[ eng. Demonstration? And a shit! ] [ esp. ¿Manifestación? Y una mierda! ] [ fr. Démonstration? Et merde! ] [ deu. Demonstration? Und eine Scheiße! ] [ it. La dimostrazione? E una merda! ] [ ch. 示威？和屁话 ] [ rus. Демонстрация? И дерьмо! ] [ ar. تظاهرة؟ والقرف! ]

La gran entitat no subvencionada del país, Òmnium Cultural, ha decidit que el millor era convocar una manifestació, recollint la idea del gran estafador socialista Pasqual Maragall. És curiosa la trajectòria d’aquest personatge. I dic curiosa perquè voldria utilitzar un altre qualificatiu, però no goso. No tinc intenció ni diners per fer front a cap querella i no és per falta de ganes, és clar. A mesura que ha anat perdent facultats mentals ha anat esdevenint més catalanista. Mala senyal, si al catalanisme si arriba d’aquesta forma.

El motiu de la convocatòria està ben trobat. El podeu llegir a la nota de premsa que la entitat va publicar per justificar-ne el motiu. Amb posterioritat van difondre una nota més extensa -a la seva pàgina- per explicar-ho més detalladament atesa la confusió existent. La meva opinió respecte la manifestació és ben clara: no hi penso anar, perquè hi ha altres mecanismes més útils de protestar i expressar clarament el conflicte polític en què estem immersos des de fa 300 anys.

Aviam, aclarim-nos primer. Aquest estatutet ja va nèixer certament sentenciat. Tothom sabia que el que va aprovar el 30 de setembre el Parlament de Catalunya tindria un recorregut curtet. El PSOE, i la seva minyona, aquella prostituta d’escàs maquillatge anomenada PSC, així com el Defensor del “seu” Pueblo i algun “palmero” d’alguna d’aquelles “comunidades astronómicas” tipical spanish, ja van intentar aigualir-lo des del mateix moment en què fou aprovat. El PP va afegir-se a la festa, tot i que devien ser els únics que no van fer trampa: havien avisat d’entrada què allò no els agradava i que intentarien rebentar-ho a la mínima que en tinguessin oportunitat. Honradesa i nacionalisme espanyol a parts iguals. Convergència va optar per jugar a ser més del que realment era, i va pactar amb norcturnitat i traidoria, pensant-se que així es convertiria en allò que malda tant de temps de tornar a ser: l’eix bàsic sobre el que gira la política nacional. Tot i això el poble de Catalunya va validar el malaguanyat Estatut. Amb uns resultats escadussers, certament, però enlloc es diu que calgui un tant per cent concret per validar-lo, oi? Si les regles del joc són unes, cal acceptar-les o canviar-les, però no tergiversar-les a conveniència. El poble de Catalunya el va aprovar doncs, les Corts i el Senat espanyol també. Ara és possible que un Tribunal, per molt Constitucional que es proclami, digui que el poble de Catalunya, i la sobirania espanyola no valen per una merda. I a sobre tenen els collons de dir-ne Imperi de la Llei. De la llei de l’embut deu ser.

El que jo em pregunto, en conseqüència, és perquè davant d’un menyspreu com aquest els catalans ens hem de conformar a fer una manifestació, i de nou passar pàgina. Em sembla claríssim que Òmnium pretèn, de forma legítima, que d’aquí a un temps els partits polítics de l’ampli ventall catalanista acceptin treballar plegats. I per això fa tot el que pot per intentar aglutinar tot el nacionalisme per tal que actuin amb objectius comuns. A mi, senyors d”Òmnium, les pallassades m’agrada veure-les al circ. I la seva mani no és més que això, una pallassada feta a major glòria d’una política moribunda, que cal enterrar quan més aviat millot.

El que cal dir clar i ben fort és que la ciutadania ja ha decidit -agradi o no- el que va decidir, i que ningú no pot tocar ni una coma d’allò que es va aprovar. Ni tocar ni reinterpretar. I la única forma de garantir que això no passi és d’una forma concreta: tornant a votar si acceptem o no allò que ens hauran tocat o reinterpretat. Aquesta és la única via vàlida si ens prenem seriosament la política: deixar clar que la darrera paraula ens correspon al poble de Catalunya. I els partits polítics, Òmnium i resta de societat civil subvencionada, Foments i altres “mariconades” vàries que pul·lulen pel país, que hi diguin el què vulguin sobre quina seria la seva opció de vot. Si diem que acceptem l’Estatutet retallat, doncs endavant. I si diem que no, doncs a liquidar la nostra lamentable classe política i els seus tristos i patètics dies actuals, i a fer foc nou. Tot el que no sigui consultar al poble de Catalunya, i la manifestació fantasma aquesta no és cap consulta -és com anar de putes, però tornant amb la dona un cop acabada la festa- forma part d’una reiterada impostura que no ens beneficia en res.

I per acabar, només dir-vos que tot el que no sigui un referèndum per deixar clar a les institucions espanyoles que la darrera paraula és nostra, és fer el joc a Espanya, ho faci Òmnium o el Risto Mejide, que valen pràcticament el mateix. I si no hi ha referèndum, doncs que s’avancin les eleccions nacionals, aviam si així de pas podem enviar aquests polítics tant antics a fregir espàrrecs, i amb ells totes aquestes institucions tant nostrades i ben pagades que amb prou feines es representen a si mateixes i, obviàment, a qui les manté financerament. No ens calen per a res velles institucions transvestides de modernes, si sota la disfressa només hi perviu la malatia més antiga del món: la por i la submissió.