Pel seu evident interès, reprodueixo integrament aquest article. Suposo que esperar que els argentins actuin amb dignitat i renuncïin al Mundial és somiar truites. En fi, per a mi, i per a qualsevol persona decent -òbviament no argentina-, el guanyador del Mundial de l’Argentina de l’any 1978 va ser, òbviament, Holanda. Aquí podeu entendre el perquè. Sabran llegir bé, els qui com el pobre Messi, són analfabets. Wuenu, lo del Messi, pobrissó, no té solució perquè és així de neixament. Lo dels altres és “impostura” pura i dura.
Arxiu de la categoria: Personatge
Rumbo a Kaza!!!
Els flotilleros per comptes d’anar rumb a Gaza tornaran rumb a casa. De fet ja ho van declarar després de convenir-ho amb el govern espanyol el passat dia 7, però han estat tots aquests dies marejant la perdiu perquè en cas de sortir abans s’haurien vist obligats a fer el numeret de l’honor ferit i el coratge solidari i haurien hagut de dirigir-se cap a Gaza fent trampa, com el vaixell francès Dignité (sic). Però aleshores se’ls hauria vist el llautó perquè no podien fer-ho. Veiem per què…
En política es pot fer tot, tret del ridícul
Hi ha actituds que no fan cap bé. I les declaracions del President Artur Mas —a El Periódico del diumenge 30 de gener— dient que no té clar que ha de fer el dia de la consulta sobiranista de Barcelona —10-A— en formen part. El president de la Generalitat, quan feu les declaracions sobre el vot sobiranista a Barcelona, era perfectament conscient de la possibilitat real d’esdevenir president, i intuïa la lamentable situació de les finances de la Generalitat. O sia que ara no s’hi val a excusar-se en cap d’aquestes dues situacions per fer-se enrera. Si no volia comprometre’s, el moment d’evitar-ho era aleshores, no al cap de 6 mesos. Continua llegint
The Wrath of God, La Còlera de Déu
Finalment m’he decidit a canviar el nom del blog. A partir d’avui mateix es dirà The Wrath of God, La Còlera de Déu. Per què? Perquè arrel d’una visita virtual a la Wikipèdia vaig assabentar-me que amb aquest nom havia estat batejat l’operatiu israelià que va liquidar tots els criminals palestins que havien participat, instigat i propiciat l’assassinat d’atletes israelians als Jocs Olímpics de l’any 1972. I em va semblar un bon nom per a un blog que pretèn passar comptes amb tots aquells que d’una forma o altra han volgut “assassinar” el país, i encara avui perseveren en aital objectiu. Continua llegint
El discurs del rei… subnormal!
Aquest tall de veu del programa de Catalunya Ràdio que La Zarzuela va “recomanar” -amb èxit- que no s’emetès pel programa “Tot és molt confús”, és d’un inofensiu que tomba d’esquena. Però si ha disgustat la Casa Real dels hispano-serbis, deu ser per algun motiu, que a mi se m’escapa. Però no havíem acordat que aquest imbècil seguidor dels Principios Fundamentales del Movimiento, era un “campechano”? I per què doncs les presses per impedir l’emissió del tall? Seguint l’estela dels enllaços alcohòlics (Whiski-Links), i atesa la molèstia que els causa a la família de continuadors del genocidi cultural, en publico l’enllaç al YouTube, abans que en forcin la retirada, i en previsió que això darrer succeeixi, me’n reservo una còpia pròpia que he fet, per si l’haguès de menester. En fi, gaudiu de la facilitat amb què la casa reial hispano-sèrbia esdevè un urinari públic: on tothom s’hi pixa, vaja. Continua llegint
Un milió d’indepes al Parlament… i hem perdut?
Avui he tingut ocasió de llegir un resum dels acords adoptats per la gent de Reagrupament, després del fracàs de les seves candidatures en les eleccions nacionals del diumenge passat. Segueixen, malgrat el daltabaix experimentat. Res a dir-hi. Després de les eleccions, i atesos els resultats, jo esperava que l’independentisme haguès entès alguna cosa del que ha passat, però fa la sensació que no només no han entès res, sinó que a l’error d’apreciació hi pretenen afegir el de seguir amb una estratègia errònia. Llegint els comentaris que corren per les diferents xarxes socials −un termòmetre ideal per detectar com perceben la realitat− t’adones que l’actuació sectària i el tancament mental davant d’una realitat “teòricament” adversa presideixen el seu pensament polític. Continua llegint
Per què votaré per l’Artur Mas?
