Mentre els nens ens facin nosa, pintaran bastos!

El català no fa bona pinta. Això ho sap tothom, malgrat que alguns s’obsedeixen a negar l’evidència. La llengua té un problema: els ciutadans de Catalunya. Els qui tenen com a llengua materna el castellà, tret d’algunes notables excepcions i no pas insignificants numèricament, no tenen cap interès en preservar-lo per a futures generacions. D’entre els catalanoparlants, tot i que hi ha també honroses excepcions, la majoria no mostren cap preocupació especial pel que li pugui passar. Parlen amb català amb els seus fills, i amb això es donen per satisfets, i prou.

Si la situació segueix així, és evident que la llengua podrà perviure molts anys més, però estarà irremeiablement condemnada a un esllanguiment lent però segur. Els catalanoparlants parlem molt de sexe, però quan ens adonem que les criatures neixen de la còpula, correm a buscar el plàstic, no fos cas que el nostre hedonisme s’estronqués. En fi, que ens calen catalans “foranis”, perquè amb els propis no ens podem pagar gaires festes. I entre catalans de llengua estranya, i estranys de llengua no catalana, numèricament ho tenim pelut, per no dir perdut. Conclusió: només podem “obligar” els no catalanoparlants a adoptar la llengua catalana com la seva.
I això només es pot fer per força. La força de la llei, la força de l’exercici del poder. Si fòssim un estat, podríem fer el que volguéssim sense haver-nos d’amoïnar de les crítiques. No ho som, però tenim instruments prou potents per forçar el present en benefici propi. No parlo només de l’administració autonòmica, que també. Parlo de ser bel·ligerants en la defensa de l’idioma.
Quan algú demana una subvenció…
Quan algú ens demana tabac…
Quan alguna empresa fa una recepció o ofereix un banquet…
Quan hem de llegir currículums laborals per contractar algú…
Quan un empleat del comerç ens atèn…
Quan a un empresari els empleats se li adrecen…
amb castellà… el què hem de fer és el mateix que fan els flamencs amb els valons: ignorar-los, donant-los a entendre que fins que no parlin amb nosaltres amb català, no ens hi entendrem.  I no tractar-hi ni fer-hi negoci. És normal que un treballador llatinoamericà s’adreci als nord-americans amb espanyol? Que un musulmà pretengui usar l’àrab amb els alemanys? Doncs cap persona castellanoparlant, a Catalunya, hauria de tenir les mateixes possibilitats d’obtenir reconeixement, aconseguir feina o fer calaix que un catalanoparlant, de la mateixa forma que un sud-americà o un turc tampoc les tindrien si volguessin continuar parlant en llengua estranya al país al qual han immigrat.

Català o castellà? Primer els catalanoparlants!

No ens enganyem! Els qui no parlen català han de saber, amb decrets legals o sense, que sense el català esdevindran el mateix que els “chicanos” als Estats Units. Si no acabem fent que el català sigui imprescindible per viure a Catalunya, ja podem començar a cantar les absoltes a la llengua. A fi de comptes el castellà ha acabat sent majoritari a Catalunya, per la força de les lleis, de les armes, i de la demografia. Per què no hauríem d’utilitzar mètodes pacífics, però radicals, per revertir una situació com la que patim actualment? Fer pedagogia i voler ser amable, quan perds la batalla, només precipita la derrota final.