1 Sobrepassar tots els altres, avantatjar-los, en bones qualitats, en accions laudables, etc. Aquest alumne excel·leix sobre tots els altres de la classe.

2 Distingir-se dels altres per la seva superioritat. Excel·leix en les matemàtiques.

Excel·lència esportiva!

En la política, com en tot, s’empren mots dels quals se’n desconeix el significat real. Tothom es pensa que apel·lant a l’excel·lència, aconseguirem trobar el desllorigador dels nostres problemes. Reclamem que els nostres polítics excel·leixin en l’exercici de les seves funcions. No obstant, com que intuïm que el nivell cultural, professional i humà dels nostres representants és baix, realment baix, acabem reclamant que s’incorporin a la política activa “professionals” reconeguts en el seu camp, creient de forma ingènua que traslladaran les seves “excel·lents” virtuts d’un camp a l’altre sense perdre-hi gens ni mica de qualitat. En resum, que volem exportar “triomfadors” de l’empresa privada a la política, per assolir una classe política de nivell. Em sembla una opinió ridícula i que excel·leix molt poc.

A l’encapçalament de l’article hi trobareu la definició que fa el Gran Diccionari  de la Llengua Catalana de la paraula excel·lència. I ara m’agradaria preguntar-vos: De la nostra societat civil, d’entre els empresaris i els professionals lliberals, em sabríeu dir qui són els què “sobrepassen tots els altres, avantatjant-los, en bones qualitats, en accions laudables”, o els qui es “distingeixen dels altres per la seva superioritat”? Quan hagueu tingut temps per pensar-hi, i si us surt algun nom, feu-me’n una relació. Us ho agrairia, perquè a hores d’ara a mi em surten poquíssims noms, tret del Pep Guardiola, en Moisès Broggi, en Quim Monzó i…

Excel·lència mèdica!

La fal·làcia aquesta de vendre que la nostra classe política no té nivell és això, una fal·làcia. Tenen tant nivell com el resta de la societat. D’entre ells n’hi ha que ja notes d’entrada que són autèntiques joies, perquè escoltant-los parlar, argumentar i dialogar, ja t’adones que tenen un bagatge intel·lectual ple de coneixements, experiència i saviesa. I allà mateix, on floreix la grandesa de l’intel·lecte, també hi malviu la misèria mental, els filòsofs  del “tot s’hi val”, i els propagadors del “…i tu més” com a gran explicació de tot. Aquest teatre públic de les nostres misèries, que potser no és un reflex de la nostra societat?

I sempre, de fons, el discurs que roman, tot i que d’amagatotis, és el de valorar una sèrie de professionals per sobre d’uns altres, com si ser metge, farmacèutic, enginyer, informàtic, catedràtic, advocat, auditor, científic, jutge, publicista o tertulià ja et conferís d’entrada un plus afegit de superioritat professional i moral per sobre de la resta de mortals, com si tots aquests “professionals” excel·lents fossin aliens a l’atzucac en què ens trobem.

Excel·lència literària!

El problema del nostre país té poc a veure amb l’excel·lència, per molt que alguns hi vegin el remei ideal. El problema del nostre país té a veure amb el nivell d’exigència i de responsabilitat amb què cadascú s’acara amb el dia a dia. I mentre no siguem conscients que cap ídol podrà suplir mai un poble entregat a la seva pròpia decrepitud, com cert catalanisme pretén fer-nos creure darrerament, serem enganyats vilment pels llops de sempre, ara disfressats amb nova pell de xai.

En boca d’un senzill metge de Puigcerdà, l’excel·lència sona a acudit de mal gust. El seu propi assoliment professional és la garantia del màxim nivell a què podem aspirar? Anem ben servits, doncs.