Avui és dia de reflexió, oi? Doncs a mi em sembla una bestiesa, i atès que molta altra gent també ho troba una rucada, faré veure que he estat meditant, i com que en Mourinho diu amb raó que Catalunya és terra de teatre (y del bueno!), us enredaré fent-vos-ho creure .
Concloc, doncs, les meves reflexions. I després d’avaluar els pros i els contres; després de valorar el caràcter i el compromís de tots i cada un dels candidats; després d’una campanya electoral extraordinària, en la qual s’ha parlat de tot menys de política; després de fer tot això.. he decidit votar al candidat que ja tenia decidit votar fa 6 mesos. Per què? No em dóna la gana de donar cap explicació més de les que vaig donar fa temps, perquè no crec que jo hagi de fer més del que han fet tots els polítics per explicar el perquè de la seva candidatura. Si ells no s’expliquen, per què hauria de fer-ho jo? Continua llegint
Per què emprenyar-se amb Sandro Rosell?
Em sorprèn el rebombori que alguns han volgut muntar amb el tema de l’Acció de Responsabilitat demanada a la darrera Junta Directiva del Barça. En Sandro Rosell ja va dir, en campanya, que aixecaria les estores. Per què, doncs, tota aquesta excitació desfermada? Perquè la persona qüestionada és qui és, i vol jugar políticament? Ja em perdonareu, però això ja sabíem que passaria. I els sorpresos, si són sincers, són ingenus de nassos, perquè se n’ha de ser, i molt, per no imaginar-se el que ahir va succeir al Palau de Congressos de Catalunya. El que és curiós, i cal constatar-ho, són els pocs comentaris que han merescut les animalades publicades en la due dilligence. Sembla que sigui accessori, i en realitat és el més greu de tot. En fi, no hi podem fer res si alguns ho trivialitzen. Continua llegint
Contra Convergència només hi guanya Espanya!
Cada dia que passa veig més clar que només una majoria absoluta folgada d’Artur Mas pot ser útil al país. Només cal moure’s una mica per la xarxa per adonar-se que, en realitat, les opcions d’Esquerra, Reagrupament i Solidaritat Catalana són, contràriament al que diuen ells de si mateixos, autèntics pals a les rodes en el procés d’alliberament. El seu creixement passa ineludiblement per reduir l’espai d’influència de Convergència per tal d’afeblir-la el màxim possible. I per molt que diguin i proclamin als quatre vents objectius ben lloables, actuen més d’acord amb objectius tàctics a curt termini (eliminar el teòric competidor) que no pas estratègics, anant a raure al mateix error de base que històricament ha corcat l’Esquerra Republicana de Catalunya, i que és el d’esmerçar més esforços a liquidar Convergència que no pas a col·laborar perquè entre tots, Convergència inclosa, assolim la independència.
Vesteix-te a poc a poc, que tenim pressa!
La independència la tenim a tocar. Això proclamen els profetes del “pit i collons” futbolístic. Fantàstic! Quan arribi, si no us és molta molèstia, aviseu-me que anirem a celebrar-ho. Mentrestant, i per no perdre bous i esquelles esperant el moment de la glòria suprema, jo seguiré pensant que només una persona, amb un partit polític potent al darrera, pot enfilar el camí de l’anhelada llibertat. I no pas perquè sigui un messies vocacional, ni un redemptor de catalans poc agosarats, sinó perquè és el polític més preparat de tots els que habiten la nostra jungla política. Aquest polític té noms i cognoms: Artur Mas i Gavarró.
Molta cridòria independentista per a res!
En l’imaginari de qualsevol nació, les llegendes hi tenen sempre cabuda. L’imaginari nacional català no n’és pas una excepció. Estem obsedits a engruixir les nostres llegendes a base de manifestacions glòrioses. Quan Franco va morir tranquil·lament al llit, després d’una espectacular lluita antifranquista que no el va deixar viure en pau (?), un milió de catalans van sortir al carrer per exigir “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Una llegenda que encara perdura. El 10 de juliol d’enguany, i per no fer curt en la comparació, un milió i mig de catalans vam manifestar-nos a Barcelona per dir “Som una nació. Nosaltres decidim!”. Aquesta també serà legendària. Som el poble que ha tret més manifestants al carrer, no només a la Ínsula Baratària, sinó al món sencer. Collonut i alhora trist, perquè el Llibre Guiness dels Rècords encara no ha inclòs la manifestació en el rànquing de bestieses universals. I sap greu perquè excel·lim en molt poques coses, i una en la qual destaquem…
Profecies nyigui-nyogui!
