Els flotilleros per comptes d’anar rumb a Gaza tornaran rumb a casa. De fet ja ho van declarar després de convenir-ho amb el govern espanyol el passat dia 7, però han estat tots aquests dies marejant la perdiu perquè en cas de sortir abans s’haurien vist obligats a fer el numeret de l’honor ferit i el coratge solidari i haurien hagut de dirigir-se cap a Gaza fent trampa, com el vaixell francès Dignité (sic). Però aleshores se’ls hauria vist el llautó perquè no podien fer-ho. Veiem per què…
Hi ha actituds que no fan cap bé. I les declaracions del President Artur Mas —a El Periódico del diumenge 30 de gener— dient que no té clar que ha de fer el dia de la consulta sobiranista de Barcelona —10-A— en formen part. El president de la Generalitat, quan feu les declaracions sobre el vot sobiranista a Barcelona, era perfectament conscient de la possibilitat real d’esdevenir president, i intuïa la lamentable situació de les finances de la Generalitat. O sia que ara no s’hi val a excusar-se en cap d’aquestes dues situacions per fer-se enrera. Si no volia comprometre’s, el moment d’evitar-ho era aleshores, no al cap de 6 mesos. Continua llegint →
Finalment m’he decidit a canviar el nom del blog. A partir d’avui mateix es dirà The Wrath of God, La Còlera de Déu. Per què? Perquè arrel d’una visita virtual a la Wikipèdia vaig assabentar-me que amb aquest nom havia estat batejat l’operatiu israelià que va liquidar tots els criminals palestins que havien participat, instigat i propiciat l’assassinat d’atletes israelians als Jocs Olímpics de l’any 1972. I em va semblar un bon nom per a un blog que pretèn passar comptes amb tots aquells que d’una forma o altra han volgut “assassinar” el país, i encara avui perseveren en aital objectiu. Continua llegint →
Aquest tall de veu del programa de Catalunya Ràdio que La Zarzuela va “recomanar” -amb èxit- que no s’emetès pel programa “Tot és molt confús”, és d’un inofensiu que tomba d’esquena. Però si ha disgustat la Casa Real dels hispano-serbis, deu ser per algun motiu, que a mi se m’escapa. Però no havíem acordat que aquest imbècil seguidor dels Principios Fundamentales del Movimiento, era un “campechano”? I per què doncs les presses per impedir l’emissió del tall? Seguint l’estela dels enllaços alcohòlics (Whiski-Links), i atesa la molèstia que els causa a la família de continuadors del genocidi cultural, en publico l’enllaç al YouTube, abans que en forcin la retirada, i en previsió que això darrer succeeixi, me’n reservo una còpia pròpia que he fet, per si l’haguès de menester. En fi, gaudiu de la facilitat amb què la casa reial hispano-sèrbia esdevè un urinari públic: on tothom s’hi pixa, vaja. Continua llegint →
Avui he tingut ocasió de llegir un resum dels acords adoptats per la gent de Reagrupament, després del fracàs de les seves candidatures en les eleccions nacionals del diumenge passat. Segueixen, malgrat el daltabaix experimentat. Res a dir-hi. Després de les eleccions, i atesos els resultats, jo esperava que l’independentisme haguès entès alguna cosa del que ha passat, però fa la sensació que no només no han entès res, sinó que a l’error d’apreciació hi pretenen afegir el de seguir amb una estratègia errònia. Llegint els comentaris que corren per les diferents xarxes socials −un termòmetre ideal per detectar com perceben la realitat− t’adones que l’actuació sectària i el tancament mental davant d’una realitat “teòricament” adversa presideixen el seu pensament polític. Continua llegint →
Avui és dia de reflexió, oi? Doncs a mi em sembla una bestiesa, i atès que molta altra gent també ho troba una rucada, faré veure que he estat meditant, i com que en Mourinho diu amb raó que Catalunya és terra de teatre (y del bueno!), us enredaré fent-vos-ho creure .
