[ eng. I have a dream ] [ esp. Tengo un sueño / I have a dream ] [ fr. J'ai fait un rêve / I have a dream / I have a dream ] [ deu. Ich habe einen Traum / I have a dream ] [ it. Jo tinc un somni / I have a dream ] [ ch. 我有一个梦想 / I have a dream ] [ rus. У меня есть мечта / I have a dream ] [ ar. لدي حلم / I have a dream ]

Quan Òmnium va anunciar la convocatòria d’una gran manifestació, inicialment m’hi vaig oposar. Al cap d’uns dies vaig reflexionar, i vaig arribar a una conclusió totalment diferent a la que havia pres en calent, només sentir en Jordi Porta anunciar-la. Sabeu perquè vaig canviar? Per què em vaig veure a mi mateix llegint un discurs que havia escrit per a la ocasió. Al cap d’uns quants mesos, i després d’haver-m’ho treballat molt, he aconseguit acabar el manifest. Es diu “Tinc un somni”, i diu el següent:

Era català

Fa 3 segles, un poble, sota la simbòlica ombra on ens trobem, va perdre la seva llibertat. Aquest transcendental fet va arribar com una gran desolació per a milers de catalans i catalanes, que havien estat cremats en les flames d’una injustícia anihiladora. Va arribar com un alba maleïda per iniciar la llarga nit de la seva captivitat.

Però tres cents anys després, els catalans encara no són lliures. Tres cents anys després, la vida dels catalans segueix encara tristament tenallada pels grillons de l’opressió i per les cadenes de la discriminació. Tres cents anys després, els catalans viuen en una illa solitària de pobresa enmig d’un vast oceà de prosperitat material. Tres cents anys després, els catalans encara segueixen llanguint en els racons de la societat espanyola i se senten com exiliats a la seva pròpia terra. Així que hem vingut avui aquí a mostrar unes condicions vergonyoses.

Hem vingut a la capital de la nostra nació d’alguna manera per cobrar un xec. Quan els arquitectes del nostre estat opressor van escriure les magnificents paraules de la seva Constitució i de les seves lleis, estaven signant un pagaré del qual tot espanyol havia de ser hereu. Aquest pagaré era una promesa de que a tots els espanyols -sí, als catalans i també als espanyols- se’ls garantirien els drets inalienables a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat.

Avui és obvi que Espanya ha defraudat en aquest pagaré pel que fa als seus ciutadans i ciutadanes catalans. En comptes de complir amb aquesta sagrada obligació, Espanya ha donat als catalans un xec dolent, un xec que ha estat retornat marcat amb un clamorós “sense fons”.

Però ens neguem a creure que el banc de la justícia està en fallida. Ens neguem a creure que no hi ha fons suficients en les grans arques bancàries de les oportunitats d’aquesta nació. Així que hem vingut a cobrar aquest xec, un xec que ens doni mitjançant el reclam les riqueses de la llibertat i la seguretat de la justícia. També hem vingut a aquest sant lloc per recordar a Espanya la intensa urgència d’aquest moment. No és temps de donar-se al luxe de refrescar o de prendre el tranquil·litzant del gradualisme. Ara és temps de fer que les promeses de democràcia siguin reals. Ara és temps de pujar des del fosc i desolat vall de l’opressió a l’assolellat sender de la plenitud nacional. Ara és temps d’alçar a la nostra nació des de les arenes movedisses de l’opressió nacional a la sòlida roca de la fraternitat de nacions lliures. Ara és temps de fer que la justícia sigui una realitat per a tots els pobles de Déu.

Seria desastrós per a l’Estat passar per alt la urgència del moment i subestimar la determinació dels catalans. Aquest asfixiant estiu del legítim descontentament dels catalans no passarà fins que hi hagi un estimulant tardor de llibertat i igualtat. Mil set cents catorze no és un fi, sinó un començament. Els qui esperaven que els catalans necessitaven deixar anar vapor i que ara estaran contents, tindran un brusc despertar si l’Estat torna a la seva activitat com si res no hagués passat. No hi haurà descans ni tranquil·litat a Espanya fins que els catalans tinguin garantits els seus drets com a ciutadanes i ciutadans lliures. Els remolins de revolta continuaran sacsejant els fonaments de la vostra nació fins que neixi el dia brillant de la nostra llibertat nacional.

Però hi ha una cosa que he de dir al meu poble, que està en el calorós llindar que porta a l’interior del palau de justícia. En el procés d’aconseguir el nostre legítim lloc, no hem de ser culpables d’accions equivocades. No busquem satisfer la nostra set de llibertat bevent de la copa de l’aferrissament i de l’odi. Hem de conduir sempre la nostra lluita en l’elevat nivell de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra fecunda protesta degeneri en violència física. Una i altra vegada hem de pujar a les majestuoses altures, on es fa front a la força física amb la força espiritual. La meravellosa nova militància que ha envoltat el moviment d’alliberament català no ha de portar a desconfiar de tot els espanyols, ja que molts dels nostres germans d’origen peninsular, com la seva presència avui aquí evidència, han arribat a ser conscients que el seu destí està lligat a la nostre destinació final. Han arribat a adonar-se que la seva llibertat està indestriablement lligada a la nostra llibertat. No podem caminar sols.