El savi Mallosontofones en una de les seves profètiques visions
Diversos arqueòlegs zimbawesos han fet una troballa de dimensions desconegudes a la riba del Mar Mort. L’expedició afortunada estava buscant els cèlebres Manuscrits del Mar Mort, i sorprenentment han fet una descoberta que probablement deixarà en ridícul tots els llibres de profecies coneguts. El panflet de Nostradamus, el dels maies, el dels “cremats” de Waco, el del duo còmic Malaquies & Ezequiel, o el de la famosa cantant de rumba coneguda com “La Sibil·la” d’aquí poc ocuparan l’armari dels mals endreços. Les lleixes de totes les biblioteques del món seran ocupades per les “Profecies de Mallosontofones”, que els zimbawesos ja cuiten per publicar.
Artur Mas, darrera oportunitat!
Després de la manifestació del 10 de juliol («Som una nació. Tenim dret a decidir») els dos grans partits catalans del Parlament (CDC + Tumor i PSOE), s’han trobat amb el pas canviat. Preveient els efectes demolidors de la Sentència del Tribunal Constitucional, van fer el possible i l’impossible per endarrerir el veredicte. I van quedar al descobert quan el TC espanyol els va plantar davant dels morros la «condemna a mort» de l’Estatut, deixant en evidència la minsa influència que té avui la política catalana a Madrid. El màxim òrgan jurídic espanyol va aixecar, sense avís ni cap mena de diplomàcia, el decorat del nostre escenari, deixant al descobert una tramoia ben buida.
Demòcrates de pa sucat amb oli!
Arran de les disputes sorgides entre les múltiples opcions que es volen presentar amb la proclamació unilateral d’independència com a bandera, hi ha un tema que sovint ressorgeix i que m’atrau especialment. Totes les opcions defensen que la democràcia no viu els seus millors moments. I no tant sols ho diuen pel que representa Espanya, el sistema polític del qual s’assembla tant a la democràcia com un ou a una castanya, sinó perquè també en parlen referit a la forma de fer política. I és aquí on a tothom li plora la criatura.
Algú haurà d’enterrar la destral de guerra?
Sembla bastant clar que l’Artur Mas i la coalició que el presenta, Convergència i Unió, guanyarà folgadament les properes eleccions nacionals. Com que ja he escrit suficientment sobre el tema, no crec que valgui la pena insistir-hi. Avui només voldria exposar com penso que haurien de gestionar la victòria. I començaré una sèrie d’articles desenvolupant el tema.
Brams d’ase no arriben al cel!
El senyor Sandro Rosell va fer-se càrrec de la Presidència del Barça el dia 1 de juliol d’enguany. El ja expresident havia comunicat que aleshores faria púlbic el seu futur polític. Som a finals de juliol i la cosa no fa més que anar pel pedregar. En Joan Laporta ja ha assumit que no té opcions de fer política, si més no a curt termini. El món independentista que volia liderar no té prou gruix polític, se sosté en una vocació arreladíssima de dictar fatwes sobre bons i mals patriotes, i prou. I en aquesta dinàmica infantil segueix instal·lat a dia d’avui.
Un altre tripartit és possible!
El pensament polític a Catalunya no viu els seus millors moments. Seguim tenint presents escenaris mentals espanyols, ens agradi o no. El comentari ve a tomb de la darrera enquesta que ens ofereix avui La Vanguardia, amb la seva estimació de vot sobre les properes eleccions nacionals. Fem un resum breu dels resultats que el diari dels Godó preveu: Ciu frega la majoria absoluta amb 66 diputats (+18), el PSC baixa fins als 32 diputats (-5), Esquerra es queda amb 13 (-8), Iniciativa n’obté 10 (-2), el PP es manté en 14 (=) i Ciutadans desapareix (-3).
La santíssima trinitat: Mas, Puigcercós i Laporta!
