Abans de fer una valoració general sobre la situació, crec que cal ser metòdics i curosos a l’hora d’examinar les dades. I hi ha, d’entrada, dues dades que s’han de tenir en compte per poder parlar amb criteri sobre l’evolució del vot que s’ha produït en aquestes eleccions espanyoles, i que no he sentit comentar a ningú:

- El cens electoral a Catalunya, era de 120.551 persones menys, respecte al cens de fa 4 anys. És evident que a Catalunya ha mort més gent que no pas  s’han incorporat nous electors. El país ha augmentat la població, però recordem que els immigrants no voten. Se’n recorda algú que Catalunya demogràficament està condemnada a la desaparició, si no hi arriba immigració. No és un procés d’ara, sinó que històricament ha estat així. Una altre qüestió és si dels darrers 60 anys ençà hem estat capaç d’integrar tots els ciutadans que han anat arribant al nostre país, qüestió aquesta sobre la qual avui no en parlaré, perqué en aquest post comento només els resultats electorals.

- El nivell d’abstenció ha augmentat 4’77 punts percentuals, passant del 75’96% de fa 4 anys, fins al 71’19% de les eleccions d’aquest diumenge. A efectes comparatius val la pena ressaltar que diversos comentaristes han opinat que aquests resultats, per al PSOE, eren tant bons, i fins i tot millors, que els de l’any 1982 (el de la primera victòria del senyor Felipe González). Qui vulgui informar-se, i parlar amb criteri, podrà fàcilment comprovar com, en aquelles eleccions, va votar el 80’83% del cos electoral català (9’72% més), i el percentatge del PSOE va ser del 45’83%, o sia mig punt més que ara. I aleshores el cens electoral era de 4.310.869 electors, no com en les actuals, en què el cens electoral era de 5.211.639. Aleshores el senyor González va treure 1.575.601 vots (obtenint el mateix nombre d’escons que ara), i actualment aquest mateix senyor -amb l’acompanyament de ZP- n’ha tret 1.672.777 (97.176 més). A tots nivells, doncs, és mentida l’afirmació que aquests són els millors resultats del PSOE a Catalunya: Els millors continuen sent els de l’any 1982, agradi o no.

Com que sovint, fins i tot entre comentaristes polítics, es parla sense coneixement de les dades reals i concretes, m’agradaria facilitar-vos una comparativa sobre els resultats que els partits amb representació parlamentària haurien obtingut en les eleccions recents, descomptada la disminució de població i l’augment de l’abstenció respecte de les de fa 4 anys:

Examinem, doncs, partit a partit:

El PSOE, l’any 2004 obté 1.586.748 vots. Si li descomptem els factors de reducció anteriorment esmentats, hauria d’haver tret 1.476.152 vots, i en conseqüència obté un guany net de 188.306 vots.

CiU obté 835.471 vots. En les actuals hauria d’haver tret 776.879 vots, i en perd 6.187.

El PP obté 626.107 vots. En les actuals hauria d’haver tret 582.468 vots, i en perd 19.675.

ERC obté 638.902 vots. En les actuals hauria d’haver tret 594.371 vots, i en perd 305.814.

ICV obté 234.790 vots. En les actuals hauria d’haver tret 218.426 vots, i en perd 37.499.

És evident, doncs, que en gran mesura els 343.313 vots que en conjunt perden ERC i IC van a parar al PSOE, que en guanya pràcticament 190.000. De la vora de 155.007 vots que restarien per assignar-los com a pèrdues, sembla lògic que puguin imputar-se fàcilment als vots en blanc, que sumen 23.499 vots més respecte de les passades eleccions generals, o bé als 8.027 vots nuls més que també hi ha hagut, o perquè no als 6.579 vots que ha obtingut el Partit Republicà Català (RC). En qualsevol cas, la suma d’aquestes tres opcions (38.105 vots) tampoc acabaria d’explicar la forta devallada patida per ERC, essencialment. No seria tampoc il·lògic pensar, conseqüentment amb les dades exposades, que els 127.000 que ens faltarien imputar a aquestes dues formacions hagin anat directament a d’altres opcions encara més minoritàries (en menor mesura), i si, en canvi cap a l’abstenció. Cal tenir present que, en aquests darrers comicis, a Catalunya, hi han participat Ciutadans i la UPD de Rosa Díaz, que en conjunt sumen 33.365 vots catalans, uns vots que perfectament podrien haver sortit del PSOE i del PP (en menor mesura), i que accentuarien encara més el traspàs de vots d’ERC i ICV cap al PSOE de ZP.

A tall de conclusió, i vistos els números, semblen evidents les següents conclusions:

Primera.- El PSOE, jugant hàbilment amb la por al PP, i amb l’anul·lació del perfil propi tant d’ERC com d’ICV, s’ha cruspit pràcticament entre un 50% i un 70% dels votants anteriors d’ERC, i entre un 70% i un 90% dels votants d’ICV de l’any 2004.

Segona.- CiU ha obtingut els seus segons pitjors resultats (20’98%) de tota la seva història, només superats pels de fa 4 anys, en què van treure 20 dècimes menys que en aquests comicis (20’78%), i a poca distància dels de l’any 1982, en què tant sols va obtenir un 1’5% més que ara (22’48%). És evident, i no hi ha més cec que el que no vol veure-hi, que la desaparició de Jordi Pujol del primer pla de l’escena política (contràriament al que ha fet el senyor Felipe González) ha situat el llindar de CiU en una franja d’entre un 10% i un 12% menys de representació en qualsevol elecció, incloses les estatals.

