[ eng. I'm corrupt, and what happens? ] [ esp. Soy corruptor, ¿y que pasa? ] [ fr. Je suis corrompu, et ce qui arrive? ] [ deu. Ich bin korrupt, und was passiert? ] [ it. Sono corrotti, e cosa succede? ] [ ch. 我是腐败的，而结果呢？ ] [ rus. Я коррумпированы, и что происходит? ] [ ar. أنا الفاسدة ، وماذا سيحدث؟ ]

Però si no hi ha delicte!

No m’interessa gens saber quin càrrec del tripi ho va dir. Em sembla que era el Conseller d’Economia. I he de reconèixer-li que tenia raó. Va sentenciar que, des que ells són al govern, hi ha més transparència sobre les subvencions i els informes. És cert, i els felicito per haver-ho fet possible. El que lamentablement ha succeït és que l’increment de la transparència ha anat paral·lel a un increment gradual de la impunitat.

Ara sabem amb bastanta exactitud en què es gasten els nostres calés els governants, alhora que hem descobert que tant els fa que sàpiguem en què se’ls malgasten i amb el despostisme amb què ho fan. I arribats en aquest punt, ja no sóc capaç de dir quina de les dues fòrmules em fa sentir menys idiota: creure que m’enganyen però no saber-ho, o bé que em diguin a la cara que ho fan, i que a més se’ls en refot el que pensem.

Hòstia, mira que n'hem fet d'informes, eh!

L’assumpte dels informes no té transcendència penal, segons el catalaníssim Antoni Castells (darrer cadàver del difunt PSC). Un gran consell per a la ciutadania, si senyor. Malgastar calé públic per regalar-lo als amics no és delicte. Això doncs, Conseller, els diem als ciutadans que fotre mà a la caixa pública no suposa cap problema ni pel beneficiat ni pel que malgasta diners que no són seus.

Cal dir molt clar, d’una vegada per totes,  que mentre la decisió sobre la responsabilitat dels polítics depengui d’ells mateixos, de les seves majories o minories tant al Parlament com a les comissions o òrgans de control diversos, els uns s’acabaran tapant les vergonyes dels altres, en previsió de poder robar demà el que els altres van robar ahir.

Jujtant polítics? No!

Volem o no que hi hagi control de la cosa pública? Caldrà pensar noves formes de control que passin, forçosament, per treure a la burocràcia políticoadministrativa la prerrogativa que tenen actualment de jutjar-se a si mateixos. En resum, que s’ha d’acabar això que siguin jutge i part a l’hora. Si jo robés 1 milió d’euros, el “poble” permetria que em jutgessin els meus pares? A ningú li passaria pel cap que això fos possible, oi, doncs per què els ho hem de permetre als polítics i als funcionaris?

Tot i no tenir els coneixements suficients, això no m’impedeix de plantejar possibles solucions. El poble ha de jutjar els seus representants. A partir d’una autorització política prèvia, en què 2 grups del Parlament o bé un 40% de parlamentaris ho sol·licitessin, polítics i funcionaris haurien de ser jutjats per un Jurat Popular, que tingués plenes atribucions per imposar qualsevol sanció o penalització que considerés adequada per la falta o malversació comesa. I això implicaria fer canvis legislatius per tal que els informes i les subvencions anessin  signades, justificades, argumentades i autoritzades per algun responsable, que en seria el responsable final.

Agafeu els calés, i correu!

A quin funcionari públic hauria de fer por ser jutjat per un Jurat popular? Els qui roben, atraquen, violen, assassinen, malversen poden ser jutjats pel poble, però els representants del poble, no? Cal acabar d’una vegada per totes amb la impunitat que envolta polítics i funcionaris, i que conforma una entesa vital entre ells en contra dels qui diuen representar. Acaba sent allò de les dictadures, preferentment comunistes, però no exclusivament: “Tot pel poble i per al poble, però sense el poble”.

I per cert, Conseller, potser els qui encomanaven els informes i els qui els fèien, no han comès cap delicte penal, però haurien de retornar els diners, no? Al senyor Fèlix Millet li exigeixen que retorni la Medalla d’Or de la Generalitat, però als petits “xoricets” poden quedar-se’ls? Parlant clar i català, ni en Millet la retornarà, ni vostès faran res per que els seus “lladregots” retornin el que han afanat. Això el converteix, a vostè i al seu govern, en còmplices. Un paper ben galdós el seu, Conseller de la Trista Figura.