Catalunya és una dona casada a la força, que està tancada a casa, a pany i forallat.

Hipòtesi 1: Arriba el marit. Només de veure la dona, li llença l’abric a terra i li crida que l’endreci i que li faci el sopar, que no està per hòsties. Com que el sopar triga, el marit s’adreça cap a la cuina. Quan la dona el veu entrar, comença a plorar, explicant-li que els nens no poden anar a escola perquè ella no té diners, que porten roba usada i inservible, que hi ha botigues que no els fien, i tot un llarg memorial de greuges. Abans que ella pugui acabar, el marit li fot un castanyot de cal Déu, que la deixa estesa a terra, i allà mateix li clava un cop de peu directe al cap, mentre crida que “no me toques las pelotas, puta, que tengo ganas de cenar“.

Hipòtesi 2: Arriba el marit. Només de veure la dona, li dóna l’abric i li demana, que si no li fa res, que l’endreci i que li faci el sopar, que està molt cansat. Com que el sopar triga, el marit s’adreça cap a la cuina. Quan la dona el veu entrar, comença a plorar, explicant-li que els nens no poden anar a escola perquè ella no té diners, que porten roba usada i inservible, que hi ha botigues que no els fien, i tot un llarg memorial de greuges. Abans que ella pugui acabar, el marit li clava un crit de cal Déu, llença el sopar a terra, i allà mateix clava un cop de peu a la porta, mentre crida que “no me jodas ahora, cariño, que tengo ganas de cenar“.
La conclusió és la mateixa… el tracte força similar. Ara només cal que aclariu en quina de les dues hipòtesi el marit és del Partido Popular  i en quina ho és del Partido Socialista Obrero Español, i entendreu com va el tema del finançament al nostre país.

Hipòtesi final: La dona s’atrevirà, algún dia, a separar-se del marit?