bermúdez por los presuntos secuestros y torturas como parte del Plan Cóndor. Hasta ahora, las investigaciones judiciales en Argentina contra esa operación de los regímenes sudamericanos apuntaban contra Chile, Bolivia, Paraguay, Brasil y Uruguay, pero no contra Perú.

Morales Bermúdez, de 90 años, reaccionó diciendo que él era inocente y que no debía rendir cuentas ante la justicia argentina, sino, en todo caso, ante la de su país. “Yo me someto totalmente a la justicia peruana. Estas cosas no tienen por qué juzgarse en países extranjeros”, dijo el exdictador, que atacó a Oyarbide por querer imitar al juez español Baltasar Garzón con sus procesos contra el terrorismo de Estado de Chile y Argentina. El exdictador negó que su país estuviera involucrado en el Plan Cóndor y afirmó que su Gobierno no buscó perpetuarse, sino que fue de transición hacia la democracia. Claro que duró cinco años.

“Había un grupo de izquierda radical que comenzó a manejar ciertas situaciones que dificultaban el proceso [de regreso a la democracia]“, dijo Morales Bermúdez. “Entonces, el Gobierno tomó la decisión de deportarlos y ésas fueron las circunstancias en que llegaron a Argentina”, añadió el exdictador. Algunos de aquellos 13 terminaron volviendo a su país al final del régimen, como Ledesma, que fue elegido para la asamblea constituyente que comenzó sus sesiones el 28 de julio de 1978 y finalizó un año después.

Morales Bermúdez dijo que se presentaría ante la justicia de su país para que se investigaran aquellas expulsiones. Ledesma y otra de las víctimas, el también exparlamentario Ricardo Letts, respondieron que ellos también irán a los tribunales peruanos.>>

Però és que a més el Gernika té altres limitacions que haurien fet quedar en el ridícul més espantós l’organització espanyola en particular i, per extensió, a la resta. No ens estranyaria gaire que Manuel Tapial i el seu pare (els Manolos) haguessin posat més d’una espelmeta a santa Rita per tal que s’avortés l’operació. Resulta que la velocitat de creuer del Gernika és d’uns 8 o 9 nusos i que hauria trigat gairebé tres dies en arribar a port, suposant que els motors haguessin resistit. La distància entre el port cretenc de Kolymbari i el d’Ashdod és de 630 milles nàutiques i l’autonomia de combustible del barco no supera les 500. S’imaginen el panorama? Al segon dia, abans de topar-se amb les patrulleres israelianes, el Gernika hauria quedat a la deriva donat que no hi ha escala possible per proveir-se de combustible. El món sencer hauria pogut contemplar el show d’un vaixell “d’ajut humanitari” sense cap ajut i amb 45 progres histèrics penjats enmig del Mediterrani. Qui hauria anat a rescatar-los, els grecs o els israelians? Ens fa l’efecte que els grecs, arruïnats com estan per tres generacions, no haurien estat en disposició de gastar ni un euro per treure les castanyes del foc a una trepa que només els ha donat problemes, que els ha posat en un compromís internacional i que, a sobre, està comandada per l’inefable Manuel Tapial, que va aprofitar el viatge i l’estada a Grècia per anar a tocar una mica més els pebrots afegint-se als “Indignats” d’allà a la plaça Syntagma.

Ara només resta esperar quants dies trigarà el Gernika en recórrer les gairebé 1.300 milles nàutiques que té per endavant. Bé, no, cal esperar més coses… ¿Tindrem la sort que algun mitjà de comunicació hi enviï un corresponsal perquè ens narri en detall el final del periple? ¿Els motors resistiran o caldrà que el remolquin des de Sicília? En l’improbable cas que s’enfonsi, ¿quina companyia asseguradora se’n farà càrrec? ¿L’Agència Tributària farà un seguiment de les operacions econòmiques d’aquesta aventura anti-israeliana? ¿Quina és la procedència dels 400.000 euros que ha costat la broma? ¿Segur que només han estat 400.000 euros? ¿Alguna administració pública ha subvencionat aquest despropòsit? ¿A nom de qui està aquest vaixell tan valuós? ¿Què faran amb ell? ¿Algun organisme oficial farà un seguiment d’on van a parar els diners en cas de venda? ¿Cap partit parlamentari demanarà una comissió o una compareixença? ¿Les televisions públiques ens sorprendran amb un reportatge documentat sobre aquest afer? ¿La Fiscalia de l’estat i les forces de seguretat no hi tenen res a dir?