Concloc, doncs, les meves reflexions. I després d’avaluar els pros i els contres; després de valorar el caràcter i el compromís de tots i cada un dels candidats; després d’una campanya electoral extraordinària, en la qual s’ha parlat de tot menys de política; després de fer tot això.. he decidit votar al candidat que ja tenia decidit votar fa 6 mesos. Per què? No em dóna la gana de donar cap explicació més de les que vaig donar fa temps, perquè no crec que jo hagi de fer més del que han fet tots els polítics per explicar el perquè de la seva candidatura. Si ells no s’expliquen, per què hauria de fer-ho jo? Continua llegint →
Em sorprèn el rebombori que alguns han volgut muntar amb el tema de l’Acció de Responsabilitat demanada a la darrera Junta Directiva del Barça. En Sandro Rosell ja va dir, en campanya, que aixecaria les estores. Per què, doncs, tota aquesta excitació desfermada? Perquè la persona qüestionada és qui és, i vol jugar políticament? Ja em perdonareu, però això ja sabíem que passaria. I els sorpresos, si són sincers, són ingenus de nassos, perquè se n’ha de ser, i molt, per no imaginar-se el que ahir va succeir al Palau de Congressos de Catalunya. El que és curiós, i cal constatar-ho, són els pocs comentaris que han merescut les animalades publicades en la due dilligence. Sembla que sigui accessori, i en realitat és el més greu de tot. En fi, no hi podem fer res si alguns ho trivialitzen. Continua llegint →
Cada dia que passa veig més clar que només una majoria absoluta folgada d’Artur Mas pot ser útil al país. Només cal moure’s una mica per la xarxa per adonar-se que, en realitat, les opcions d’Esquerra, Reagrupament i Solidaritat Catalana són, contràriament al que diuen ells de si mateixos, autèntics pals a les rodes en el procés d’alliberament. El seu creixement passa ineludiblement per reduir l’espai d’influència de Convergència per tal d’afeblir-la el màxim possible. I per molt que diguin i proclamin als quatre vents objectius ben lloables, actuen més d’acord amb objectius tàctics a curt termini (eliminar el teòric competidor) que no pas estratègics, anant a raure al mateix error de base que històricament ha corcat l’Esquerra Republicana de Catalunya, i que és el d’esmerçar més esforços a liquidar Convergència que no pas a col·laborar perquè entre tots, Convergència inclosa, assolim la independència.
La independència la tenim a tocar. Això proclamen els profetes del “pit i collons” futbolístic. Fantàstic! Quan arribi, si no us és molta molèstia, aviseu-me que anirem a celebrar-ho. Mentrestant, i per no perdre bous i esquelles esperant el moment de la glòria suprema, jo seguiré pensant que només una persona, amb un partit polític potent al darrera, pot enfilar el camí de l’anhelada llibertat. I no pas perquè sigui un messies vocacional, ni un redemptor de catalans poc agosarats, sinó perquè és el polític més preparat de tots els que habiten la nostra jungla política. Aquest polític té noms i cognoms: Artur Mas i Gavarró.
En l’imaginari de qualsevol nació, les llegendes hi tenen sempre cabuda. L’imaginari nacional català no n’és pas una excepció. Estem obsedits a engruixir les nostres llegendes a base de manifestacions glòrioses. Quan Franco va morir tranquil·lament al llit, després d’una espectacular lluita antifranquista que no el va deixar viure en pau (?), un milió de catalans van sortir al carrer per exigir “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”. Una llegenda que encara perdura. El 10 de juliol d’enguany, i per no fer curt en la comparació, un milió i mig de catalans vam manifestar-nos a Barcelona per dir “Som una nació. Nosaltres decidim!”. Aquesta també serà legendària. Som el poble que ha tret més manifestants al carrer, no només a la Ínsula Baratària, sinó al món sencer. Collonut i alhora trist, perquè el Llibre Guiness dels Rècords encara no ha inclòs la manifestació en el rànquing de bestieses universals. I sap greu perquè excel·lim en molt poques coses, i una en la qual destaquem…
El savi Mallosontofones en una de les seves profètiques visions
Diversos arqueòlegs zimbawesos han fet una troballa de dimensions desconegudes a la riba del Mar Mort. L’expedició afortunada estava buscant els cèlebres Manuscrits del Mar Mort, i sorprenentment han fet una descoberta que probablement deixarà en ridícul tots els llibres de profecies coneguts. El panflet de Nostradamus, el dels maies, el dels “cremats” de Waco, el del duo còmic Malaquies & Ezequiel, o el de la famosa cantant de rumba coneguda com “La Sibil·la” d’aquí poc ocuparan l’armari dels mals endreços. Les lleixes de totes les biblioteques del món seran ocupades per les “Profecies de Mallosontofones”, que els zimbawesos ja cuiten per publicar.