I mentre caminem, hem de fer la solemne promesa que sempre caminarem cap endavant. No podem tornar enrere. “Quan estareu satisfets?” No podem estar satisfets mentre els catalans siguin víctimes dels abominables designis dels poderosos i de la brutalitat de la policia. No podem estar satisfets mentre els nostres cossos, carregats amb la fatiga del viatge, no puguin aconseguir allotjament en vivendes dignes, ni autopistes lliures de peatge. No podem estar satisfets mentre la mobilitat bàsica dels catalans sigui segrestada i bescanviadaen un aeroport més petit per un altre de més ampli. No podem estar satisfets mentre els nostres fills siguin desposseïts de la seva personalitat i privats de la seva llengua per rètols que encara recorden “en castellano, por favor”. No podem estar satisfets mentre un català del Prat de Llobregat no pugui votar per la independència i un català emprenyat cregui que no té res per què votar. No, no, no estem satisfets i no estarem satisfets fins que la justícia corri com les aigües i la rectitud com un impetuós torrent.

No sóc inconscient de que alguns de vosaltres i vosaltres heu vingut aquí després de grans processos i tribulacions. Alguns de vosaltres i vosaltres heu sortit recentment de les vostres estretes cel·les de presons anomenades partits. Alguns de vosaltres heu vingut de zones on la vostra recerca de la llibertat us va deixar colpejats per les tempestes de la persecució i trontollant pels vents de la brutalitat de la policia. Heu estat els veterans del sofriment fecund. Continueu treballant amb la fe que el sofriment immerescut és redempció.

Torneu a Arenys, torneu a Manresa, torneu a Girona, torneu a Alpicat, torneu a Valls, torneu als suburbis de l’Hospitalet i als guetos de La Font de la Pòlvora, sabent que d’una manera o altra aquesta situació pot i serà canviada.

No ens enfonsem a la vall de la desesperació. Tot i així, encara que veiem davant les dificultats d’avui i demà, amics meus, us dic avui: encara tinc un somni. És un somni profundament arrelat en l’imaginari català

Tinc un somni: que un dia aquesta nació es posarà en peu i realitzarà el veritable significat del seu credo: “Sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes han estat creats iguals, per a èsser lliures”.

Tinc un somni: que un dia sobre els turons del Priorat els fills dels que van ser esclaus i els fills dels que van col·laborar a seguir sent esclaus seran capaços de seure junts en la taula de la fraternitat.

Tinc un somni: que un dia fins i tot el País Valencià, un país sufocant per la calor de la injustícia, sufocant per la calor de l’opressió, es transformarà en un oasi de llibertat i justícia.

Tinc un somni: que el meu fill viurà un dia en una nació en la qual no serà jutjat ni malvist per ser català ni per parlar en la llengua dels pares, sinó que serà valorat per la seva reputació.

Tinc un somni avui.

Tinc un somni: que un dia allà al Baix Llobregat, amb els seus espanyolistes despietats, amb el seu cacic que té els llavis degotant amb les paraules igualtat i solidaritat, que un dia, just allà al Baix Llobregat nens catalans i nenes catalanes podran donar-se la mà amb nens i nenes que no volen ser-ne, com germanes i germans.

Tinc un somni avui.

Tinc un somni: que un dia tot vall serà alçada i tot turó i muntanya serà baixada, els llocs escarpats es faran plans i els llocs tortuosos es redreçaran i la glòria de la Pàtria es mostrarà i tota la carn, agermanada, ho veurà.

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb la que jo torno als Països Catalans. Amb aquesta fe serem capaços de tallar, de la muntanya de desesperació, una pedra d’esperança. Amb aquesta fe serem capaços de transformar les grinyolants dissonàncies de la nostra nació i transformar-les en una bonica simfonia de fraternitat. Amb aquesta fe serem capaços de treballar junts, de pregar junts, de lluitar junts, d’anar a la presó junts, de posar-nos de peu junts per la llibertat, sabent que un dia serem lliures.

Aquest serà el dia, aquest serà el dia en què tots els fills de Déu podran cantar amb un nou significat “Terra meva, és a tu, dolça terra de llibertat, a tu et canto. Terra on el meu pare ha mort, terra de l’orgull del pelegrí, des de cada vessant que soni la llibertat “.

I si Catalunya pot ser una gran nació, hem de fer que arribi a fer-se realitat. Així, doncs, que ressoni la llibertat des dels prodigioses cims del Canigó. Que ressoni la llibertat des de les enormes muntanyes del Ripollès. Que resssoni la llibertat des dels elevats pics del Pedraforca. Que ressoni la llibertat des dels cingles cobertes de neu d’Andorra. Que ressoni la llibertat des de les corbes vessants de La Ribera d’Ebre.

Però no només això; que ressoni la llibertat des de la Muntanya de Pedra de Barcelona. Que ressoni la llibertat des de la Muntanya Màgica de Montserrat. Que ressoni la llibertat des de cada turó dels dos Vallesos, des de cada vessant.

I quan això passi i quan permetem que la llibertat ressoni, quan la deixem resonar des de cada poble i des de cada ciutat, des de cada comarca i vegueria, podrem accelerar l’arribada d’aquell dia en què tots els fills de la Pàtria, homes nascuts a Catalunya i homes vinguts d’altres terres, jueus i gentils, laics i catòlics, seran capaços d’ajuntar les mans i cantar amb les paraules d’un vell espiritual negre: “Per fi lliures! ¡Per fi lliures! Gràcies a Carretero Totpoderós, som per fi lliures! “

M’ho he currat, eh! Per cert, i per si no us n’havieu adonat… el discurs original és del Reverend Martin Luther King. Jo no sóc capaç d’escriure un discurs tant vibrant, emocionant i trascendent com el que fèu ell, l’any 1963, a Washington. Jo, modestament, només aspiro a fer-ne una “manipulació” sense mala intenció. Espero haver-ho aconseguit.