Sí, som conscients que tanta pregunta al final de l’entrada pot donar la sensació que es tracta de la sèrie Soap (Enredo), però aquest atac constant contra Israel no té cap gràcia, encara que ara els organitzadors proclamin que “el barco de Rumbo a Gaza se ha convertido en un símbolo de la resistencia civil frente a la injusticia y al poder de la sinrazón”, una definició que, excepcionalment, no va gaire errada. Efectivament, el Gernika i l’operació Rumbo a Gaza simbolitzen la injustícia i l’abús. La resistència civil la representem tots els que estem farts de suportar tanta impostura i que els nostres impostos es destinin a sabotejar un estat democràtic. No ens cal cap subvenció per denunciar i investigar fins on calgui aquesta operació vergonyosa.

Torneu, torneu. Us estem esperant.

Publicat al blog dels HASBARA-ts (http://hasbarats.blogspot.com/). Si algun islamo-subnormal vol comentar-lo, que s’adreci a la pàgina original. En aquest blog no hi té res a dir.

Hi ha actituds que no fan cap bé. I les declaracions del President Artur Mas —a El Periódico del diumenge 30 de gener— dient que no té clar que ha de fer el dia de la consulta sobiranista de Barcelona —10-A— en formen part. El president de la Generalitat, quan feu les declaracions sobre el vot sobiranista a Barcelona, era perfectament conscient de la possibilitat real d’esdevenir president, i intuïa  la lamentable situació de les finances de la Generalitat. O sia que ara no s’hi val a excusar-se en cap d’aquestes dues situacions per fer-se enrera. Si no volia comprometre’s, el moment d’evitar-ho era aleshores, no al cap de 6 mesos.

Jo ja he votat per correu. L'Artur Mas no pot fer el mateix?

L’argument emprat pel President, a l’afirmar que en l’actualitat ell representa 7 milions i mig de catalans, molts dels quals hi són contraris, em sembla demencial i pitjor encara, una bufetada als milers de catalans que hi són favorables, i que en un nombre superior al mig milió de persones, ja ho han expressat a les urnes. Què potser uns valen més que altres? Reblar-ho dient que en aquests moments cal evitar tot allò que generi conflicte, ho trobo una forma molt “suau” d’empastifar tot el camí recorregut des d’Arenys de Munt. Quins conflictes han generat els referèndums fins ara? M’agradaria saber-ho per saber el que m’he perdut.  L’argumentari sencer no s’aguanta per enlloc. Si les decisions polítiques s’haguessin de regir pels mateixos criteris de majoria que usa el President per la consulta de Barcelona, el govern actual de la Generalitat no n’hauria de prendre cap ni una. O potser no hi ha 73 diputats contraris a la seva política? Renunciarà, seguint la mateixa lògica, a prendre cap decisió?

Que potser tenim por del que diran?

Artur Mas, President, no seré jo qui ara et negui el pa i la sal. Entenc que tinguis recels a l’hora de prendre una decisió valenta i compromesa com ho serà, sense dubte, la de participar al referèndum del 10-A. I si aquests temors tenen raó de ser—ben possible coneixent com les gasten els polítics “democràtics” espanyols— em sembla que tens una solució ben senzilla per estalviar-vos, tant  tu com la institució, les conseqüències negatives d’un posicionament contundent sobre la independència. Fes com he fet jo i molts altres barcelonins: vota per correu, i liquida la controvèrsia comunicant-ho a la premsa després d’haver-emès el vot. Que podria passar? Que Intereconomia malparlès de tu durant dues setmanes? Artur, fer-te enrera ara seria fer el ridícul, i com deia al principi, i com sàbiament expressava sovint el primer President de la Generalitat restituïda, en Josep Tarradellas i Joan, “en política es pot fer tot, tret del rídicul”. Quan vulguis, President, vinc a Palau a recollir el teu vot.

Finalment m’he decidit a canviar el nom del blog. A partir d’avui mateix es dirà The Wrath of God, La Còlera de Déu. Per què? Perquè arrel d’una visita virtual a la Wikipèdia vaig assabentar-me que amb aquest nom havia estat batejat l’operatiu israelià que va liquidar tots els criminals palestins que havien participat, instigat i propiciat l’assassinat d’atletes israelians als Jocs Olímpics de l’any 1972. I em va semblar un bon nom per a un blog que pretèn passar comptes amb tots aquells que d’una forma o altra han volgut “assassinar” el país, i encara avui perseveren en aital objectiu.

Que cap enemic del nostre poble sobrevisqui!

Que ningú interpreti que pretèn ser un blog que propugna passar per les armes tots els enemics de Catalunya. Dissortadament això no és possible. Ens haurem de conformar amb “denunciar” tots els qui ens volen foragitar del món. La batalla final ja ha començat. O ells o nosaltres. I jo m’inclino pels nostres amb totes les armes de què disposem: la raó és nostra, i si cal  recòrrer a LA CÒLERA DE DÉU, fem-ho. Que Déu nostre senyor il·lumini els nostres enemics i els faci tèmer la nostra força.