Després de la manifestació del 10 de juliol («Som una nació. Tenim dret a decidir») els dos grans partits catalans del Parlament (CDC + Tumor i PSOE), s’han trobat amb el pas canviat. Preveient els efectes demolidors de la Sentència del Tribunal Constitucional, van fer el possible i l’impossible per endarrerir el veredicte. I van quedar al descobert quan el TC espanyol els va plantar davant dels morros la «condemna a mort» de l’Estatut, deixant en evidència la minsa influència que té avui la política catalana a Madrid. El màxim òrgan jurídic espanyol va aixecar, sense avís ni cap mena de diplomàcia, el decorat del nostre escenari, deixant al descobert una tramoia ben buida.
Arran de les disputes sorgides entre les múltiples opcions que es volen presentar amb la proclamació unilateral d’independència com a bandera, hi ha un tema que sovint ressorgeix i que m’atrau especialment. Totes les opcions defensen que la democràcia no viu els seus millors moments. I no tant sols ho diuen pel que representa Espanya, el sistema polític del qual s’assembla tant a la democràcia com un ou a una castanya, sinó perquè també en parlen referit a la forma de fer política. I és aquí on a tothom li plora la criatura.
Sembla bastant clar que l’Artur Mas i la coalició que el presenta, Convergència i Unió, guanyarà folgadament les properes eleccions nacionals. Com que ja he escrit suficientment sobre el tema, no crec que valgui la pena insistir-hi. Avui només voldria exposar com penso que haurien de gestionar la victòria. I començaré una sèrie d’articles desenvolupant el tema.
El senyor Sandro Rosell va fer-se càrrec de la Presidència del Barça el dia 1 de juliol d’enguany. El ja expresident havia comunicat que aleshores faria púlbic el seu futur polític. Som a finals de juliol i la cosa no fa més que anar pel pedregar. En Joan Laporta ja ha assumit que no té opcions de fer política, si més no a curt termini. El món independentista que volia liderar no té prou gruix polític, se sosté en una vocació arreladíssima de dictar fatwes sobre bons i mals patriotes, i prou. I en aquesta dinàmica infantil segueix instal·lat a dia d’avui.
Fa molts dies, mesos diria, que expresso que les properes eleccions nacionals no me les plantejo en clau independentista. Potser m’equivoco, i Esquerra aconsegueixi situar aquest assumpte al capdamunt de l’escenari. Si és així els felicitaré doblement. Per haver aconseguit enredar-nos de nou —com a poble— i pel 3r tripartit. Comença a emprenyar-me, i molt més del que seria recomanable, aquest us del concepte independència per a qualsevol cosa. Ara val per a tot.
A casa nostra mai hem mirat un partit de la selecció espanyola, excepte quan sabíem que faltava poc perquè fossin eliminats, i fruíem «sàdicament» veient-los patir mentre quedaven fora del Mundial de futbol Quan aquesta gentola desapareixia de la galàxia futbolística, gaudíem com a berres empassant-nos tots els partits. Aquest any nosaltres no hem fet cap excepció a la norma. Han estat els espanyols els qui se l’han saltat… “a la torera”. Han guanyat. Les cròniques diuen que ho han fet merescudament. Doncs a mi no em fa ni fred ni calor. No els felicitaré, en cap cas, perquè en cap país ocupat els colonitzats celebren els triomfs dels colons… tret de Catalunya, és clar.
Després de les bestieses que he vist arrel de la manifestació convocada per Òmnium Cultural el proper 10 de juliol, he arribat a la conclusió que no es fa política, sinó capelleta. I qualsevol capelleta que es preï necessita un credo. Aquí teniu doncs un Pare Nostre per a cada una de les nostres particulars “religions” nacionals. Paraula del Senyor… Canari?