Tercera.- El votant d’ERC, independentista convençut segons les seves proclames habituals, ha perdut la confiança en el seu partit de referència com a interlocutor vàlid davant d’Espanya i, de forma incomprensible, ha optat per una força política espanyola (“catalanitzada” pels seus líders, en pro de la “satanització” dels convergents) per aturar els peus al PP. Sembla clar que no ha canviat ERC per CiU, perpetuant d’aquesta forma la “guerra civil” catalanista que tant mal fa al país en el seu conjunt.

Quarta.- Podria intentar fer una valoració de la baixada d’ICV i d’Izquierda Unida, però em sembla una pèrdua de temps innecessària, atesa la manifesta submissió d’aquesta formació al PSOE a tots els nivells. El més probable, i el poble és més sensat que ningú a l’hora de votar, és que no surtin del llindar de l’extraparlamentarisme en què els ha situat ser percebuts com la “marca blanca” del PSOE.

Cinquena.- La pèrdua d’un cert perfil “catalanista” del PPC, encarnat per l’etapa del senyor Josep Piqué, ha permés situar el PP en l’extraradi de la política catalana, i facilitar al PSOE una de les victòries menys treballades de tota l’història “democràtica” de l’Estat Espanyol. Si el PP no sap modular el discurs “nacional” d’extrema dreta que ha exhibit els darrers 4 anys, podrà acabar fent com el PP valencià: “ofrenar glòries a l’Espanya… de ZP”. Allà ells si el seu sentit d’estat els fa incapaços d’entendre el que els ha passat: els beneficiats de tot plegat, de seguir igual, seran els socialistes. Van camí d’assemblar-se a l’ERC actual: volent un objectiu, només fan que allunyar-se’n.

A tall de conclusió, i per no cansar més els lectors, voldria fer un darrer comentari arrel de la sensació que sembla haver-se instal·lat en ambients nacionalistes, sobre que la política catalana cada cop està més espanyolitzada. Jo crec, i les dades semblen donar-me part de raó, que això no és tant cert com alegrament afirmem sense encomanar-nos a cap dada concreta. Com que amb ICV no sé si imputar-los del costat espanyol o del català, m’abstindré de considerar-los, fins que ells no siguin capaços de decidir-se. Com deia el gran Pete Seeger: “Wich side are you on, boy?”.

El vot nacionalista a Catalunya (incloc CiU i ERC, en tant que úniques forces amb representació parlamentària), sempre ha perdut en unes eleccions generals, enfront del bloc format per PSOE i el PP (anteriorment AP i la UCD o el CDS abans de la seva desaparició). Vegem-ho:

L’any 1982, amb un 80’83% de participació, els espanyolistes van sumar un 60’49% del vots, enfront d’un 26’5% dels catalanistes.

L’any 1986, amb un 68’95% de participació, els espanyolistes van sumar un 56’52% del vots, enfront d’un 34’67% dels catalanistes.

L’any 1989, amb un 67’62% de participació, els espanyolistes van sumar un 50’52% del vots, enfront d’un 35’36% dels catalanistes.

L’any 1993, amb un 75’37% de participació, els espanyolistes van sumar un 51’91% del vots, enfront d’un 36’92% dels catalanistes.

L’any 1996, amb un 76’52% de participació, els espanyolistes van sumar un 57’32% del vots, enfront d’un 33’79% dels catalanistes.

L’any 2000, amb un 64’01% de participació, els espanyolistes van sumar un 56’92% del vots, enfront d’un 34’43% dels catalanistes.

L’any 2004, amb un 75’96% de participació, els espanyolistes van sumar un 55’05% del vots, enfront d’un 36’67% dels catalanistes.

L’any 2008, amb un 71’19% de participació, els espanyolistes han sumat un 61’72% del vots, enfront d’un 28’84% dels catalanistes.

D’acord amb aquestes dades, en aquests darrers comicis és on l’espanyolisme ha tret un % més elevat, i un marge diferencial de 32’88 punts. Si comparem, no obstant, amb les eleccions de l’any 1982, l’espanyolisme va treure un 1’33 menys (60’49 contra 61’72%), però el diferencial amb el catalanisme va ser més alt: un 33’99 %, un 1’11 més de marge.

Si algú, després de llegir tot aquest raguitzell de dades, vol seguir pensant que estem condemnats a desapareixer del mapa polític, endavant. Tothom és lliure de triar la forma de suicidar-se. Les dues úniques diferències que s’aprecien en aquests darrers anys són les següents: la desaparició de Jordi Pujol -i l’inexistència d’un lideratge nacionalista fort i amb caràcter- i la incapacitat de l’independentisme a nivell estratègic: la conseqüència de tot plegat és el que ha facilitat la segona “guerra civil” catalana que, de perpetuar-se, potser si que convertirà el que ara no són realitats (i els números ho demostren), en un trist futur pel conjunt del país.

Si el catalanisme sap actuar en conseqüència, la situació és reversible. Si no, els focs d’encenalls en què estàvem immersos (les grans manifestacions “sobiranistes” dels darrers temps) seran el trist colofó d’un país que es proclama cada cop més independentista, però que es despertarà qualsevol dia convertit en una trista província més. A CiU i a ERC no els veig capaços de redreçar res, francament, però els catalans si que crec que som capaços de sortir-nos’en. Només cal que fem com va fer el gran Cuní: “Prou, prou i prou” i comencem a autoexigir-nos allò que exigim a Espanya: el dret a decidir… si volem seguir fent l’imbècil, o ser seriosos.