Després de les bestieses que he vist arrel de la manifestació convocada per Òmnium Cultural el proper 10 de juliol, he arribat a la conclusió que no es fa política, sinó capelleta. I qualsevol capelleta que es preï necessita un credo. Aquí teniu doncs un Pare Nostre per a cada una de les nostres particulars “religions” nacionals. Paraula del Senyor… Canari?
Eurovision Uncensored: Jimmy Jump superstar!
Sembla ser que als nostres amics de la televisió espanyola no els va agradar la intervenció del cèlebre Jimmy Jump, irrompent durant l’actuació del seu representant. Com que en aquest blog la censura no ens agrada gens, sigui del tipus que sigui, volem assegurar-nos que es pugui visionar sense problemes. Així doncs, aquí el teniu. Gaudiu-ne, els qui volgueu fer-ho, i els qui penseu que va ser una “bajanada”, doncs també podreu recordar-la des d’aquest espai.
Per cert, i com era previsible, les imatges lliures són d’una televisió implantada en terra d’homes i pensaments lliures: Anglaterra i la BBC. Deu Salvi la Reina // God Save The Queen.
============ English version ============
It seems that our friends in Spanish television did not like the intervention of the famous Jimmy Jump, bursting during the performance of its representative. As in this blog do not like censorship, regardless of whatever we want to ensure we can watch without problems. So here you have it. Enjoy, those who want to do, and those who think that was nonsense, then you also remember it from this space.
By the way, and as expected, the images are free television implanted in a land of free men and thoughts: England and the BBC
Garzón a la presó!
Em sembla digne de ressenyar la nota emesa per bona part dels afectats per la ràtzia olímpica del jutge Baltasar Garzón, l’any 1992, quan l’actualitat política del moment situa el jutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola en adalid de la lluita contra la impunitat franquista. Que parlin doncs els qui van tenir ocasió de tastar els mètodes “democràtics” de Baltasar Garzón.
Prevaricació, franquisme i antifranquisme de Garzón
Davant de la notícia sobre el delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació a la repressió franquista –no pas en les altres acusacions de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín- i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defensor dels drets humans cal fer fer següents consideracions:
Ens importa la democràcia?
La democràcia deu ser alguna cosa més que votar de tant en tant. Ho suposo però tinc la sensació que ens conformem només amb això. I a partir del moment què votem, màniga ample per als nostres representants per fer el que els doni la gana. Darrerament s’han produït diversos casos que confirmarien el que més temo. El relleu de l’Albert Sàez al capdavant de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació n’és una mostra. Els casos de corrupció que des del Palau de la Música, passant per Santa Coloma i acabant amb el PP al País Valencià i a les Illes Balears, comprometen de ple als nostres polítics, en són un altre. La decisió de Joan Laporta de nomenar President d’Honor a en Johan Cruyff, saltant-se estatuts i mecanismes de participació del soci, un afegitó més. L’espectacle lamentable del Tribunal Constitucional en la decisió sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i per extensió la justícia espanyola en general, un descrèdit més. La impunitat amb què el president del Gobierno de España menteix i incompleix compromisos públics, tot un mal exemple. Aquests casos que he esmentat no són únics, és clar. En podríem trobar molts més, i més a prop i més sovint del que seria recomanable. No els esmentaré tots, no cal. Poseu-los-hi vosaltres mateixos
Excel·lència, per donar i per vendre!
1 Sobrepassar tots els altres, avantatjar-los, en bones qualitats, en accions laudables, etc. Aquest alumne excel·leix sobre tots els altres de la classe.
2 Distingir-se dels altres per la seva superioritat. Excel·leix en les matemàtiques.
Excel·lència esportiva!
En la política, com en tot, s’empren mots dels quals se’n desconeix el significat real. Tothom es pensa que apel·lant a l’excel·lència, aconseguirem trobar el desllorigador dels nostres problemes. Reclamem que els nostres polítics excel·leixin en l’exercici de les seves funcions. No obstant, com que intuïm que el nivell cultural, professional i humà dels nostres representants és baix, realment baix, acabem reclamant que s’incorporin a la política activa “professionals” reconeguts en el seu camp, creient de forma ingènua que traslladaran les seves “excel·lents” virtuts d’un camp a l’altre sense perdre-hi gens ni mica de qualitat. En resum, que volem exportar “triomfadors” de l’empresa privada a la política, per assolir una classe política de nivell. Em sembla una opinió ridícula i que excel·leix molt poc.
Guerra lingüística, ja!
