[ eng. Arens exists, but there is a country? ] [ esp. Arenys existe, ¿per existe el país? ] [ fr. Arens existe, mais il ya un pays? ] [ deu. Arena vorhanden, aber es ist ein Land? ] [ it. Arens esiste, ma c'è un paese? ] [ ch. 阿伦斯存在，但有一个国家？ ] [ rus. Аренс, существует, но есть такая страна? ] [ ar. أرينز موجودا ، لكن ليس هناك بلد؟ ]

Espanya, inventora de la roda?

Reconec que em diverteix tot aquest “serial” dels referèndums. Destapar les essències feixistes d’una Espanya que, de forma tant pedant, encara exhibeix pel món, com a model, una transició política feta a benefici dels assassins, té la seva gràcia. M’alegra comprovar que Espanya no té cap model “alternatiu” sobre el qual bastir la seva identitat. La seva existència es fonamenta en la imposició totalitària i en la prohibició de qualsevol diferència que els faci nosa. Franquisme i catolicisme a parts iguals, i milions de persones que no poden defensar res més que això, per molt que usin episodis puntuals i subterfugis per justificar-se moralment. Espanya no pot ser res més que la continuació dels Reis Catòlics, de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, de l’inquisició, dels camps de concentració -del qual Wyler fou inventor, a Cuba- i del genocidi cultural i lingüístic. És trist, és clar, però quan se senten “atacats” només els queden aquests referents a on agafar-se. Què més els queda, històricament parlant? D’Espanya, com de mares, només n’hi ha una, per molt que milers de persones durant molts anys han intentat que no fos així, catalans o espanyols d’arrel. I els catalans, amb un referèndum de fireta els hem fet destapar el pot de les essències. Es pot ser més patètic? Em sembla que no.

Toxo, estoy a favor del referéndum!

Tot i les rialles que puguem fer davant dels continus ridículs espanyols, el que no hem d’oblidar és que el sobiranisme és més fort mediàticament que no pas socialment. I això no és així perquè ho digui jo, és clar. Ho és, simplement, per què els fets ho demostren. No cal que esmentem tot l’assumpte del clan dels Milleti al Palau de la Música per adonar-nos que, de moment, el catalanisme seriós amb prou feines té el Barça per poder lluir. Tot i la importància del club, és evident que si anem a buscar entitats socials influents que siguin de domini social i executiu nacionalista, no en trobarem cap més. Sindicats? CCOO i UGT continuen sent els sindicats majoritaris a Catalunya, seguits de la USO i de la CGT. Associacions de Veïns? No tinc constància que cap d’elles hagi estat capdavantera en cap de les propostes de referèndum que hi ha hagut fins ara. Empresaris? Foment i PIMEC no són precisament entitats que es puguin qualificar de massa patriòtiques, si entenem la pàtria com la catalana.  Les entitats culturals de base malviuen a base de subvencions, sense les quals amb prou feines se’n sentiria a parlar. Prou feina tenen a sobreviure, com per dedicar-se a altres tasques. Les associacions de consumidors no cal ni plantejar-los que pensin i actuïn nacionalment, per què amb penes i treballs fan la seva feina, força malament, cal dir-ho.

Saura, Carod, Nadal i Montilla?

Tenim un govern que es proclama “catalanista”. Se’n declara, només, per què a la pràctica no n’exerceix. I jo em pregunto: per molts referèndums què fem… què ens queda després?

Hem caigut en l’error carodià i puigcercosista de creure que des del “govern” es construeix estat. Mentida. Des d’un govern “titella” com el nostre, només es fa província. Que ningú es pensi que el qualificatiu titella només afecta al tripartit. Amb Convergència no era, ni serà, massa diferent. Els resultats d’en Jordi Pujol van ser molt més fructífers que no pas els del govern actual, però l’Artur Mas -futur president- no tindrà massa marge més de millora, per què el sistema polític actual no els permet.

Aquí acabarem tots plegats!

L’objectiu més ambiciós, previ a la independència, que el sobiranisme seriós hauria de tenir marcat al front, amb foc si cal, seria el de tenir persones preparades i amb responsabilitats a la majoria d’organitzacions del nostre país. Persones que liderin les entitats no com una graciosa concessió a l’independentisme  de moda, sinó com a fruit de tot un treball de base, i com a expressió d’unes sòlides bases  sobiranistes. Tot el que no sigui tenir organitzacions fortes, representatives i liderades per i des del catalanisme, serà feblesa perpetua de la nostra lluita. Un, vint-i-cinc, o cinc cents referèndums no amagaran la nostra debilitat. Una societat civil forta no hauria d’anar sortejant el dia a dia amb “fireta” arenyenca. En tindria prou amb un sol plebiscit: el de la seva pròpia força.