Al President del Barça, Joan Laporta, li he de reconèixer tres coses especialment, de les moltes que fins avui ha fet com a màxim representant de la institució esportiva més important del país. La primera, l’expulsió de l’escòria feixista del Gol Sud. La segona, la contractació del millor davanter de la història blaugrana, Samuel Eto’o. I la tercera, posar al descobert la feblesa del món independentista… i aprofitar-se’n sense escrúpols.

Eleccions mogudetes!

Aquest darrer “èxit” (?) en la seva carrera no té mèrit, però ha tingut l’habilitat de saber-ne treure profit en benefici propi. Ha aconseguit, pràcticament sense fer res, que tot el món independentista el reclami com l’enviat de Déu a la terra. Sembla que ell hagi d’agrupar les tribus perdudes d’Israel. I deu ser tant escassa la capacitat estratègica i tàctica de l’independentisme nostrat, que tothom ha corregut a aixoplugar-se sota la seva ombra i a riure-li les gràcies: una pàgina web que no té cap mena d’interès -perquè està buida de continguts-, quatre comentaris d’estar per casa al Twitter i un perfil al Facebook en què només hi ha comentaris elogiosos i insults, els primers escrits per catalans delerosos de lideratges potents,  i  els segons per espanyols residents a Catalunya (estrangers!) que li expressen l’odi que li tenen.

Deu ser molta la desesperació de l’independentisme no resignat d’aquest país, per conformar-se amb tant poca cosa. L’independentisme fa fa una cosa autènticament extraordinària: adonar-se, i exhibir a la llum pública, que segueix estant a milers de quilòmetres de l’acció política, i que encara hiverna als dolços llimbs del sentimentalisme místic. Per això no paren de caure en incoherències que després no hi ha forma de traslladar-les al dia a dia, a la realitat. Com si no s’entén que el país estigui a punt de la desaparició, i en canvi intueixin que la independència és a tocar? Com és pot creure que tot està a punt d’esfondrar-se, i pensar que una sola persona i una  candidatura unitària aconseguirà evitar l’ensulsiada i ens conduirà cap a la llibertat?

Aconseguirà (re)agrupar les tribus 'independentistes perdudes?

Possiblement el segon “profeta” -el primer era Johan Cruyff- ha començat a adonar-se que la cosa no pinta tant bé com pensava. Potser desconeixia que els seus futurs  “hooliligans” tinguessin tant poc gruix polític. Amb tants dubtes que l”assetgen (a part dels morts que deu tenir a l’armari, i que li poden destapar) ha decidit muntar una mega enquesta gratuïta a Internet (mercadotècnia, en diuen), i ha suspès l’anunci del pas a la política, fins a mitjans de juny. Aviam si al final tot serà un immens bluf, i els independentistes hauran de seguir esperant, de forma ingènua i irracional, un messies que supleixi totes les seves deficiències. És molt demanar que la política tregui el cap en el món independentista? De moment no hi és, ni se l’espera. Trist!

(Voldria felicitar tots aquells que han ajudat a bastir el Programa Electoral de Reagrupament. Me l’he llegit pràcticament sencer, tret d’alguns apartats que no m’interessaven, i no està gens malament. Aviam si tornen a fer política, després de tants disbarats!)