Abans que el poble de Catalunya fos cridat a les urnes per validar o no l’Estatut d’Autonomia, vaig posicionar-me a favor del vot afirmatiu. Vaig expressar la meva opinió sobre els limits del text, les rebaixes, i les renúncies que s’havien fet per arribar a un document que tingués prou suport polític com per ser validat també a les corts i al senat espanyol. Perquè era, és i seguirà sent, mentre sigui estatut, una llei orgànica espanyola. El que finalment va inclinar el meu vot va ser el fet que sobrevisqués l’obligació de conèixer el català. Em semblava una qüestió de transcendència històrica que justificava per si sol l’acceptació d’altres apartats menys lluïts.
Puc entendre perfectament que els qui no sàpiguen guanyar, hagin de recòrrer a les males arts per fer-ho. Per això no és sorprenent que el PSOE-Catalunyés, el seu butlletí oficial i els seus satèl·lits (El Periódico, Esquerra -abans ERC- i Iniciativa) no tinguin, a hores d’ara, més opció que dipositar les minses opcions de mantenir el poder a la carta única del Palau de la Música. Però fan tard.
Cada dia em fa més gràcia la cantarella aquesta que sembla que s’està posant de moda: “L’Artur no vol la independència!”. Suposo que d’aquí poc temps sentirem o llegirem en alguna xarxa social l’eslògan «Don Arturo es español!». Si algú decideix crear un grup al feisbuc amb aquest nom, que tingui la decència de reconèixer-me’n l’autoria intel·lectual, si més no.
Aquests dies s’està parlant molt sobre la possibilitat que el sindicalisme confederal espanyol convoqui una vaga general contra les mesures econòmiques i laborals que el govern del PSOE té previst aprovar per tal de satisfer les “recomanacions” de la Unió Europea. És evident que Espanya és insolvent a tots nivells. Els catalans ja ho sabíem des de temps immemorials. Els europeus s’ho imaginaven.
Aviam si m’acostumo a escriure més sovint, i articles més breus. Habitualment em faig aquest propòsit, i quan m’hi poso, ja no puc aturar-me. Som-hi!
Abans d’ahir vaig veure un espot emès per TV3 on ens recordaven que la “nostra” televisió farà un seguiment especial de les eleccions del Barça. Ahir ja ens van obsequiar amb un especial sobre els quatre candidats, en “prime time”. Però aquí no s’atura tot. El divendres, a les 21:50, ens retransmetran un gran debat televisiu amb els 4 candidats. Deu ser el debat que la “nació” espera, atès l’horari de l’emissió. I per si no ens n’haguèssim atipat prou, gran desplegament de mitjans pel dia de les votacions.
Si no arriba a ser pels mots que Josep Guardiola li va dedicar durant la celebració del darrer títol de Lliga de futbol, i que alguns afeccionats van xiular, el president del Barça, Joan Laporta, hagués abandonat la presidència del club sense pena ni glòria. Certament ha estat el “president” de la millor època d’èxits del Barça en els seus 111 anys de vida. Uns vénen i uns altres se’n van. Àdeu President!
No voldria deixar passar, això si, l’absurditat d’una de les nombroses preguntes que li van fer al programa 59 segons d’ahir. És periodístic preguntar a un personatge públic “si és feliç?”. Recordeu que mai li haguessin formulat al President de la Generalitat Jordi Pujol, durant els 23 anys de mandat? Xafarderia pura i dura.
Sembla ser que als nostres amics de la televisió espanyola no els va agradar la intervenció del cèlebre Jimmy Jump, irrompent durant l’actuació del seu representant. Com que en aquest blog la censura no ens agrada gens, sigui del tipus que sigui, volem assegurar-nos que es pugui visionar sense problemes. Així doncs, aquí el teniu. Gaudiu-ne, els qui volgueu fer-ho, i els qui penseu que va ser una “bajanada”, doncs també podreu recordar-la des d’aquest espai.