Mentre els nens ens facin nosa, pintaran bastos!
El català no fa bona pinta. Això ho sap tothom, malgrat que alguns s’obsedeixen a negar l’evidència. La llengua té un problema: els ciutadans de Catalunya. Els qui tenen com a llengua materna el castellà, tret d’algunes notables excepcions i no pas insignificants numèricament, no tenen cap interès en preservar-lo per a futures generacions. D’entre els catalanoparlants, tot i que hi ha també honroses excepcions, la majoria no mostren cap preocupació especial pel que li pugui passar. Parlen amb català amb els seus fills, i amb això es donen per satisfets, i prou.
Laporta, saps el què fas?
Al President del Barça, Joan Laporta, li he de reconèixer tres coses especialment, de les moltes que fins avui ha fet com a màxim representant de la institució esportiva més important del país. La primera, l’expulsió de l’escòria feixista del Gol Sud. La segona, la contractació del millor davanter de la història blaugrana, Samuel Eto’o. I la tercera, posar al descobert la feblesa del món independentista… i aprofitar-se’n sense escrúpols.
Doctors nazis a la sanitat?
No vull entrar de nou en polèmica pel tema del tabac. Assumeixo plenament que és el pitjor càncer de la nostra societat. Tinc ben assimilat que els qui fumem som escorrialles vicioses, que no mereixem altra cosa que ser reclosos en llocs lúgubres on gaudir de la nostra “perdició”. Estic d’acord amb què siguem expulsats de qualsevol lloc públic, i tancats on no puguem fer mal. Accepto que prohibeixin fumar a tot arreu on molestem a les persones “sanes”. Tot això m’està bé. Que ho legislin, i endavant les atxes, que ja complirem la llei. I si ho han de prohibir a pràcticament tot arreu, doncs que ho facin… però que deixin d’alliçonar-nos d’una puta vegada.
Fantasmes al poder!
Notícia publicada al Diari Avui de 22/02/2010 El PSC demana a Mas que respongui a l’oferta d’acord anticrisi de Montilla
Ara els cal Convergència i Unió?
És curiosa la tendència què tenen els Presidents català i espanyol del PSOE, de demanar a l’oposició que els facin propostes per sortir de la crisi. I a sobre ho fan amb aquella prepotència típica del perdonavides. Com si diguessin “si tu no m’ajudes, el culpable seràs tu!“. A l”oposició deuen pensar què no té cap sentit estar escalfant banqueta, si els demanen que resolguin el “partit”. Té sentit que governi qui no sap com sortir-se’n? Els socialistes, que ho governen tot, usen aquesta tàctica per treure’s de sobre la patata calenta i transitar amb la màxima tranquil·litat possible el resta de legislatura, desviant de passada les culpes de la crisi cap a “la totalitat de partits polítics”, en un intent matusser d’esquivar responsabilitats. El govern faria una derivació d’aquella frase feta que la ciutadania cada cop proclama més sovint, i que diu “tots els polítics són iguals”. D”aquesta forma Montilla i Zapatero intentarien fomentar la idea que ningú té solució per resoldre la crisi, quan l’únic cert és que són ells els únic que no en tenen cap.
Catalunya, la puta d’Espanya!
Catalunya és una dona casada a la força, que està tancada a casa, a pany i forallat.
- Ai, ai, s’acosta el marit!
Hipòtesi 1: Arriba el marit. Només de veure la dona, li llença l’abric a terra i li crida que l’endreci i que li faci el sopar, que no està per hòsties. Com que el sopar triga, el marit s’adreça cap a la cuina. Quan la dona el veu entrar, comença a plorar, explicant-li que els nens no poden anar a escola perquè ella no té diners, que porten roba usada i inservible, que hi ha botigues que no els fien, i tot un llarg memorial de greuges. Abans que ella pugui acabar, el marit li fot un castanyot de cal Déu, que la deixa estesa a terra, i allà mateix li clava un cop de peu directe al cap, mentre crida que “no me toques las pelotas, puta, que tengo ganas de cenar“.
Què en queda de Reagrupament?
Autoritat o autoritari?