Per cert, i com era previsible, les imatges lliures són d’una televisió implantada en terra d’homes i pensaments lliures: Anglaterra i la BBC. Deu Salvi la Reina // God Save The Queen.
============ English version ============
It seems that our friends in Spanish television did not like the intervention of the famous Jimmy Jump, bursting during the performance of its representative. As in this blog do not like censorship, regardless of whatever we want to ensure we can watch without problems. So here you have it. Enjoy, those who want to do, and those who think that was nonsense, then you also remember it from this space.
By the way, and as expected, the images are free television implanted in a land of free men and thoughts: England and the BBC
El debat sobre la unitat de l’independentisme és recurrent.
Som dilluns de qualsevol setmana, en un país anomenat Catalunya, Països Catalans, Barçalunya o País Catalunyés, el lider del grupet A fa una proposta d’unitat molt unitària per aconseguir la independència. El dimarts el líder del grupet B diu que ho estudiaran. El dimecres s’afegeix a la festa un tercer interlocutor, que és cap del grupet C, dient que ells fan un manifest per la unitat però que només volen “unitat” amb els grups Z i A. I aquests de la Z qui són? Doncs el dijous apareix un grupet, a la xarxa virtual, comunicant que ells apareixen per salvar els mobles de la causa independentista. Són el grupet Z. Continua llegint →
Em sembla digne de ressenyar la nota emesa per bona part dels afectats per la ràtzia olímpica del jutge Baltasar Garzón, l’any 1992, quan l’actualitat política del moment situa el jutge estrella de l’Audiència Nacional espanyola en adalid de la lluita contra la impunitat franquista. Que parlin doncs els qui van tenir ocasió de tastar els mètodes “democràtics” de Baltasar Garzón.
Prevaricació, franquisme i antifranquisme de Garzón
Davant de la notícia sobre el delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació a la repressió franquista –no pas en les altres acusacions de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín- i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defensor dels drets humans cal fer fer següents consideracions:
La democràcia deu ser alguna cosa més que votar de tant en tant. Ho suposo però tinc la sensació que ens conformem només amb això. I a partir del moment què votem, màniga ample per als nostres representants per fer el que els doni la gana. Darrerament s’han produït diversos casos que confirmarien el que més temo. El relleu de l’Albert Sàez al capdavant de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació n’és una mostra. Els casos de corrupció que des del Palau de la Música, passant per Santa Coloma i acabant amb el PP al País Valencià i a les Illes Balears, comprometen de ple als nostres polítics, en són un altre. La decisió de Joan Laporta de nomenar President d’Honor a en Johan Cruyff, saltant-se estatuts i mecanismes de participació del soci, un afegitó més. L’espectacle lamentable del Tribunal Constitucional en la decisió sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i per extensió la justícia espanyola en general, un descrèdit més. La impunitat amb què el president del Gobierno de España menteix i incompleix compromisos públics, tot un mal exemple. Aquests casos que he esmentat no són únics, és clar. En podríem trobar molts més, i més a prop i més sovint del que seria recomanable. No els esmentaré tots, no cal. Poseu-los-hi vosaltres mateixos
Amb tots aquests escàndols què afecten l’església catòlica pels abusos a menors, hi ha un tema respecte al qual discrepo absolutament, i és en negar el dret de criticar-ho a aquells que ho fan per opinar contra la institució. És evident que l’església catòlica, i qualsevol altre religió de les presents al nostre país, tenen tot el dret del món a regular-se com considerin més convenient per als seus interessos, d’acord amb la seva idiosincràsia particular. Però aquest dret no és absolut.
Els flotilleros per comptes d’anar rumb a Gaza tornaran rumb a casa. De fet ja ho van declarar després de convenir-ho amb el govern espanyol el passat dia 7, però han estat tots aquests dies marejant la perdiu perquè en cas de sortir abans s’haurien vist obligats a fer el numeret de l’honor ferit i el coratge solidari i haurien hagut de dirigir-se cap a Gaza fent trampa, com el vaixell francès Dignité (sic). Però aleshores se’ls hauria vist el llautó perquè no podien fer-ho. Veiem per què…