El dia 3 de juny de l’any passat vaig escriure, en aquest mateix blog, un article titulat “Què s’amaga darrere de Reagrupament?” Ha estat, de llarg, l’article més llegit del meu blog, amb 1.319 lectures. Lamentablement, encara avui, segueix sent molt llegit, arrel dels successos del darrer cap de setmana i de les notables expectatives i il·lusions que despertava l’associació. No tinc cap intenció de renegar d’aquell article, és clar, però si manifestar públicament que, 8 mesos després, si l’hagués de tornar a escriure, no tindria el mateix to He pensat moltíssimes coses, durant aquests tres tristos dies, i he rebut un munt d’informació provinent de fonts molt diferenciades, per no dir enfrontades.
Som el millor país del món!
Es pot somiar un futur polític millor que aquest?
Hi ha gent, a Catalunya, que té tendència a veure-ho tot de color negre. És obvi que no són votants del PSOE-Catalunyés, Esquerra (abans ERC) o Iniciativa per Catalunya, ni familiars, coneguts o saludats d’algú que treballi en alguna “canongia” tripartita. La situació de crisi econòmica, amb uns índexs d’atur que són capdavanters al món occidental, i l’ineficàcia i pèssima gestió del govern “progressista” català, tenen fregits a un gran nombre de catalans… i catalanes, que no és qüestió de cometre oblits masclistes.
Montilla i Puigcercós, germans de sang!
Benvolgut
T’escric, per agrair-te el suport públic que la teva institució ha fet en les darreres setmanes a l’Estatut de Catalunya. Un suport que, com a President de la Generalitat, considero especialment rellevant davant d’una propera sentència del Tribunal Constitucional que podria afectar els interessos de Catalunya, identificats i representats en el nostre Estatut.
Més de dues-centes institucions i associacions polítiques, acadèmiques, empresarials, sindicals, esportives, professionals, culturals i eclesiàstiques han expressat el seu suport a la nostra llei de lleis, arran de l’extraordinari impacte que ha tingut en l’opinió pública catalana i espanyola l’editorial conjunt “Per la Dignitat de Catalunya”, un text publicat per dotze capçaleres que posa de relleu en la seva forma i en el seu fons la voluntat dels ciutadans de Catalunya de defensar l’Estatut aprovat majoritàriament en referèndum.
Un cop més, la unitat social i cívica de la societat catalana s’ha manifestat amb total fermesa, generant un sentiment col·lectiu d’afirmació confiada i positiva. He dit molts cops que la unitat ens farà forts i també que vetllar pel destí dels afers públics no és només una tasca de la política i dels polítics. Tothom és protagonista del present i del futur de Catalunya. Gràcies un cop més. Et prego que facis extensiu el meu missatge d’afecte i agraïment a totes les persones que formen part de la teva organització. Heu convertit en fets aquelles conegudes paraules: “No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”.
Estic convençut que el desplegament constant i efectiu de l’Estatut és la millor manera de defensar-lo i l’actitud que millor serveix els interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. I si arriba el moment en el que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la institució que representes.
Et desitjo el millor per aquest any 2010 que tot just comença. Espero que feu realitat tots els vostres projectes. Compteu, sempre, amb el suport del Govern de Catalunya i amb el meu compromís personal de fer-vos costat en tot allò que estigui a les nostres mans. Junts, institucions i ciutadania, fem Catalunya.
Moltes gràcies
José Montilla
Catalunya és Hollywood!
Hollywood? Segueix el meu dit!
Ara ja sabem que Cristòfor Colom era català. Però queden molts altres misteris per descobrir. Sembla que Marco Polo també podria ser originari de la nostra dissortada terra, i no es descarta que Miguel de Cervantes també fos catalunyés. Els historiadors tindràn l’última paraula, ells dictaran sentència. En qualsevol cas jo també vull participar d’aquesta orgia de descobriments, i hi aporto el meu granet de sorra. I no és un granet petit, no! He descobert que tot el glamour i la història del cinema nordamericà és artificial. Tot és una burda imitació de la magnífica i excelsa política “nacional” catalana. En resum, que res del que s’ha fet a Hollywood és fruit de la imaginació i l’enginy dels guionistes i directors què van signar-se les pel·lícules. Totes les meravelles del setè art ianqui són “reproduccions” empolainades dels nostres mai prou “admirats” polítics.
Sobre putes i drogues (i no parlo del PSC)
La primera professió del món fou, després de la de nudista, la de pelleter. A continuació s’inventà la prostitució. Les drogues existeixen des de fa milers d’anys, per no parlar de la beguda o del tabac, que són de més recent aparició.
